divendres, 11 d’abril del 2014

Llibre del professor, Alexandre Bataller

Llibre del professor
Alexandre Bataller
XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València, 2012 «Bromera Poesia» /Editorial Bromera / Alzira / 2013
Fa temps que vaig escriure aquesta ressenya.  Molt temps. Massa. Avui, després de mesos esperant veure-la publicada en algun lloc, la penge ací. Que no es diga...

 El do del simulacre 
Llibre del professor és el títol del blog que comanda Alexandre Bataller, on s'apleguen els apunts més diversos d'un cronista inesgotable. És allà on potser germina la idea: sota el mateix títol, Llibre del professor és ara també un llibre de poemes, XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València. 

L'ofici d'ensenyar és tan complex que conté tot de mons paral·lels i molt sovint indestriables. Bé ho sap qui s'hi dedica. Perquè ensenyar –descobrir, mostrar allò ocult– porta inherent el seu complementari aprendre; ensenyar requereix un determinat estat, un buidar-se i omplir-se de manera sistemàtica, un obrir i tancar cíclicament el curs; ensenyar no és només un ofici sinó una recerca constant. I un desfici. El desfici amb què l'autor d'aquest poemari conversa amb els seus alumnes, «agents provocadors dels versos». Llibre del professor és un recull de poemes que recorren gran part de la geografia de les aules, aquell univers eternament efímer, curull de vida. Escrits des dels inicis dels 90, el lector té la sensació, però, que aquesta cinquantena de textos no ha passat per cap filtre, sobretot alguns poemes, que titllaríem d'adolescents. I això els fa desiguals; i alguns aguanten més bé el desgast del temps que no d'altres. Dues dècades és molt de temps si no hi ha una voluntat d'unificar-ne el material sensible. L'adéu que s'estén al llarg dels versos, el comiat inevitable com a leitmotiv, no n'és un lligam suficient. El professor ompli el seu quadern de notes amb la memòria centrada, sobretot, en el tòpic recurrent: la dèria d'aquell qui envelleix a la tarima mentre ells i elles, els deixebles, són sempre joves. Ho fa amb la mirada subtil i entusiasta del mestre que coneix bé les regles del joc –com un joc d'escacs són aquests versos, joc de càlcul, defensa i atac– a què cada any s'acara, espasa en mà. I parla el mestre disfressat de poeta. El mestre que vol retenir, a desgrat del temps, aquella mirada –de dona jove, bàsicament–, aquell gest, aquell moment que passa sense treva. El mestre que no vol, finalment, deixar ni una sola lliçó per explicar, i per això busca els racons amagats que li ofereix aquest altre ofici –que és també desfici– d'escriure. «Tot per escriure, perquè l'oblit / no esborre el color de la joia». Tot oblidant, potser, que la poesia vol contenció, i que hi ha moments en què el llibre se'n ressent, de l'excés i la insistència. I com no podia ser d'una altra manera, cronista inesgotable que en déiem, el jo poètic insisteix una vegada i una altra en l'etern retorn que va de setembre a juny. «Mai més us veuré així: / recordeu-me demà com jo us contemple avui». I en aquesta espiral del temps, tornen els mestres que també n'han parlat i que formen part del joc: Papasseit i Maragall, Ferrater i Carner, Estellés i Valor, i un llarg etcètera, encapçalen els poemes des de les citacions inicials, o guaiten entre les línies dels versos. Entre el dubte i el balbuceig, el poeta disfressat de mestre beu de les pròpies fonts per renovar l'art de la mimesi. A la recerca insaciable del mot, «la clau mestra dels mestres», esdevé testimoni actiu d'una tradició antiga i juga amb l'artifici, el simulacre: «Tot enaixí em trobe, / esdevingut poema, / en saber que us he deixat, / amors del meu temps feliç». Begonya Mezquita

dilluns, 10 de febrer del 2014

Tractat del dolor, paraula de Carme Manuel

Toti que ja n'havíem dit la nostra en una nota anterior, heus ací una ressenya apareguda a la revista (digital) "Lletres Valencianes"34, sobre la novel·la de Carme Manuel Llanceu la creu:

 Una dona inicia un viatge sense maletes. El moment de posar el comptador a zero arriba ara que sa mare és morta. Revisa el seu passat de pors, iaios, poble i germana. Una dona s'enfronta, per fi, a ella mateixa. Primera novel·la de Carme Manuel, mirada contundent que insisteix en la ferida. «El que ha passat no m'ha agafat per sorpresa». Amb aquestes paraules comença la narració d'una història singular i, tanmateix, universal: la mort de la mare com a punt de partida del viatge d'una dona als confins d'ella mateixa. Perquè un fet cabdal com la pèrdua de la persona que és per força «bressol, passat i present» esdevé l'espurna que encén aquesta foguera com una confessió sense aturador i sense gaires concessions. Cal tancar per poder obrir, cal un final per recuperar un principi. A més a més, un tema determinant com aquest, clàssic entre els clàssics, va acompanyat d'un crit contra la impossibilitat de véncer la ràbia que assetja des de la infantesa i que no permet viure. Com un eclipsi que encega la protagonista: «S'ha mort a propòsit. Només per fotre». No solament la figura de la mare, la dona que vestia de dol i que després de la mort de l'home no va aixecar més el cap. La relació intensa i desigual amb la germana, inevitable rival del jo més, del jo primer i, sobretot, l'ensorrament de la relació amb Eduard, el marit a qui fa culpable del seu fracàs vital, és l'altra cara de la moneda d'aquesta lluita contra el temps. Ella, víctima dels records, arrossega un passat del qual no es pot desprendre. Ell, en canvi, amb la seua «dèria malaltissa per esborrar els records», sobreviu a les circumstàncies. Paral·lelament, aquesta història situa el lector en un marc que, al més pur estil estellesià, retrata la València dels anys 60 el segle passat, vista a través dels ulls d'una dona que hi creix amb uns desitjos massa sovint escapçats. Carme Manuel, la veu que sense vergonya s'amaga sota el vestit de la protagonista, arremet contra els dubtes i les pors de manera decidida i basteix el relat de la pròpia vida. El títol de la novel·la, imperatiu i suggerent, anuncia l'afany de superació d'algun vertigen no resolt. I ho fa a partir de les anotacions del quadern, aparentment a rajaploma, amb un estil directe i fragmentari com si es tractés de versos lliures. Una prosa eixuta, carregada de símbols de caire rodoredià (les nines, la marededéu de Nuremberg, l'aigua de la séquia, les sargantanes, els dragons, els pastissos i les coques de terra i aigua), que s'acosta a l'abstracció, de vegades tenyida d'un subconscient plenament oníric. Si estiràvem del fil d'aquestes imatges críptiques teixiríem, sens dubte, un tractat del dolor, de la soledat i del desamor. Siga com siga, una escriptura amb una marcada voluntat d'estil, una primera temptativa, un treball honest. Els records i les insatisfaccions de la dona que ha arribat a la maduresa van fluint amb una tècnica, doncs, que tria la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, les enumeracions caòtiques. I sobretot recorren amb insistència el camí que va del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. «Horroritzada pel buit. / La caiguda. / I tu, mamà, agafant-me del canell. / Estrenyent-me la carn i l'os. / Amb tanta força que encara hui sent el dolor que em feies. / El dolor de la desesperació de perdre'm. / L'ànsia de passar a l'altra banda. / No caure entre les fustes. / Porte el verduc dels teus dits com polsera d'or».