dissabte, 27 de novembre del 2010

Tot encontre és una cita

No sé quants anys en deu fer, tres, quatre, cinc… Una etílica matinada de La Nit de l'Olla alcoiana es trobava aquest servidor i les seues circumstàncies agafat a la barra exterior del Dedins (com el seu nom indica, baret situat a la Plaça de Dins del meu poble) per salvar-se del naufragi d'aquelles hores que s'estenen entre el final de l'aldarull noctàmbul i les incipients clarors que esquitxen els carrers de solitaris festers ja preparats per a la Diana i mudats com un margalló. Jose, el jazzman i antic cambrer del local, va accedir generosament a servir-me el penúltim plis-plai, a donar-me conversa (segurament es trobava tan col·locat com jo) i a posar unes plaquetes (com hauria dit Jimmy, el d'El Zoo del carrer del Tap) de bona música. L'espectacle a la meua esquena era el propi i lamentable que es pot patir després de la batalla que lliuren els amants del plàstic i de la suor dels altres, la majoria fins i tot en el civilitzat Alcoi: una estesa immunda de brossa que feia intransitable aquell escenari de la meua infantesa-joventut-maduresa…, i més urgent embarcar-se en el darrer vaixell del Dedins.
Llavors se'm va col·locar al costat de la barra un jove vestit amb abric llarg, d'elegància discreta, somrient i fresquet com acabat de llevar-se, tot i que –vaig saber després– l'havia feta tan llarga com jo, però probablement no tan intensa, o és que els anys són la millor B-12. Al cap d'una estona em va demanar si jo era el Manel tal i tal, a la qual cosa vaig contestar naturalment que sí afegint-hi, després d'una breu pausa, el consuetudinari “per què?” amb què solem arribar al cabdell. “Jo sóc Hugo, Hugo Mas. He musicat la teua Cançó de l'alba”, va contestar. El nom d'aquell cantant m'era conegut perquè no feia gaire que havia protagonitzat una memorable escena que m'havia produït molta alegria. El periòdic local, el Ciudad, havia organitzat un d'aquells festivals d'autobombo que tant agraden a alguns paisans per nomenar personatge alcoià de l'any o una cosa així el llavors (i actual, per desgràcia) alcalde del PP Jordi Sedano. Entre altres actuacions, Ramon Climent, director del diari i inventor de la farsa, havia programat la de l'Hugo Mas que, fent-se el llonguis durant els assajos previs, n'havia preparat una de bona: davant la plana major del PP alcoià, empresaris i altres llepaculs de tota mena, en el marc incomparable de la Sala Calatrava, quan li va arribar l'hora va començar amb una versió d'Al meu poble Alcoi del mai no prou denostat Ovidi Montllor, versió en què intercalava comentaris i acusacions, amb el dit en alt i noms i cognoms, contra aquella patuleia de depredadors de la ciutat. No cal dir que m'hauria encantat veure com anava canviant la cara d'aquells pròcers convocats per al panegíric i els aplaudiments, l'elogi exultant i els besamans, davant la gosadia d'aquell jove que posava el dit en la nafra i els cantava la quaranta en nom del més conscient del nostre poble i la seua memòria. I m'hauria agradat també veure Ramon suar la pallola, Ramon, pobre, que encara no ha perdonat a Hugo l'estupenda malifeta de cagafestes que va tramar.
Els detalls d'aquell perfecte J'accuse els vaig saber després de boca del seu protagonista. De moment tenia aquell xicot recolzat al meu costat a la barra del Dedins, dient-me que m'havia musicat aquells versos dedicats a l'Ovidi. Però a segons quines hores de la nit-matinada l'últim que faig és prendre'm seriosament a mi mateix, fins i tot en la meua part més indeleble, la de la poesia, de manera que vaig continuar libant el meu cafè i, després d'agrair-li'n educadament la versió que, vaig mentir-li, tenia moltes ganes d'escoltar, vaig girar la conversa cap al terreny que sabia comú: el de la literatura, no precisament la pròpia.
No sé a compte de què, doncs, va venir Roberto Bolaño a la conversa, probablement perquè jo encara em trobava trasbalsat per la lectura de Los detectives salvajes. Fou llavors que vaig saber que l'Hugo tenia a la butxaca una d'aquelles confessions d'autèntic seductor que el caracteritzen: “El vaig tractar molt a l'època de Madrid”. “Que vas conèixer el Bolaño? No fotes!”. Estalvie al lector la literalitat dels instants que van seguir a aquella bomba perquè estan mig velats per la boira del temps. Només afegiré que amb aquella cançó de l'alba, en l'incomparable marc de la desolada Plaça de Dins, amb Jose per tesimoni, es va segellar l'encontre d'una cita entre dues generacions que beuen de la mateixa flama alcoiana, una amistat que ens ha dut a compartir poesia i cançó per alguns escenaris.
Deixe per a un altre moment alguna cosa així com una aproximació a la cançó de l'Hugo, que considere artista d'una peça, que treballa des de la paciència creativa i inexcusable de la independència, que té moltes coses a dir perquè tot just comença ara com un esclat poderós i que ja ha fet un salt important en la transformació de la continuïtat, en l'harmonia entre el pas i l'horitzó. Acabaré, doncs, convocant-vos al concert que ens farà el proper dimecres 1 de desembre a l'institut on treballe. Salut.

dilluns, 22 de novembre del 2010

"És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa"

Entrevista a Diane Ravitch a Good (II)
Aquesta és la traducció de la segona part de l’entrevista mantinguda per Liz Dwyer, amb Diane Ravtich i publicada avui mateix al magazine Good. Si no haveu llegit la primer part, la teniu traduïda també en l’article anterior d’aquest bloc.

GOOD: Què diu vostè als reformistes que diuen que la pobresa no importa i que els professors han de ser capaços d'obtenir els mateixos resultats sense importar els ingressos d'un nen?
Diane Ravitch: La gent que diu que la pobresa no importa, només fan que vendre fum. Quan ens fixem en la Harlem Children's Zone (Zona dels Nens de Harlem, coneguda com a HCZ) és un model que s'ocupa d'assumptes mèdics, de problemes socials i de problemes familiars. Si té efectes en els resultats acadèmics o no, això és genial, perquè les necessitats humanes han de ser afrontades. HCZ obté bons resultats, però no resultats sorprenents. En les últimes proves de l'estat, només va aprovar el 40 per cent dels nens. En el setè grau, Geoffrey Canada és on els nens havien estat allà durant tres anys, només el 15 per cent d'ells van complir amb els estàndards de l'estat.
En qualsevol cas, HCZ demostra que els recursos són importants perquè la seva organització compta amb més de $200 milions en actius. Sospite que si cada escola pública de Harlem comptara amb els recursos de Geoffrey Canada, si poguera tindre també una aula de 15 nens amb dos mestres, podrien obtindre els mateixos resultats, o fins i tot millor.
La Harlem Children's Zone és una organització no governamental el propòsit de la qual és “trencar el cicle de la generació de la pobresa”, i Geoffrey Canada és el seu impulsor.

GOOD: Per què llavors aquesta renúncia a parlar sobre la connexió de la pobresa amb el fracàs escolar?
Diane Ravitch: És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa. Almenys un 20 per cent dels nostres nens viuen en la pobresa, xifra que ens anivella amb els països del tercer món, com Mèxic i Turquia. Davis Guggenheim ens compara amb Finlàndia. Finlàndia té menys d’un quatre per cent dels nens en situació de pobresa.
No es pot dir que les escoles són les responsables de la pobresa, no, és l'economia, és la industrialització, és la fuita de llocs de treball a l'estranger. Tenim problemes econòmics greus i d'alguna manera sembla que tota la responsabilitat siga dels mestres. Durant els últims mesos he estat de gira parlant amb els mestres i estan profundament desmoralitzats. No podem millorar les nostres escoles apallissant als mestres.
GOOD: Han de modificar els sindicats la seua postura sobre l’estabilitat laboral o la seua manera de reaccionar a l’avaluació del professorat?
Diane Ravitch: Els sindicats no escriuen les regles. Sempre que vostè signa un contracte, el signen dues ambdues parts. La direcció i els sindicats s’asseuen junts i negocien un acord. Si a l'administració no li agrada el contracte, haurà d'insistir en canviar les regles. Estabilitat laboral no vol dir que vostè té feina de per vida. Estabilitat vol dir que vosté, després d'haver ensenyat durant un cert nombre d'anys –en la majoria dels llocs és un període de tres anys i en alguns és de quatre–, algú en l'administració decideix que ets prou bo per a consolidar determinats drets.
Els mestres no es donen a ells mateixos l’estabilitat. És l’administració qui els dóna estabilitat. L’administració té de tres a quatre anys per a decidir si no ets un bon mestre, i estàs acomiadat. Això no és el que fan en altres països. El que fan en altres països és donar suport als mestres, el ajuden i els tutelen.
Tenim un problema en aquest país. Tenim 3.500.000 mestres i al voltant de 300.000 eixen de la professió docent cada any. Alguns d'ells es retiren, alguns d'ells són acomiadats, alguns d'ells abandonen voluntàriament perquè pensen que la docència no és per a ells. No se senten realitzats. Les condicions de treball són miserables i no han tingut cap tipus de suport.
Un dels experts acadèmics que apareixen en Waiting for Superman diu que cal despatxar entre un 6 i un 10 per cent més professors cada any. Això significaria que hauríem de trobar 500.000 mestres nous cada any. Això és molt difícil, perquè només hi ha 1,5 milions de graduats universitaris cada any. Estem fent molt poc per a crear un cos docent fort i resistent.
En comptes d'això, estem creant una porta giratòria i diuen que si no ets bo, estàs fora i portarem a un de Teach For America. Envien 8000 jovenets a estar en l’escola durant dos anys i després se’n van. Aquesta no és manera de construir una professió. El que faria si forem seriosos sobre l'educació –que crec que no som– seria desenvolupar una professió forta. Això és el que han fet en altres països que mirem amb enveja, com Finlàndia i Corea i Japó.

Teach For America és una organització no governamental que recluta llicenciats acabats de graduar en les universitats elitistes dels EUA per a ensenyar durant dos anys en comunitats pobres arreu el país. Reben el sou de mestre i són, durant aquest període, membres plens de la comunitat escolar.


GOOD: Què ha de fer el ciutadà corrent per defendre l'educació pública?
Diane Ravitch: Vaig estar a San Diego la setmana passada i estic molt impressionat amb el que està passant allà. Hi ha una associació entre la junta escolar, el lideratge del districte i el sindicat de mestres. Estan tractant de desenvolupar el que ells anomenen "la reforma basada en la comunitat escolar." A cada escola hi haurà aquesta mateixa associació entre el director, els mestres, els pares, els nens i persones treballaran en un ambient de col.laboració, no de confrontació.
Sona molt bé, però el parlament de Califòrnia ha proposat altres $140 milions en retallades pressupostàries i probablement hi haurà altres 1.000 mestres que perdran els seus llocs de treball i la ràtio de les classes va en augment. A causa de l'atmosfera que hi ha al país i tot el que estem escoltant provinent de Washington i de Davis Guggenheim i Waiting for Superman, la gent diu: “Bé, ja en gastem prou, en educació. Per què hauríem de imposar-nos més impostos en educació?” Així que, en comptes de millorar les escoles, el que veurem són més retallades pressupostàries i la pèrdua al llarg del país de professors amb experiència.
GOOD: No hi ha una fòrmula màgica que puga millorar l'educació pública però, tenint en compte tot el que vosté sap, si pogués canviar una sola cosa, quin seria?
Diane Ravitch: He fet una proposta a Washington, i ha estat rebutjada: per què no exigir a cada escola que rep fons federals que tinga un programa complet d’arts i música, i arts visuals i escèniques? Van dir que no podia ser. Però aquestes són coses que uneixen els nens. Aquestes són coses que motiven als nens a venir a l'escola, sobretot en el centre de les ciutats. No Child Left Behind ens té tan esparverats que un gran nombre de nens només passen el dia preparant-se per al pròxim examen.
No Child Left Behind és el nom amb què és coneguda la reforma educativa impulsada per l’administració de George Bush II. La pròpia Diane Ravitch va estar involucrada com a assessora del secretari d’Educació en l’impuls d’aquesta llei. En un post anterior vaig comentar els resultats catastròfics que va tindre aquesta iniciativa reformista.
Com a tancament, un vídeo amb la Ravitch parlant davant un auditori de mestres sindicalistes a Los Angeles, el passat 24 de setembre.



dissabte, 20 de novembre del 2010

Entrevista amb Diane Ravitch a Good

Reproduisc la primera part de l'entrevista amb Diane Ravitch que acaba de publicar Good. Crec que és molt interessant i sumaritza els seus punts de vista dissidents sobre l’actual corrent reformista als EEUU. Aquest corrent carrega contra el professorat, en general, i els seus sindicats, en particular, i els culpabilitza de l’estat ruïnós del seu sistema educatiu.
Good és, alhora, una publicació impresa i un web a internet amb una orientació, més o menys, progressista, sobre tot en temes d’ecologisme. Promou la participació activa i la responsabilitat dels ciutadans en la vida democràtica i jo diria que són obamistes, si se’m permet la llicència, amb tot el que això significa de bon rotllet, gust pel disseny exquisit, fascinació per les noves tecnologies i per tot allò que siga aparentment trencador i reformador. Sempre té coses interessants o, si més no, curioses, i destil·la optimisme i positivisme. En el debat sobre la reforma del sistema educatiu ha donat molt d’espai als punts de vista dels reformadors, i sempre ha posat de relleu els èxits de determinades escoles charter i l’actitud i implicació de personatges com Bill Gates o Mark Zuckerberg, la qual cosa entenc que la posiciona com a part activa en la difusió d’aquestes postures antisindicals, liberalitzadores i contràries al sistema públic.
Diane Ravitch és l'autora del llibre The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education, (Vida i mort del Gran Sistema Escolar Americà: Com l’avaluació i la lliure elecció estan minant l'educació), que ja vaig comentar ací.
L'experta en educació, autora i professora de la Universitat de Nova Iork (NYU), Diane Ravitch, creu que la vida dels estudiants hi conté molt més que els resultats de les seves proves. El seu llibre més venut, The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education situa les posicions de Ravitch com una de les crítiques més obertes de l'actual onada de reformadors de l'educació. El més interessant a destacar és que els seus punts de vista actuals suposen un marcat allunyament de les creences que tenia en la dècada de 1990, quan treballava com a assistent del secretari d'educació, tant amb el president George HW Bush, com amb el president Bill Clinton. Ravitch comparteix amb nosaltres la seva recepta per a millorar el rendiment acadèmic a les escoles de la nostra nació.
GOOD: Si la llibertat d'elecció d'escola per part dels pares és el camí equivocat, perquè està al centre del debat actual sobre la reforma de l'educació actual?
Diane Ravitch: La lliure elecció d'escola s'ha convertit en un fenomen en gran part pel suport que rep de gent increïblement rica i poderosa. En realitat, no tenim cap evidència que l'elecció d'escola millore l'educació per a la majoria dels nens. El millor exemple que tenim de llibertat d'elecció d'escola, i de com afecta això a les escoles de les ciutats és el de Milwaukee, que ha tingut lliure elecció d'escola més temps que qualsevol altre lloc als Estats Units. Es va iniciar un programa de xecs escolars el 1990 per la qual cosa hi ha hagut cupons durant 20 anys, i escoles “charter” des de fa gairebé 20 anys. Hi ha prop de 20.000 nens a Milwaukee amb xec escolar, uns 17.000 en “charter” i uns 82.000 es troben a les escoles públiques normals. Així que aquesta és una ciutat que té un pròsper sector d’escoles de lliure elecció i, per eixe raonament, hauria de ser la ciutat amb la millor estadística d’èxit escolar del país, tanmateix no ho és. És una de les ciutats amb un rendiment escolar més baix.
El 2009, Milwaukee va decidir participar en les proves nacionals que va dur a terme el govern federal. Va ser una de les ciutats amb més baix rendiment del país i els nens afroamericans a Milwaukee, que són l’objectiu de tot això de la llibertat d'elecció d'escola estan rendint realment per sota dels nens afroamericans de Mississippí, Louisiana i Alabama.
El pensament actual és que hem de desfer-nos dels sindicats, que hem vincular la remuneració del professorat al seu rendiment, que hem de ser capaços de contractar i acomiadar a tot aquell que desitgem per qualsevol raó, i hem d'utilitzar els resultats de les proves per emetre judicis sobre qui és bo i qui no, i ara tenim una gran quantitat d'investigacions que demostren que les escoles charter no ho estan fent millor. L'estudi CREDO mostra que només una de cada sis es comporta millor que el col·legi públic del barri, que dues de cada sis es comporta pitjor, i que la resta obté els mateixos resultats.
Ací es refereix als vouchers, o xecs que la ciutat donava als pares perquè pogueren elegir en quina escola matriculaven els seus fills. Aquesta iniciativa va ser copiada ja fa anys per l'ajuntament de la ciutat de València amb les escoles de l'atapa d'infantil, sense que l'experiència hi haja tingut cap rellevància social, llevat de la d'enriquir algun empresari amb els diners públics. Per altra banda, les escoles charter serien, en general, l’equivalent a les nostres escoles concertades, tot i que hi ha una gran varietat d’escoles charter. Són escoles privades finançades amb diners públics, encara que pot haver-hi escoles charter com a divisions relativament autònomes dins una escola pública, o poden rebre fons de diversa procedència, com donacions de pròcers, tipus Bill Gates, el de Microsoft, o Mark Zuckerberg, fundador de Facebook. Quan fa referència als rics i famosos assenyala aquestes personalitats, entre d’altres. CREDO és un estudi fet per la universitat d’Standford sobre les escoles charter americanes.
A continuació es refereix al documental Waiting for Superman que, pel que he llegit, perquè no l’he vista, mostra en termes prou patètics l’estat del sistema educatiu nord-americà i en culpabilitza directament el professorat i els seus sindicats.
G: "Esperant a Superman", suggereix de hi ha una despesa molt alta en educació, mentre que altres nacions que gasten molt menys obtenen al remat millors resultats. Quins són els seus pensaments?
DR: Crec que Davis Guggenheim ha impulsat, creat i fet una pel·lícula per atacar el sector públic, atacar els sindicats, atacar als mestres, i dir que els professors són els únics responsables si els nens no els va bé a les escoles. La conclusió a què arriba és que cal que les empreses privades administren les escoles i que cal desfer-se dels sindicats. Però és cert que els Estats Units estan invertint el suficient en educació?
He parlat amb moltes audiències de mestres i administradors, i sempre els he preguntat si hi ha algú que tinga prou recursos per fer la feina. Encara no hi ha hagut ningú que alçara la mà i diguera: "Sí, les nostres classes són de la mida correcta i tenim recursos suficients, moltes gràcies." I si s'està ensenyant als centres de les grans ciutats, definitivament la resposta és no.
L'entrevistadora, Liz Dwyer, que es presenta com a ambaixadora en educació de la casa Pepsi-Cola, es refereix a les opinions de Michelle Rhee, sense esmentar-la. La senyora Rhee va ser consellera d'Educació de la ciutat de Washington D.C. on va emprendre un ambiciós projecte de reforma que consistia, entre d'altres coses, en despatxar el professorat i personal d'administració d'aquelles escoles en estat de fallida –entesa com a baix rendiment acadèmic segons proves estandarditzades–. A Rhee se la presenta com a una heroica professora que amb el seu esforç personal va aconseguir millorar els resultats acadèmics de l'alumnat de l'escola de Baltimore on treballava.
G: Què passa amb els que diuen que en realitat no hauria de importar quins són els recursos als quals té accés un professor, perquè de totes maneres segueix sent el principal factor en l'assoliment de l'estudiant?
DR: No és que els professors no importen, perquè importen, però si parles amb la gent que treballa en l'entorn de les escoles, ja siguen els pares, els mestres i, fins i tot, els nens, et diran que la família és el factor més important. La família és la que pren les decisions, o crea un context al voltant dels nens perquè arriben a l'escola preparats per aprendre o no; si una llar té llibres i revistes, o no; si la família es compon de persones amb una educació universitària o no; si hi ha un diccionari en casa o no. Totes aquestes coses tenen un impacte enorme en la preparació per a l’aprenentatge dels nens quan arriben a l'escola.
Això no vol dir que els nens pobres estiguen condemnats al fracàs. No ho estan. Només significa que les probabilitats estan contra ells. Les probabilitats afavoreixen els nens amb diners. I per això, si vostè busca en qualsevol prova feta als Estats Units a partir de la SAT hi ha una estreta correlació entre els ingressos familiars i les puntuacions al SAT. I això s’aplica a totes les proves perquè els ingressos familiars tenen un impacte sobre la salut dels nens, la seva nutrició i la seva preparació per a l'escola.
El SAT és l'Scholastic Aptitude Test, una prova general de llengua i matemàtiques que es fa als EEUU a l’alumnat de secundària que aspira a anar a la universitat; els seus continguts no es refereixen als d’un curs concret; em sembla que no té caràcter selectiu, com la nostra PAU, però no ho sé cert.
Traduisc ací tenure per “estabilitat laboral”, tot i que és un concepte molt més ampli. Tenure és una condició que obté el professorat com a garantia per a la seua independència i llibertat de càtedra. Un professor/a no pot ser despatxat per ensenyar allò que creu que deu ensenyar, de la manera que creu que deu ensenyar. Aquesta garantia, que és una tradició centenària en el sistema educatiu americà, està en el punt de mira dels reformistes americans perquè és un obstacle per desfer-se dels que ells anomenen “mal professorat”. Per suposat, els sindicats s’hi oposen fortament.
Dilluns hi haurà el segon lliurament de l'entrevista on Ravitch tractarà sobre la connexió entre pobresa i èxit de l'estudiant, el debat sobre l’estabilitat laboral del professorat i les seves idees sobre el que realment podria redreçar les escoles.

dilluns, 15 de novembre del 2010

La plantà

Avui comença el període de campanya per a les eleccions sindicals del proper dos de desembre que per a les persones que fem aquest bloc suposa una certa implicació personal, perquè dos són candidata i candidat, i un altre, un servidor, treballa en l'ombra.
Normalment, i pel que m'han contat, la preparació de la campanya electoral comença molts mesos abans. De fet, per a l'anterior campanya, la del 2006, els materials ja estaven, en alguns casos, impresos al setembre. En canvi, les circumstàncies del final del curs passat i el començament d'aquest, marcats per unes retallades generalitzades –i que van resultar ben traumàtiques per al departament de publicacions d'STEPV– i la convocatòria d'una vaga general a tot l'estat, que absorbien la capacitat productiva d'un sindicat relativament petit, van fer que arribàrem a finals de setembre sense que la campanya estiguera gaire definida. Teníem un parell d'idees que, probablement, eren més correctes des del punt de vista gràfic, o més acadèmiques si voleu, però que no acabaven de enganxar-nos. El concepte que volíem expressar era complex: en primer lloc, calia manifestar la resposta a totes les agressions de què estan sent objecte la classe treballadora i els sistemes de protecció social públics, en general, i els treballadors i treballadores de l'ensenyament valencià i el mateix sistema educatiu públic. Al mateix temps, el missatge no havia de comunicar encara més foscor al panorama, ni espantar a un personal que ja se sent prou frustrat i impotent  –com diu la màxima franciscana: Senyor, fes de mi un instrument de pau–. I a més a més, havia de replegar el que han estat quatre anys ben intensos d'activitat sindical, no sols pel que respecta a les mobilitzacions, com les que encapçalava la Plataforma per l'ensenyament públic i el moviment sindical i social unitari d'oposició a les ocurrències del conseller d'Educació, sinó que havia de visibilitzar també el treball d'atenció i servei al professorat que desplega el sindicat de manera quotidiana, per mitjà de les guàrdies i les visites als centres dels i les permanents –los liberaos–, la web i les guies que s'elaboren per ajudar en la, per a mi, esotèrica convivència amb l'administració.
Per si era poc, calia evitar tota referència als altres sindicats amb els quals, després de tot, s'ha de competir. L'STEPV té un com a principi no atacar mai els altres sindicats sinó buscar, sempre que siga possible sense trair els seus plantejaments, el màxim consens i unitat dels treballadors i treballadores. Al final de la correguda, i cadascú a la seua manera, compartim l'objectiu de la defensa d'uns interessos de classe front a un poder que, dia sí, dia no, mostra la seua cara més voraç.
Al final degué emergir eixe caràcter blavencià, que deu ser que tinc imprès a foc en l'inconscient i, ajuntant ninots, em va eixir aquest mena de falla, feta amb algunes de les icones que hem anat elaborant en l'Allioli aquests quatre anys.


Entelèquia ascendida, que pren el cel a l'assalt, o bé nau extraterrestre a punt d'envair els arrossars de l'Albufera entre nuvolets inspirats en els crèdits dels Simpsons, la falla plantada aquesta nit de tardor ofereix el seu suport a un professorat que planta cara i exigeix el respecte que mereix el seu treball, les condicions en les que el fa i el poble valencià al qual serveix, com a plataforma de progrés per a la construcció d'un avui i d'un demà més just i més lliure.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Identitat virtual (o non solum)

Qui és vosté? I què fa aquí? La veu de l'individu repetia aquesta frase mentre l'escenari s'omplia de gent: només un actor i, en canvi, centenars de personatges. Allà un lampista, o el del cadastre. Un gest, una cançó i unes ulleres. Això, la màgia del teatre. Allà, al pati de butaques, ella hi feia de públic. Aquell, el moment en què ho va veure clar. Algú li deia que així no anàvem bé. Algú li havia dit que, amb el temps, aprendria a fer veure que escoltava allò o allò altre mentre, de cap, podria refer la llista de mercadona. Algú, que no era ella, començava a desconfiar d'aquella realitat. Ella mateixa, identitat que havia esdevingut doble, o triple, sóc una altra, arribava cada matí a la fàbrica sense saber com. És el cotxe que m'hi porta, deia. Quina de totes era ella? Sóc de fora, sóc d'aquí. Algú li va dir que feia cara de policia. Alguna cosa li passava que no la deixava reconéixer-s'hi. El miratge de la pantalla era el seu refugi. Allò, una altra identitat. Allà, un silenci nítid. Algú la va sentir. Un crit com aquell del Coppini. I tot seguit, allà, com si res, com a la cançó, allò, un somriure irreal que baixava per l'escala.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Introducció al còmic (I)

Presumptament morim quan deixem de respirar. Sembla més versemblant l'opció de morir quan perdem la capacitat d'aprendre (o d'encuriosir-nos).

Un dels factors més potents d'aprenentatge en la meua vida són els meus fills. No només les coses més òbvies -i més profundes- com ara paternitat, masculinitat, criança, autoestima, docència (crec que sóc millor profe des que tinc fills)... Els meus fills també em mouen a aprendre coses col·laterals com ara... el còmic.

De menut, jo era un tipus ben normal: sentia poca música, llegia poc i mirava pocs còmics. Només el cinema m'omplia d'una manera especial (recorde els cicles que feien en la televisió: Spencer Tracy, Hitchcock, Cary Grant...). La música i la literatura vingueren més tard. I els còmics, no fa gaire.

El meu fill major agafa la son mentre li contes un conte. Ara mateix no aguanta més d'un parell de vinyetes -fill de tabal, tabalet-. Té igual que siga un conte de text o un Mortadel·lo. Però quan era menut, no hi havia prou contes en el món! Un conte, un altre conte... no s'adormia mai. Vist amb perspectiva i amb la pel·lícula melangiosa i positiva que sempre aportem als nostres records, tot plegat tingué moltes coses positives. Una d'elles és la d'obligar-me a repetir i repetir els contes. Jo no tinc la mateixa tolerància a la repetició que els meus fills, de manera que mentre anava llegint o traduint el conte, vaig començar a fixar-me en les il·lustracions. Moltes d'elles eren rutinàries però moltes altres resultaren ser fascinants. Hi vaig descobrir tot un món de detalls pictòrics, de jocs de colors que m'encuriosiren sobremanera.

Aquestes són algunes de les il·lustracions fantàstiques que em van fer obrir els ulls a una altra manera de narrar i que vaig mirar i remirar tot estirat al llit del meu fill:

(Autoria: J. Mitxelena - La Bruixa desdentada-, Pep i Marc Brocal -Que bona!- i M. Seoane -El meu iaio és una gata-. Tots tres estan editades per Bromera. )


Recorde la nit que vaig descobrir com canviaven el color de les parets a Mortadel·lo. Encara avui no n'entenc la funció però em va fer descobrir un llenguatge nou, un llenguatge amb una entitat pròpia.