dimecres, 30 de març del 2011

Poemes de Norman MacCaig (3)

SUPERVIVENTS

L'últim llop d'Escòcia
fou mort fa dos-cents anys.

M'agradaria trobar-me'l.

No li preguntaria
per què obria la gola del cérvol i
esquarterava munts de llebres en peces.
No li preguntaria per què udolava
en la vall i enfonsava delicadament
una pota en un torrent de muntanya.

–Ell no tindria res a preguntar-me
excepte `Per què sóc
l'últim llop d'Escòcia?´

Jo sabria què volia dir això,
perquè sóc l'últim de la meua raça,
com ho ets tu, i ella, i ell.

Ens miraríem amb estranyesa l'un a l'altre
abans que se'n tornés saltant cap a la seua mort
i jo posés de nou un peu
perillosament en el segle vint.

[Maig 1976]

SURVIVORS The last wolf in Scotland / was killed two centuries ago. // I'd like to meet it. // I wouldn't ask / why it opened the throats of deer and / tore mountain hares to pieces. / I wouldn't ask why it howled / in the corries and put one paw / delicately in a mountain torrent. // –It would have nothing to ask me / except, `Why am I / the last wolf in Scotland?´// Iwould know what it meant, / for I am the last of my race / as you are, and she, and he. // We would look strangely at each other / before it loped back to its death / and I again put one foot / dangerously into the twentieth century. [May 1976]


DOS AMICS

L'última paraula que l'un va dir
fou el meu nom. L'última paraula
que l'altre va dir
fou el meu nom.

Els meus dos amics
no es van conèixer mai. Però quan van dir
l'última paraula
es van parlar l'un a l'altre.

Estic orgullós d'haver-los donat un llenguatge
d'una paraula, un espai estret
en el qual, sense saber-ho,
es van trobar finalment.

[Febrer 1978]

TWO FRIENDS The last word this one spoke / was my name. The last word / that one spoke / was my name. // My two friends / had never met. But when they said / the last word / they spoke to each other. // I am proud to have given them a language / of one word, a narrow space / in which, without knowing it, / they met each other at last. [February 1978]

diumenge, 27 de març del 2011

Plurilingüisme, bilingüisme, monolingüisme valencià

Com fa de manera periòdica, l’STEPV acaba de publicar les seues conclusions provisionals de l’estat de l’ensenyament en valencià. L’informe d’enguany es basa en l’anàlisi dels diferents documents estadístics que publiquen anualment les administracions educatives, el ministeri d’Educació espanyol i la conselleria d’Educació valenciana, i dels dos llibres blancs que la Uned i l’AVL han publicat recentment al respecte.
Les conclusions a què s’hi arriba mostren un patró tòxic per a l’extensió del valencià com a llengua de l’ensenyament. En positiu, conclou que com més al nord del territori, més valencià; com menys edat de l’alumnat, més valencià; com més escola pública, més valencià. És a dir, una xiqueta de tres anys de les comarques de Castelló que ingresse al sistema educatiu a través d’una escola pública té moltes possiblitats d’aprendre la llengua. Dit a l’inrevés, un xiquet de la ciutat d’Alacant que estudie sisè de primària en una escola de la xarxa privada concertada no en té, d’oportunitats d’aprendre el valencià, ni cap ni una. Perquè com més al sud, com més ensenyament concertat, com més edat, menys ensenyament en valencià i menys oportunitats d'arribar a aprendre'l.


"Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels tres anys fins a acabar un cicle formatiu o una carrera universitària."
De l'informe De l'entrebanc a la involució, STEPV 2011


La Constitució espanyola, l’Estatut d’autonomia, la Llei d’ús i ensenyament del valencià –fins i tot hi ha una Carta europea de les llengües minoritàries–, legislen totes elles les garanties i els drets dels ciutadans a la llibertat d’elecció de llengua. La llibertat d’elecció és llibertat real si un pot realment elegir. Si anem a un restaurant i triem de la carta carn, peix o amanida, la nostra llibertat està garantida per la previsió del xef d’haver-se aprovisionat en el mercat de les viandes que després ofereix. Una xiqueta de la ciutat d’Alacant, amb la planificació que hi han fet els successius xefs, està abocada a un menú de monolingüisme d’aquells de «hay lentejas, si las quieres…». La Llei d’ús, coneguda com a LUEV, estava destinada a garantir l’aprenentatge de la llengua a través de la seua introducció com a vehicle de l’ensenyament. De fet ha sigut l’única iniciativa que haja mai encetat qualsevol govern valencià adreçada a garantir la llibertat d’elecció de llengua dels valencians, perquè un no pot elegir usar una llengua que ignora. Tanmateix, el fet que centenars de milers d’estudiants de les grans ciutats valencianes, de les comarques del sud valencià, més aquells escolaritzats en la xarxa privada no tinguen accés a la que és l’única oportunitat d’aprendre el valencià que s’ha donat la societat, conculca el seu dret i condiciona la seua llibertat.
L’agenda pública dels agents socials, partits polítics, associacions empresarials, entitats culturals o de veïns, de defensa dels drets dels animals o per la conservació del medi ambient, falles i comissions de festes, en canvi, no en diuen ni una. I aquelles poques que encara en diuen, se les acorrala i ignora. Per exemple, Escola Valenciana ha presentat a la societat i a les institucions un pla d’escola plurilingüe que pretén aprofundir en l’extensió de l’aprenentatge de llengües d’una manera que garantisca a la ciutadania valenciana el domini del castellà, el valencià i d’una altra, com a mínim. El Consell de la Generalitat ha respost amb el seu projecte de centres plurilingües, la novetat principal del qual és la reducció de la presència del valencià per fer lloc a l’anglés o al mandarí, o la limitació a cursar en valencià una única assignatura del currículum del Programa d’Incorporació Progressiva del Valencià (PIPV). Recordem que aquest programa estava destinat, com el seu nom indica, a una introducció gradual de la llengua en el currículum per a garantir el seu aprenentatge, en igualtat de condicions amb el castellà, al final de l’educació obligatòria. Aquesta voluntat de limitar-les, la incorporació i la progessivitat, contradiu el propòsit de la seua existència.
El consens sobre la llengua que va suposar la LUEV volia ser un pacte polític entre els partits valencians que la van aprovar per unanimitat en les Corts en 1983. A molts ens va quedar la sensació en aquell moment que es podia haver anat més lluny sense violentar ni gens ni mica la voluntat majoritària de la societat valenciana. Potser ara seria desitjable debatre obertament en els fòrums socials i en les places què volem fer la ciutadania valenciana amb el valencià, i que cadascú s’hi expressara sense demagògia i sense el sarcasme que amaguen determinades ocurrències.

dimecres, 23 de març del 2011

parlen els ulls

parlen els ulls de la teua mirada una mà que davalla sécs als palmells com puc haver esperat tant de temps ungles i artells a l'aguait sóc de nou al capdamunt de l'escala què diuen pupil·les que es dilaten un somriure ridícul contraban de tempesta què diuen les cames t'assenyalen i els cabells què diuen es regiren amb el corrent dels dits tu i jo i els silencis ensenya'm a no dir deixem que parlen els ulls i un somriure com un oceà en calma