diumenge, 29 de gener del 2012

Love too soon

Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.

Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.

Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).

I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).




No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)

I d'una bellesa inqüestionable.


dissabte, 21 de gener del 2012

Aquells vents, aquest temporal

Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que m'esfereïa: “Quien siembra vientos recoge tempestades”. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien “explicar”, amb punyent exemplaritat, tota mena de degràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.

Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.

dimecres, 11 de gener del 2012

De com passar de la crisi a la tendresa en pocs paràgrafs

Volia, avui, escriure de tot el que se'ns ve damunt. De com ha desaparegut de totes les discussions sobre la crisi la culpabilitat dels bancs, de com han girat la truita i ara és el sistema públic (o les autonomies, o...) el causant de tot mal. També m'abellia perbocar el malestar que tinc de veure que els retalls que estic patint, tant econòmics com laborals -la situació als ies és insostenible- són rebuts per la resta de la societat amb males mirades. La sensació que rep és: vos ho mereixeu!

Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"

També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?

Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:

Yo descubrí que el combatiente
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.


Ànim!

dimecres, 4 de gener del 2012

Passa de llarg

el
tan daurat ell, tan dolç, tan mediterrani.

I se m'instal·la la


Tinc 366 dies per resoldre'm.