diumenge, 23 d’octubre del 2011

La forest d'arana


Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset txitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló,  ja formava part de la tribu.

Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.

Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.

Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.

I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.

Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.

Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Les tres gràcies



(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)

Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Tot esperant Ulisses

Tot esperant Ulisses és una de les meues cançons favorites. Sempre m'ha transmés una gran tristesa, tant la música com la lletra. Però pot ser la tristesa és a la veu de l'Ovidi. Vés a saber.

La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.



divendres, 14 d’octubre del 2011

L'art al carrer

de Russafa.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Tranströmer

Els records em veuen 

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.

He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.  


La plaça salvatge. perifèric edicions.
Traducció de Carolina Moreno

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Apple obri la seua tenda de llibres



La casa Apple va començar ahir a vendre a la seua store de llibres el catàleg de les editorials espanyoles agrupades en Libranda, a més de Planeta i Mondadori, quasi dos anys després del llançament de l'iPad i un poc més d'un any després d'aparéixer la mateixa Libranda. Per fer la prova, em vaig mercar ahir Las lunas de Júpiter, d'Alice Munro, escriptora a la que tenia ganes de llegir. Com tot el de les tendes virtuals d'Apple, el procés és instantani i desprovist del dolor que suposava comprar en altres tendes que feien servir la plataforma de Libranda: registre en una llibreria virtual (fnac, casa del llibre…) > compra amb targeta de crèdit, sovint a preus de llibre físic > redirecció a la web d'Adobe DRM > registre en Adobe > descàrrega amb programari d'Adobe > execució d'un scrypt de Python per a esventrar el DRM d'Adobe > a vegades, conversió al format ePub amb Stanza > carregar el llibre a l'iPad, via iTunes…
Mentre, amb l'aplicació Kindle per l'iPad tot consistia en un parell de clics i en un minut podies estar llegint el teu llibre: satisfacció instantània. Amb Libranda se m'havien llevat les ganes i feia molt de temps que no comprava un llibre en les tendes espanyoles.
De tota manera, continua havent-hi poquíssima oferta de llibres en català. Les editorials s'haurien d'animar a posar a la disposició del públic lector tot el catàleg de llibres que, avui en dia, resulta impossible o molt difícil de trobar. I fer-ho a preus democrátics.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Me moles que te cagues

Mentre arriben nous posts on the bloc, una cançó de Pepet i Marieta que avui m'ha descobert l'Àlex a l'aula de música. Per començar la setmana no està pas malament: me moles.