dissabte, 31 de desembre del 2011

És avui que demà serà ahir

La cançó més banal

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
   no en som capaços.

A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
   ara, no gaire.

Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
   No hi miris massa.

Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
   i això s'acaba.

La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
   ai, Josefina!

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista


Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!


diumenge, 18 de desembre del 2011

Elliot Smith o la malenconia

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.


Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".




dijous, 15 de desembre del 2011

L'enigma

Tot un enigma, sí. El cas és que no sabem com Pilar, la nostra companya del departament, pot aconseguir que l'encanteri es faça real: és capaç de reunir damunt l'escenari més de cinquanta alumnes de tots els nivells possibles i fer que canten, ballen, representen al ritme de la seua batuta (o la seua vareta màgica, més ben dit).

Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats. 

Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes? La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)


divendres, 9 de desembre del 2011

El futur de la llengua

està en la cervesa.


O dit d'una altra manera: hizkuntzaren etorkizuna garagardoa da.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Passsatemps tipogràfic

Un passatemps tipogràfic per a lletraferits i lletraferides. La missió és simple: aconseguir un text agradable, equilibrat i fàcil de llegir tot distribuint l'espai entre les lletres. Els i les tipògrafes anomenen a aquesta activitat kerning. Al final de cada exercici el programa et qualifica en funció de com t'hages aproximat a la solució tipogràfica més correcta i al final et dóna una puntuació global. Atenció als espais entre les caixes altes i baixes, i a algunes parelles de caràcters la relació entre els quals és especialment conflictiva, com la V i la A. Utilitzeu les fletxes de desplaçament horitzontal del vostre teclat per a afinar els espais. Que tingueu un bon kerning!

dijous, 1 de desembre del 2011

De musical esquema

Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.

L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.

V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)