diumenge, 27 de juny del 2010

Estellés al Clot del Moro

Com alguns de vosaltres ja sabreu, La Paraula és Nostra va nàixer a l'ies Clot del Moro de Sagunt. Era, i és, un grup de poesia. Els pares i mares són vells coneguts d'aquestes pàgines: Begonya, Amadeu, jo mateix. Ara, l'LPN de l'institut i aquest bloc porten línies totalment diferents. O no.

El cas és que enguany hem fet un homenatge a Estellés (una vella proposta de l'enyorat Amadeu, quan era a l'insti). Vam començar amb la idea d'un senzill recital de poemes i vam acabar amb dibuixos a partir de poemes realitzats per alumnes de l'artístic, recreacions en vídeo, creació musical i, clar, paraula dita. El treball ha estat d'una parcel·lació extrema per confluir, finalment, en tres actuacions realitzades al mateix centre amb un gran èxit: alumnat amb la boca oberta i professorat emocionat.

Gràcies a aquest treball, m'he llançat a dues experiències noves: la composició de dues cançons conjuntament amb una alumna i la posada en marxa d'un taller de creació audivisual amb l'alumnat de pdc1 (saltant-me sense miraments la programació).

Us en deixe un mos. Un clip de tot el que ha estat el procés. He de reconéixer que fer el vídeo i visionar-lo després m'ha produït i em produeix una gran emoció. Estic fet un monya. L'edat, potser. Aprofite aquest estat anímic per deixar-me anar i mostrar la meua admiració i el meu agraïment als dos mestres ja esmentats, a l'alumnat de l'artístic, a l'alumnat de pdc1 (especialment a Cristina Tolosa i Andrea Blanco), a la rapsoda Guadalupe Espinosa i a la cantant i co-compositora Mar Muñoz.

I sobretot, a les grans Empar Vidal i Elena Uriel -enormes-.


dimecres, 23 de juny del 2010

Salomó Dori

Vaig conèixer Salomó Dori l'últim curs de l'antic batxillerat, en COU, l'any 1974. Cada divendres anàvem a emborratxar-nos a El Parralet, el simpàtic refugi de pecadors que hi havia en un carreró sense eixida al final del carrer de la Font del Vidre. Uns quants bars de la nostra primera joventut encara eren així, anacrònics, desenfadats, barats, sobrevivents als baixos de les cases modestes d'obrers del casc antic: els populars i de mala anomenada cellers alcoians. En rigor, aquell fou el primer bohemi que vam conèixer entre els efluvis del fum i la trèmula algaravia del cafè gelat (més conegut per cafè licor). Quan arribàvem a El Parralet, ell ja hi era, amb un barralet de Pastor, en una taula de la terrasseta que donava al riu si feia bo, en un racó del local mal ventilat quan feia fresca, amb una pila de fulls escampats escrits a mà amb una cal·ligrafia diminuta i molt acurada i uns quants llibres. Encara treballava a la facultat de lletres de l'Autònoma de Barcelona, de manera que la seua presència allà es va reduir de fet a unes dates molt concretes que la meua memòria potser ha anat eixamplant amb el temps. Era una vintena d'anys més gran que nosaltres, tot un abisme que el seu tarannà obert i la nostra curiositat insaciable (i l'empenta fraterna del cafè, és clar) van poder salvar des del primer dia. Al costat de la música i les cançons, el repertori infinit de les quals repassàvem sense desmai amb un Jordi Botella i un Carlos Pérez en estat de gràcia a la guitarra (beure era, abans que res, una excusa per cantar), ja començava a brostar entre alguns de la colla la passió per la literatura. I fou sobretot per aquesta passió que vam anar acceptant la companyia i el mestratge de Salomó Dori, que ell exercia sense cap mena de petulància, content de poder orientar discretament les nostres primeres passes poètiques, de tenir cura (sense que es notés) d'aquell prometedor jardí crescut en l'ambient ensopit i àgraf de l'Alcoi de 1974. A excepció de Joan Valls, poeta que valorava i respectava malgrat la màscara grandiloqüent amb què solia cobrir el seu personatge públic, Salomó Dori era inflexible en els seus judicis: tot el que s'escrivia als països catalans (expressió que vam sentir per primera vegada dels seus llavis) era “una puta merda”. I l'oposició al franquisme, en ple, una colla d'inútils incapaços de portar la República.
Iconoclasta per voluntat, lucidesa i herència (no sabria dir en quina proporció), Salomó Dori ens fascinava amb les seues xarrades, amb la facilitat amb què lligava tots els fils de la trama, per la infinitud del paisatge que entrevèiem en les seues paraules. El contacte amb ell fou breu però crucial: cartes que travessen els anys 70s, 80s i 90s enviades des dels llocs més exòtics del planeta; les seues visites als nostres pisos d'estudiants a València, de camí a Barcelona, abans que enviés a pastar fang la seua càtedra de literatura catalana i s'exiliés a la Vall d'Alcalà, el seu domicili a hores d'ara més estable i on reposa a temporades d'un nomadisme gairebé compulsiu.
L'any 1994 em va enviar un llibre, sorprenentment publicat per una editorial tan normaleta com Bromera. A La vida sexual de Fernando Pessoa (un dels seus tòtems literaris) inventa cinc històries pornogràfiques per a altres tants heterònims del lisboeta. La broma literària no tindria més conseqüències per a nosaltres (deixem de banda ara el judici que ens mereixen aquestes narracions) si no hagués atribuït a cinc dels seus antics companys i deixebles de taverna l'autoria dels treballs (sota l'excusa increïble d'estar presentant un inèdits de Pessoa): a Jordi, a Gustavo, a Ximo, a Pep i a mi. La veritat és que ens ho vam prendre amb bon humor, com un homenatge a la nostra vella amistat, i que vam aprofitar l'única presentació del seu llibre, feta a la Vall d'Alcalà, per visitar el mestre, el genialoide, el desconegut Salomó Dori. El mateix any vaig fer servir una cita d'un poema seu per encapçalar Els jocs de l'obsidiana, la darrera part d'Erosions. Salomó Dori és un personatge tan esmunyedís com la seua poesia, de la qual amb prou feines en queden traços en revistes introbables i en cartes manuscrites que conserve, esgrogueïdes pel déu cronos, com una relíquia que algun dia haurem d'exhumar. Ací teniu aquell esgrafiat estrany:

On ens menarà l'atracció de la llum captiva?
En aquests jocs de mineria
per les andrones de la nit
percorrem l'absència.


Fruit dels seus contactes lusitants, l'any passat va aparèixer l'edició portuguesa dels falsos relats pessoanians. Us en reproduesc el pròleg signat per Salomó Dori per si això pot completar una mica l'esbós que avui presentem a LPN. Diu així:
“Han passat quinze anys de la primera edició, en català, d'aquests relats sorgits de la mà genial i polièdrica de Fernando Pessoa. Si no em falla la memòria, el llibre no va merèixer llavors més que una esquifida ressenya en una revista de segona o tercera fila. El món acadèmic i benpensant i la crítica llepaculs que li aplaudeix les gràcies es degué resistir aleshores tant com ara a considerar aquestes narracions com a verídiques. No cal dir que qui açò signa no ha caigut mai en la temptació d'aportar proves documentals que en demostrassen l'autenticitat: que s'ho fenya el poder! Al silenci que va envoltar l'aparició d'aquells relats i a la languidesa en què transcorre la vida dels exemplars bellament publicats de l'obra en les polsoses prestatgeries del magatzem de l'editorial (això si no els han guillotinats ja, adduint manca d'espai, en una pràctica que comença de ser penosament habitual entre els valencians) no podia respondre jo sinó amb el silenci i la indiferència.
Per tot això, quina no va ser la meua sorpresa quan fa uns mesos vaig rebre una carta del senyor Mário Augusto Rosa dos Santos, de Palimpsesto Editora Unipessoal, amb seu a la Rua Borges Grainha de Lisboa, i en la qual m'expressava, en un estil digne de la gran tradició literària portuguesa, el seu interès a rescatar de l'oblit els relats eròtics de cinc dels heterònims de Fernando Pessoa i donar-los a la impremta en la llengua original. Que un editor de l'altra banda de la península, a Portugal, el lloc on en la lúcida inversió del mite ancestral feta per Saramago “s'acaba la mar i comença la terra”, volgués ressuscitar aquells papers; que a més la seua editorial portés el tan suggestiu nom de palimpsest, que jo mateix vaig fer servir per titular una obra de joventut del meu heterònim (en això, com en tantes coses, he seguit humilment les ensenyances del mestre) Jordi Botella; i que, per no fer-ho més llarg, el domicili de l'editorial estigués ubicat al carrer d'un Borges (Grainha en aquest cas), que em duu a imaginar misteriosos vincles amb un altre dels meus monstres literaris, no podia ser sinó la suma d'una sèrie de factors que convergien en allò que denominem un colp de fortuna. De vegades passa el tren de l'atzar i ens ha de trobar amb les maletes preparades a peu d'andana, que és el que m'ha passat a mi en aquesta ocasió sense pretendre-ho. Tot això, és clar, no hauria estat possible sense l'ull escrutador i l'olfacte d'un editor inquiet, en Mário Augusto Rosa, gràcies al qual aquests relats, en un viatge estrany i excepcional, seran publicats per primer colp en la seua llengua original després d'haver-ho estat, sense pena ni glòria, en català. Que les paraules de Fernando Pessoa tornen a les fonts primigènies del portuguès i assacien la set dels seus lectors naturals!
Hi ha més motius per celebrar l'avinentesa d'aquesta primera edició en portuguès, és clar. I no n'és el menor el pont que s'hi estableix entre Portugal i el meu país, que enllaça i separa l'ampla i amenaçadora Castella. Si els portuguesos van aconseguir sostreure's a les urpes dels castellans fou, en part, perquè saberen aprofitar la nostra Guerra dels Segadors, allà pel segle XVII. I el que la Història es pren potser el temps ho recobra. ¿Qui sap si aquest petit pont que avui es reconstrueix entre Portugal i els Països Catalans no està cridat a ser un pas més cap a la necessària llibertat i fraternitat dels pobles que, en paraules de Salvador Espriu, conformem la vella Pell de Brau?
Arribats ací potser caldrà dir alguna cosa a propòsit d'allò en què he ocupat els anys i els afanys des del meu retir voluntari a la Vall d'Alcalà. No dels vaivens brillants o grisos de la meua biografia (a qui importa la vida d'un escriptor solitari?), aspectes tan cars a la incultura obscena de l'espectacle dels media en què volen sumir tota la literatura, sinó de l'essencial de l'obra que em justifica com a home –ai las!– compromès amb la cultura. Tampoc diré res sobre els camins que em van dur al descobriment d'aquests relats eròtics de Pessoa, fa més de quinze anys, fidel com sóc a un pacte de silenci que se'n vindrà amb mi a la tomba i que –espere amb un indissimulat esperit de revenja– produirà més d'un maldecap a certes rates de biblioteca. Zelós sempre de la meua intimitat i convençut que el recurs heteronòmic no fou un simple joc del mestre portuguès, sinó una font immensa de saviesa a través del diàleg, he mantigut la ploma alerta a través de diversos noms, antagònics i per això mateix complementaris: amb Ximo Llorens, cronista de l'actualitat periodística, m'he donat a l'escriptura teatral i al relat curt; a Gustavo Cardenal l'he fet escriure en castellà rigoroses novel·les rigorosament inèdites i alguns, imprescindibles, tractats gastronòmics en col·laboració amb Llorens, a més d'esclaridors articles per a la premsa local; amb Pep Jordà he signat guions per a documentals i llibres de contes; a l'adust heterònim de Jordi Botella, el més polifacètic, l'he fet novel·lista, poeta, dramaturg, crític circumstancial i lletrista de rock; i al Manel Rodríguez-Castelló, a més de poeta, comentarista literari puntual i narrador a estones, el faig aparèixer cada setmana en les pàgines del diari amb columnes incendiàries. Tots junts conformen el petit univers de la meua escriptura desvagada i fragmentària, i si ací en done fe és només perquè estic convençut que aquesta edició en portuguès serà inaccessible als habitants de la pàtria del menfotisme, i per si pot despertar la curiositat del lector lusità, sortosament aliè a les petites i grans misèries dels valencians.
Quant al lloc on tot això s'ha esdevingut i s'esdevé, la Vall d'Alcalà o Alcalà de la Jovada, on he trobat el paisatge i la pau necessaris per als meus projectes, a les muntanyes del sud del País Valencià, comarca de la Marina Alta, apuntem que fou la pàtria d'al-Azraq, dit el Blavet, l'últim cabdill moro que plantà cara a Jaume I, el Conqueridor cristià d'aquestes terres. Molts anys després, el 1609, pel barranc de Malpàs, que veig cada dia des de la finestra del meu estudi, els darrers moriscos valencians van emprendre el camí definitiu cap a l'exili. Faig vots perquè aquest no siga el destí de l'actual poble valencià, arrossegat per la voràgine d'una mal entesa modernitat i ofegat pels tentacles anorreadors d'una globalització que destrueix les petites coses. Petites o grans, són al capdavall les nostres. Per molt que el temps acabarà per endur-s'ho tot, com diu Álvaro de Campos, “mentre el destí m'ho concedesca, continuaré fumant”, que és una manera molt simple i directa d'expressar la fidelitat que ens devem a nosaltres mateixos. La resistència, al capdavall, és una forma de victòria, la de l'humil paper, la de les paraules i els llibres, en un món que flirteja tothora ran del col·lapse i els abismes sense retorn”.
Arran de l'encontre a la Vall d'Alcalà, els seus falsos heterònims vam saber que Salomó Dori prepara des de fa anys una cosa sobre la revolta obrera d'Alcoi coneguda com el Petroli. Si la seua misantropia i la seua salut li ho permeten, confiem que algun dia podrem conèixer-ho.

diumenge, 20 de juny del 2010

Estiu

Arriba demà. N'assage l'arribada amb la música de Nina Simone, els poemes de Leopardi, l'adéu a Saramago. I sense televisió, que, de manera inesperada, ha decidit dir-nos adéu. Si l'engeguem, apareix una imatge muda, una imatge fosca, només unes lletres dels subtítols de l'últim programa que hi vam poder veure: Adéu Espanya?.



Home, privilegiats, privilegiats...

dimecres, 16 de juny del 2010

Una història qualsevol

Si m’hagueren dit que les petjades d’aquelles nits d’estiu pels carrers del poble en festes, detinguda en una cantonada mirant com passava la gent o com passava el temps, formarien part d’un sol record, les hauria viscudes d’una altra manera; més conscient, si això fóra possible. Fer-se gran és fer-se conscient del temps. I com em revé tot allò ara; amb quanta força, quanta vida pròpia. La lectura d'Argos el ciego, de Bufalino, em provoca aquesta sensació un diumenge a la vesprada. Els amics haurien estat més comprensius, la lluna més real, les vigílies més fresques, els somnis del migdia més càlids i jo més aprenent de tot.
Ara és tard. Amb el temps que ha passat, cap a on vaig? Cap a on mene el meu cos? Ho dic amb una veu còmplice dels records, ensinistrats o no, que s’han dipositat al fons de la copa. Em commou l’aposta que faig amb el temps. Vindrà un altre estiu, i un altre, i potser el record es maquillarà amb unes altres pólvores. Ara, però, fulgura als meus ulls cansats, fácil i difícil de saber-lo meu o de qui altre.
Persianes de la vesprada a mig baixar, rajos de llum sobre els mobles de l’estança, innocència evocada de la joventut que retorna amb un aire de melancolia, un principi de tremolor a l’ànima. Extravagants, sorprenents petjades d’aquelles nits que puc reviure si tanque els ulls: una silueta menuda amb una curiositat infinita i un sí per principi ocupa un lloc al carrer quan tot és de color porpra, encés. La música sona al fons i el fum difumina les façanes de ciment, nues. Distàncies imprecises i un cel estrellat que cobreix els nostres caps, que fa i desfà el camí entre un poble i un altre.
Puja l’olor humida a les temples i no és moment de saber-se protagonista de cap història, una història qualsevol.

dissabte, 12 de juny del 2010

Sol, dies i tubs fluorescents

Ahir presentava el seu nou llibre José Iniesta* i l'acompanyava Juan Noyes, també conegut com a Chantry, a la Llibreria Primado, a l'avinguda de la qual pren el nom i que separa la zona universitària de València del barri de Benimaclet. Abans d'entrar, al raconet que fa el carrer, mentre xarre de llibreries de barri amb Chantry, em fa l'efecte que l'avinguda és menys fragorosa del que recordava, aquell soroll de camions i autobusos abans de passar per davant de la caserna de la Guàrdia Civil i entrar al més pausat poblat on vivien els companys que venien de fora a estudiar a València.
Em demane per la viabilitat de llibreries com la Primado, espais menuts en temps de grans superfícies, arrelades al barri, el districte universitari. No sé com s'ho faran amb l'adveniment del llibre digital. Pel que sembla, estan convidades a la festa: els aliats en la que es presenta com a la gran distribuïdora espanyola de llibres digitals, Libranda, han manifestat la seua voluntat de conservar la línia de distribució tradicional del llibre i que els seus ebooks estaran disponibles només per la via de les llibreries que posen paradeta electrònica. Entenc que això a qui beneficia és als grans grups de distribució de El Corte Inglés, la Casa del Libro, la FNAC, Abacus, i més aviat sembla una maniobra per protegir-se d'ells que no adreçada a protegir l'amable ofici del llibreter.
Haguera estat més lògic que les editorials suprimiren passos de la cadena de distribució per reduir el preu final del producte que, en alguns casos, entre distribució i llibreries, pot suposar fins a un cinquanta per cent del preu del llibre. L'oferta que comença a veure's en alguns llocs sembla més una invitació a la pirateria que altra cosa. Ara bé, en els temps en què els mercats han eixit de l'armari per manifestar amb meridiana claredat qui és el que mana ací, els drets dels usuaris són l'última prioritat. Així, tindrem DRM —autorització del dispositiu per mercè de la casa Adobe— i dret a un nombre limitat de còpies per a préstec —també degudament controlat per la casa Adobe, que sempre sabrà quin llibre estem llegint i a qui li l'hem prestat—.
José i Chantry s'alternen en les presentacions i les lectures. Ambdós, com altres poetes valencians en llengua castellana, fan una poesia arrelada a la tradició de la lírica del pensament de la posguerra i els és pròxima la imagineria de la cerca de la llum, de l'instant revelador de la il·luminació. La lluminositat de l'instant que el fa transcendent, llum com a símbol d'una experiència més pura enllà de l'experiència. Tanmateix, el relat del succeït germinal del poema el fa més carnal. En això José Iniesta excel·leix quan, en petits relats, ens explica el moment germinal d'alguns poemes. La contextualització facilita la interpretació. M'imagine que també la limita, però això ja és un altre cantar. En aquest poema, José Iniesta sembla recrear aquell adagi oriental taoista que diu "a dins, com a fora", i és una meditació sobre l'espai exterior com a correlat objectiu de l'espai interior, i a l'inrevés.

Dentro y fuera

Somos de la intemperie,

de los campos abiertos

a los vastos dominios de la noche,

de las cumbres remotas

donde arden en el frío

las llamas en lo oscuro de una hoguera,

de las nieves caidas

En la desolación.

Desde dentro hacia afuera,

desde lo más profundo

sentimos la exigencia

de un vuelo a lo más alto,


y somos turbación y a un tiempo lejanía,

y amor que va a la cima desde un pozo.


Y así nos expandimos

en la gran explosión,

y al igual que la luz que nos conturba

también somos la rosa de otra luz.

No somos solamente en lo cercano,

Los abrazados cuerpos,

la sed y la saliva,

los nombres y las puertas,

el rastro en nuestra sangre de la sal.

Desde la sangre en vilo.

Desde elmpulmón al aire.

Desde la misma luz

del sol o noche oscura,

también lo que no somos nos contiene

y un rumor de nosotros

se escuche en las afueras

de nuestro corazón.


La llum a la llibreria Primado prové d'uns quants tubs fluorescents, que lliuren una vibració verdosa a la pell i creen zones d'ombra impenetrables per als ISO més alts de la càmera, així que, quan han acabat, els demane que s'acosten tant com puguen a un dels tubs per vore si s'il·luminen. M'apuge a una cadira i els dispare a boca de canó.

José Iniesta i Juan Noyes

*José Iniesta Maestro, Bajo el sol de mis días, Algaida, Sevilla, 2010
XXVII Premio de poesía Ciudad de Badajoz

dimecres, 9 de juny del 2010

La vulva catalana

Joan, el meu fill menut, passa els dies preguntant a tort i a dret “tu tens pilila o vulva?”. Les cares de la gent enquestada són un poema sempre. El tema, em sembla, no és només que ens manca l’hàbit de parlar dels nostres genitals. La qüestió, com gairebé sempre -ai las!- és el nom. El mot pilila -pilil·la?- no espanta ningú. Com tampoc no ho faria xufa ni penis. El mot vulva és el que sotraga les nostres oïdes. La vulva esmussa. De noms populars hi ha un grapat, és clar: el parrús, la tomata, la figa... Però ens trobem davant d’una paradoxa asimètrica: xufa és a figa el que penis és a...a.... I és que clar, com és ben sabut, no totes les dones en tenen, de vulva. Moltes d’elles, me n’he estat informant, disposen de pometa. N’hi ha d’altres, abundants també, que fan servir un cul de davant.

L’efecte psicològic de tot plegat no es deu poder menystenir.

I m’ha recordat una conversa amb un pare company de l’escola del meu fill major -el menut, com que té pares mighipis, no va a l’escoleta i clar, es dedica a preguntar obscenitats-. Aquest company, valencianoparlant de tota la vida i que està molt lluny de qualsevol secessionisme lingüístic, quan va sentir-me amollar el mot català (tot referint-me a la llengua) em va confessar que era un mot que li esmussava, que no ho podia evitar. Li esmussava el nom de la seua pròpia llengua.

L’efecte psicològic de tot plegat...

I jo, que sóc home i català convers, m’inquiete.

diumenge, 6 de juny del 2010

L'últim ubych

De totes les formes possibles de soledat tal vegada la del darrer parlant d'una llengua no siga la més cruel. No sé si algun dels mites que més fortuna ha fet, com el de L'últim mohicà, incloïa l'aspecte lingüístic, ni si la part més dura del robinsonisme consistia a no poder comunicar-se en anglès ni amb Divendres. El nàufrag aïllat de L'illa del tresor, que ara no recorde com es deia, tenia al seu favor la companyia-esperança d'una immensa fortuna i el fet que el final de la novel·la era més poblat que un centre comercial en dia de rebaixes.
No sé on vaig llegir que de les 6.000 llengües que hom calcula que hi ha al planeta (trist catàleg que no ha obtingut mai el vistiplau de la verificació científica ni potser l'obtindrà mai), 3.000 pam dalt pam baix desapareixeran durant el fenomenal segle de la globalització que va començar fa una dècada. El lingüicidi, que és una forma de genocidi, i la reducció frenètica de la biodiversitat potser són fenòmens més estretament lligats que no ens pensem. Siga com vulga, no costa imaginar variants més infames de la soledat que la molt tràgica que deu enfrontar l'últim parlant d'una llengua, si més no perquè el suposem necessàriament bilingüitzat abans del darrer sospir i perquè no descartem que més d'una llengua haja expirat abruptament per la mort no d'un individu sinó de molts d'ells més o menys alhora i de mala manera. Afegim-hi el fet que les diverses formes de soledat no són (com diuen que tampoc ho són les llibertats) incompatibles entre elles, constatació que es troba a la base de la popular dita que afirma que qui és desgraciat fins amb els collons entropessa.
L'altra literatura, la científica, en donar-nos el nom de l'últim o última parlant d'una llengua, en personificar-nos el repetit drama escatològic, afegeix un pèl d'esgarrifança a l'estupor que –supose que sobretot entre els parlants d'una llengua més o menys minoritzada: els altres se'n solen fotre– sentim amb aquest tipus de notícies que de tant en tant amenitzen les pàgines marginals dels diaris. Ací teniu el pobre Antonio Urbino, el darrer parlant del dàlmata, omnipresent en els nostres precaris estudis de romanística, o la Sra Boa, última parlant de la llengua bo d'una illa de l'Índic que va servir perquè no fa gaire J.F. Mira adobés la seua columna setmanal a El País amb tendres llagrimetes per la futura desaparició del valencià (d'ací a cent anys, tots calbs, of course).
El que avui us propose és un poema inspirat en la mort de Tevfik Esenç, l'últim parlant d'ubykh, una llengua caucàsica amb 83 consonants que la paciència d'un parell d'investigadors ha pogut salvar, si no de la mort efectiva, almenys de l'oblit.
Quant a l'autor del magnífic poema que vaig traduir l'estiu passat, John Burnside, a penes us puc dir que me'l va fer a mans el meu cunyat Chris, escocès com el poeta, i del poema en qüestió, que pertany al seu llibre The good Neighbour, publicat per Cape Poetry en 2005. Imaginar com és el final d'una llengua, el final d'una vida, potser és només a l'abast de la bona poesia.






THE LAST MAN TO SPEAK UBYKH

At times, in those last few months,
he would think of a word
and he had to remember the tree, or the species of frog,
that sound denoted:

the tree itself, or the frog, or the state of mind
and not the equivalent word in another language,
the speech that had taken his sons and the mountain light;
the graves he swept and raked; the wedding songs.

While years of silence gathered in the heat,
he stood in his yard
and whispered the name of a bird
in his mother tongue,

while memories of snow and market days,
his father's hans, the smell of tamarind
receded in the names no loger used:
the blue of childhood folded like a sheet

and tucked away.
Nothing he said was remembered; nothing he did
was fact or legend
in the village square,

yet later they would memorise the word
he spoke that morning, just before he died:
a name for death, perhaps,
or meadow grass,

or swimming to the surface of his mind,
another word they had, when he was young,
a word they rarely spoke, though it was there
for all they knew that nobody remembered.

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH

De vegades, en aquells darrers mesos,
pensaria en una paraula
i hauria de recordar l'arbre, o el tipus de granota
que els sons indicaven:

l'arbre mateix, o la granota, o l'estat de la ment
i no el mot equivalent en una altra llengua,
la parla que havien adoptat els seus fills i la llum de la muntanya;
les tombes que ell rastellava i torcava; les cançons de noces.

Durant anys de silenci reunits en la calor
ell s'estava en el seu pati
i xiuxiuejava el nom d'un ocell
en la seua llengua materna,

mentre la memòria de la neu i dels dies de mercat,
les mans del seu pare, l'olor del tamariu
anaven esborrant-se en els noms que ja no s'usaven:
el blau de la infantesa plegat com un llençol

i desat.
Res del que deia era recordat, res del que feia
era realitat o llegenda
a la plaça del poble,

però més tard ells memoritzarien la paraula
que ell va pronunciar aquell matí, just abans de morir:
un nom per a la mort, potser,
o herba de prat,

o nadant cap a la superfície de la seua ment,
una altra paraula que tenien quan ell era jove,
una paraula que rarament pronunciava però que era allà
per a tot el que coneixien i ningú no recordava.

dimecres, 2 de juny del 2010

Notes ràpides amb l'iPad

L'iPad cansa la vista. Potser cal un període d'adaptació a la pantalla. De fet, em va passar una cosa semblant quan vaig canviar d'un monitor CRT a un LCD, i em vaig estar uns dies amb els ulls plorosos quan feia sessions llargues.
I cal un teclat per a escriure, perquè l'incorporat a la pantalla tàctil fa el paper per a escriure una nota breu o per a entrar la paraula de pas en l'Appstore, però jo, de moment no em faig a escriure textos més llargs: m'equivoque sovint i pitge accidentalment la tecla que no toca; a més, algunes aplicacions tenen una ajuda predictiva a l'escriptura i, si no estàs atent, escriu per un la paraula que li sembla, normalment una paraula en castellà de la mateixa arrel que la catalana. Pel que respecta al català hi ha la dificultat afegida de la freqüència d'alguns signes de puntuació; per exemple, per posar un apostrof cal canviar la vista del teclat per una segona pantalla on hi ha els nombres i alguns altres caràcters que en castellà o anglès, per suposat, no s'usen tant; o cal sostindre la tecla d'una vocal per invocar un menú contextual amb la variant accentuada. Una revisió del teclat la podeu trobar ací.
A l'espera de Libranda, l'oferta de llibres és inexistent, llevat dels ja coneguts a través del Projecte Gütenberg, i la tasca d'un grapadet de voluntaris. Per altra banda, els problemes amb la tipografia són molt menys alarmants del que semblava per les primeres impressions que s'hi havien vessat. De fet, sembla que tot depèn més de la perícia del dissenyador del llibre que d'altra cosa. Estic fent algunes proves amb el format ePub i he aconseguint que alguns exemplars queden passables, com aquest de Los tres estigmas de Palmer Eldritch, de Philip K. Dick, en menys d'una horeta de feina. No hauria de suposar cap problema per a les editorials publicar edicions amb una tipografia decent, i més comptant amb l'imminent suport de Typekit i semblants.


DIY ePub

D'altra banda, la maquineta va de meravella per a navegar per internet, rebre correu, jugar… i impressiona la fluïdesa amb què mou les aplicacions, com aquesta d'Alícia.

Úrsula juga amb Alícia a l'iPad