diumenge, 30 de maig del 2010

Jean Luc



Els amics de les arts reten el seu particular homenatge al mestre Godard amb aquest tema. Fixeu-vos, poc abans del minut 2:50, en la imatge de l'irrepetible Jean Paul Belmondo. I si en teniu més ganes, de nouvelle vague, podeu ballar una estona aquesta dansa en espiral del film Bande à part, inspirador de Tarantino i Bertolucci entre d'altres. S'acaba el cap de setmana, amics (de les arts).

dissabte, 29 de maig del 2010

Els habitants de Troia no accepten cavall

Amb la ressenya que segueix vaig col·laborar, com ja vinc fent-ho des de fa temps, en la revista Lletres Valencianes, que publica la Conselleria d'Educació i Esports i que és una mena de catàleg de publicacions recents entorn de la literatura. Apareixen dos o tres números l'any i compta amb seccions fixes com Infantil i juvenil, Narrativa, Poesia, Assaig a més d'alguns reportatges més o menys extensos que parlen de llibreries del país, bàsicament. Doncs bé, si punxeu ací comprovareu, si busqueu al pdf de poesia, que la ressenya que apareix a la revista, signada amb el meu nom, no coincideix amb aquesta, la que sí que he escrit jo i que podeu llegir tot seguit si us ve de gust. Ha estat un error de maquetació, tinc entés. El pitjor de tot l'embolic és que, al final de la correguda, hi ha publicat un article que no és meu, tot i que porta el meu nom i que, havent fet la feina, em quedaré sense cobrar-la. Deixeu, si més no, que la deixe penjada en aquest aparador i que no es quede perduda per sempre als llimbs de les lletres (valencianes). Penjada, aclaparada, perduda... Al remat, la poesia és la que eixirà perdent, reclosa en un segon pla a l'escena de les confusions.

ARDÈNCIES

Amb aquest volum de poesia, Albert Garcia Hernàndez guanyà la vint-i-sisena edició (2009) del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez que cada any convoca l'associació Amics de Joan Valls d'Alcoi. El poemari guardonat, el seté en la trajectòria del poeta, ofereix als ulls del lector un passeig pels racons de la recerca i l'esperança.

Si bé és cert que el primer que ens crida l'atenció d'aquest llibre és el títol inicial, el Magatzem de perfils d'Albert Garcia va prenent forma i sentit a mesura que iniciem la lectura dels seus poemes. Més endavant sabrem que el títol és el resultat d'una mena d'aposta amb una amiga. Tanmateix, havent-ne tastat i assaborit els versos, direm que, efectivament, assistim a una galeria de rostres, siluetes, perfils, fantasmes, digueu com vulgueu, que l'autor crea com a protagonistes de la seua particular escena.
És aquest un exercici a través del qual, l'home que hi ha darrere s'espolsa teranyines, residus, desencants. Una veu madura, que ha viatjat per les ciutats de la memòria, busca respostes allà on dirigeix la seua mirada, sorprés per una mena d'alienació que el converteix en fill del neguit, curull d'interrogants, cansat de tant oblit.
Si bé la poesia no s'explica, sí que podem dir que aquest magatzem de paraules és un crit contra la mort prematura i injusta, contra la soledat, contra tot allò que no ha de tornar. És per això que n'extraem un to melangiós, adolorit i ple de ràbia: aquestes imatges punyents del poema No en tenen prou amb el dolor dut pel carter per exemple, on ganivets cridaners, timbres intermitents, verins arterials habiten els versos amb la més punyent presència per dibuixar, al final, un ferm i fatal propòsit: la paraula que mata de pena.
En canvi, hi ha també un to esperançat que planta cara al desencís de què parlàvem. Hi trobem el consol contra la sofrença, les ardències contra el puny i el punyal, la poesia contra la por. És aquesta doble vessant la que fa créixer el poemari, créixer fins el punt culminant dels poemes finals: Hi ha resistència que fa nosa al vent i Revindrà a la son el perfum d'albarsana.
Altres aspectes a destacar són les referències implícites, o no tant, a la literatura clàssica i a la cultura occidental. També la metàfora recurrent de la casa com a símbol del temps passat, del món que el poeta enyora i evoca.
L'autor ordena els seus poemes en cinc parts d'una extensió semblant, d'una desena de poemes cadascuna, si fa no fa: façanes, factures, faccions, faiçons i fallences. Cinc parts escrites en clau de fa, com dirà l'autor del pròleg, Rafael Casanova, que ens mostren un paisatge urbà i un altre d'humà que conviuen en la intimitat còmplices de la paraula. Al cap i a la fi, no és sinó la paraula, l'heroïna que dóna vida a tota aquesta gamma de perfils. La paraula, la llengua, el bon dia, el nexe entre sud i nord, l'accent de la parla, l'estil, els mots oportuns... aquests són els autèntics habitants de Troia que no accepten cavall. Una vegada més, el vers com a eina que camina cap al futur.
Precedit de sis llibres de poemes, com ara Significants (1997), Les places (1998), Talaies (2001), El viatge d'allò que és dit (2001), Esperons nocturns (2002), La importància del violoncel (2009), aquest Magatzem de perfils obri nous camins a una de les trajectòries poètiques més interessants del l'actual panorama poètic.

No en tenen prou amb el dolor dut pel carter,
ni amb el ganivet cridaner del telèfon a taula,
ni amb el timbre intermitent que colpeja la porta,
ni amb el verí arterial que s'estén per les pantalles.
No en tenen prou.
Degollaran el teu indret,
lúcid i refractari,
per assolir la fi del seu etern propòsit:
dir-te allò que et matarà de pena.


Magatzem de perfils, Albert Garcia Hernández. Ed. Denes

divendres, 28 de maig del 2010

Desemparats (2)



Claustre amb columnata

dilluns, 24 de maig del 2010

Dilluns al sol


Cala Blanca -Xàbia-
24 de maig a les 10.50
Feiner



divendres, 21 de maig del 2010

Russafart

La segona edició d'aquesta mostra d'art al barri de Russafa, tot just s'acaba d'inaugurar. Tallers, botigues, perruqueries, bars i tota mena de locals obrin les portes durant el cap de setmana i mostren què pinten els artistes en aquest indret de la ciutat de València. Russafa amb vistes a l'art. Trobareu informació al web de l'Sporting Club Russafa, un lloc on el temps es deté i on cada racó mostra, enmig d'un ordre impossible i meravellós, l'incansable treball d'un grup d'artistes. Sílvia Muñoz, Piconero, Elena Martí i, sobretot, Curro Canavese, han donat motius per fer d'aquesta, una vesprada ben especial. Algunes imatges us en faran cinc cèntims. Que somnieu en colors.





dimecres, 19 de maig del 2010

Nota d'urgència sobre Pacheco

Sabeu allò de l'encontre i la cita? Un encontre, o una troballa, no seria sinó una cita prèviament concertada. Concertada qui sap, en les ales del vent pels parotets de l'atzar. Hi estàvem destinats, però no ho sabíem. I tants encontres no consumats, tantes cites fallides. Parle de l'encontre amb certs llibres de certs autors. En aquests casos, sovint la cita havia estat fixada en algun cantó de la pròpia memòria, en els ecos d'alguna ressenya oblidada, en la imatge fugissera d'un títol i un nom perduts entre el cúmul de paper prescindible de qualsevol llibreria. Els darrers anys, i per cenyir-me a grans poetes castellans, han acudit a la cita Vallejo, Caballero Bonald, González, Rojas, Gelman, Gamoneda. Ara, des de fa unes setmanes, ha entrat per la porta, disposat a quedar-se il·luminant la casa tota la vida, José Emilio Pacheco, el poeta mexicà que acaba de fer més gran i fiable el Premi Cervantes. Estava cantat, direu, en aquestes ciscumstàncies, l'encontre. Però quants il·lustres noms, quants premiats famosos no passaran mai el llindar dels nostres ulls? Una cita cobrada, doncs, la de Pacheco.
El volum que aplega la seua poesia de 1958 a 2009, publicat per Tusquets, es titula Tarde o temprano. Sabeu com pot ser una poesia gràcil i profunda alhora? Com es fa fàcil el naturalment complex i com s'expremen sucs impensables del que en aparença és pura simplicitat? ¿Sabeu com un es pot empassar un gros patracol de 838 pàgines de poesia (comptant-hi l'índex), ordenada en 14 llibres, de principi a fi sense parpellejar… com si fos una novel·la? Pacheco em confirma la sospita, albirada en 1989 però molt rarament practicada per culpa del poder que l'imant dels abismes del llenguatge i la manca d'intel·ligència exerceixen sobre mi, que només la claredat és el repte. Aquest poeta toca molts pals però la reflexió sobre el temps i la mort (prou explícita en el títol general) travessa com una música tota la seua obra. Hi abunden també els bestiaris, que eixamplen amb riques aportacions els temes i les maneres de la inesgotable, immemorial tradició animalística, magnífica excusa, elaborada amb la tècnica del distanciament, per parlar de la condició humana. La de José Emilio Pacheco és una poesia profundament compromesa amb la terra i la humanitat, eminentment crítica amb totes les salvatjades perpetrades pels homes: tràgica, però mai patètica (i més aviat amb proclivitat a l'humor, al bon humor) i sempre essencial, plena d'uns sentits que impacten a primer colp d'ull. És curiós comprovar que en els vaivens dels seus canvis hi ha uns pocs mots que es repeteixen des de múltiples perspectives al llarg del temps: ceniza, ola, arena, fuego, hormiga…
Entretingut amb aquest encontre em trobe, assaborint-ne les primeres incursions, empès pel corrent d'un riu poderós, estalvi del temps en temps de presses i vertígens. (Molt recomanable per abstraure's del temps fugisser i les seues urpes de no-res la mandrosa lectura de l'obra d'un gran poeta. Sovint tan sols la més pura gratuïtat pot donar sentit a les coses.) Llegiu-ne si us plau aquests aperitius del llibre Desde entonces, escrit entre 1975 i 1978 i ja em direu.



“LOS DEMASIADOS LIBROS”

A cambio de las horas que no regresan
se acumulan los libros,
cajas de sueños, esperanzas, cóleras
que (es muy probable)
no leeremos nunca.

Por todas partes libros en desorden,
objetos de ansiedad, mudo reproche
de no habaerlos abierto.

Miedo a morirse
sin hojearlos siquiera.

Con qué cinismo,
con cuánta desvergüenza o qué locura,
después de todo esto nos ponemos
a escribir otro libro

FIN DE SIGLO

La sangre derramada clama venganza.
Y la venganza no puede engendrar
sino más sangre derramada. ¿Quién soy:
el guarda de mi hermano o aquel a quien adiestraron
para aceptar la muerte de los demás,
no la propia muerte?
¿A nombre de qué puedo condenar a muerte
a otros por lo que son o piensan?
Pero ¿cómo dejar impunes
la tortura o el genocidio o el matar de hambre?

No quiero nada para mí, sólo anhelo
lo posible imposible: un mundo sin víctimas.


MONÓLOGO DEL MONO

Nacido aquí en la jaula, yo el babuino
lo primero que supe fue: este mundo
por dondequiera que lo mire tiene
rejas y rejas.
No puedo ver nada
que no esté entigrecido por la rejas.
Dicen: Hay monos libres.
Yo no he visto
sino infinitos monos prisioneros,
siempre entre rejas.
En las noches sueño
con la selva erizada por las rejas.
Mi existencia consiste en ser mirado.
Viene la multitud que llaman “gente”.
Le gusta enardecerme. Se divierte
cuando mi furia hace sonar las rejas.
Mi libertad es mi jaula. Sólo muerto
me sacarán de estas brutales rejas.


SHOPPING CENTER

Quedó abierto el tarro de miel. Centenares de hormigas lo tomaron por asalto. Como en la fábula protagonizada per las moscas que memorizaste a los cuatro años, las hormigas murieron ahítas, presas de patas en la miel pantanosa, la dulce arena movediza.

PROVERBIO ÁRABE

Nada se escucha. La oscuridad cae a plomo en el desierto de los objetos. Primero asoma la nariz sensitiva, luego el cuerpecillo trémulo, la cola que rompe la armonía de la pelambre y es como cadena o castigo. Damos pasos furtivos, miradas concéntricas. No hay nadie: podemos aventurarnos hasta donde los restos del festín empiezan a corromperse. Es cuanto nos tocó y lo agradecemos. Otros han muerto sin probarlos siquiera. Por ahora reposa quien no descansa en sus ejecuciones. El gato duerme cerca de los rescoldos. Así pues, adelante: Robemos el placer mientras dormita la desgracia.

10

Entre el amor que puede ser asfixia y produce
plantas de sombra que se calcinan en la realidad sensitivas
y el desamor que engendra monstruos dolientes,
cuál es el justo medio, cuál es el punto
donde se erigen los que deben ser seres
de verdad humanos, no caricaturas
ni proyectos abandonados.
La violencia nace en la casa, el dulce hogar
reproduce lo que hay afuera. El maltrato,
como toda crueldad, es inconsciencia
y da forma a quienes serán
los crueles inconscientes del mañana.
La sobreprotección
es un efecto del pesimismo:
si el mundo es malo
y nada hacemos por cambiarlo –se dicen–
al menos retrasemos en lo posible
la hora y fecha del pago.

diumenge, 16 de maig del 2010

Tipografia i continguts a l'iPad

A pesar d'estar avesat per endavant del defectuós tractament tipogràfic que permet, he encomanat l'iPad tan bon punt ha estat disponible en Europa. Ho vaig fer el mateix dia 10, el dia del seu llançament i, en tot cas, abans de la compareixença de Zapatero al Congrés, cosa que no sé si haguera estat dissuasòria. He demanat el model mitjà, amb wifi i 32 gigues de capacitat, i no el més bàsic de 16 gigues, com tenia pensat, per disposar de més espai per carregar-hi pel·lícules i endur-me-les aquest estiu de vacances.
Sembla que els tipògrafs d'arreu se senten decebuts per les poc encertades opcions tipogràfiques que ofereix l'aparell, especialment pel que respecta a la seua aplicació iBooks, precisament la destinada a la lectura de llibres. Stephen Coles, un dels noms darrere de Typographica, en un article en The Font Feed troba a faltar:
  • El text es justifica sense partició de paraules i no existeix la possibilitat de canviar l'alineació a l'esquerra, o en bandera. No cal ser un fanàtic de la tipografia per a adonar-se que això dificulta la lectura perquè provoca, sense remei, uns antiestètics espais blancs entre les paraules i aquests creen el que s'anomena rius, un indesitjable flux d'espais blancs que recorren de dalt a baix el paràgraf.
  • No hi ha manera de previndre les línies vídues i òrfenes.
  • No hi ha manera d'embeure-hi fonts.
  • Elecció inadequada de les opcions de fonts per als llibres: Baskerville, Cochin, Palatino, Times New Roman i Verdana. Llevat de Verdana, cap d'elles dissenyada per a la lectura en píxels, i la Verdana mateixa és una elecció indesitjable per a text corregut.
  • Manca d'una font llegible i flexible en la interfície d'usuari. Incomprensiblement, Apple no inclou-hi la Lucida Grande, la font de la interfície del Mac OsX —i la d'aquest bloc, si el llegiu sobre Mac, si no, veureu Helvetica o Arial— i la substitueix per Helvetica.
  • El navegador Safari per a l'iPad no té suport complet per a @font-face, i està limitat només al format SVG.

La justificació sense partició de paraules genera rius


Per a llegir més:
On turning the page. Aegir Hallmundur, de Ministry of type, carrega contra la metàfora passar pàgina que implementen les aplicacions le lectura disponobles per a l'iPad.
The iPad screen is not your desktop screen. Craig Mod, l'autor de Books in the Age of the iPad, sobre la lectura en una pantalla retroil·luminada front a les pantalles de tinta electrònica, com les que usa el Kindle o el Nook.
El iPad, sólo para hiperconsumidores. Juan Varela, en Periodistas 21, valora com l'iPad pot suposar un retrocés per als continguts oberts…
…però el mateix navegador, de continguts oberts, segons Jason Fry, de Nieman Journalism Lab, és molt sovint més rellevant que les aplicacions, orientades als continguts tancats.

dimecres, 12 de maig del 2010

PEC

Fa gairebé dos anys que vaig començar amb la tasca de dirigir l’institut on treballe. I com ja sabeu, les coses només es poden veure amb una certa lucidesa transcorregut un temps. Ara que m’ature i hi pense, des de la distància, dic. Encara hi ha un camí llarg per davant: tancar aquest curs i obrir-ne un altre; tancar-lo i, potser, enllestir-ne un altre més. I au. Perquè ara sé que aquesta etapa, encetada fa gairebé vint-i-quatre mesos, té un final. Per primera vegada veig el final d’un període amb prou perspectiva com per donar-li forma, nom, contingut. Amb els anys, he aprés que la vida és això: tancar i obrir portes. I poc més. Això sí, deixaré, per si de cas, una escletxa oberta a la improvisació i la sorpresa, que sempre va bé en aquests casos. El que estic aprenent és excepcional, d’un sabor intens, diríem. Res més allunyat de la poesia, o potser més pròxim del que pensàvem, vés a saber... El ball d’acrònims en què s’havia convertit la cara administrativa de l’ensenyament d’aquests darrers anys (DOGCV, LOGSE; LODE; LOCE; LOE; ACI; ACIS; PEV; PIP; PALE; PASSE; PROA; PQPI, PDC, PACG) s’ha corporeïtzat i milers de fulls han desplegat les ales damunt la taula de treball. El repte d’elaborar l’ideari del centre és imminent, però mirar-se l’espectacle des de darrere de l’escenari no té a veure amb res. Posar en marxa l’engranatge de mil i una causes i moblar-se el cap de manera apropiada perquè tot, tot, tot, tinga un lloquet més o menys estable és una autèntica cursa cap al marejol més infame. Infame i, de veres, apassionant. Sobretot si, en mirar al meu voltant –al cotxe de camí al poble, al bar si dinem, al pati si fa sol, a recer si plou, a les escales, a les reunions-, hi trobe persones excepcionals, d’un saber intens, diríem. Apassionant si, qui tinc a prop, entén i sincronitza el tic-tac diari d’acord amb el meu batec. És per aquests companys que vaig llançar-me al buit i és per ells i elles, i perquè tinc debilitat per l’ensenyament i l’educació d’une bestioles amb qui ho passem pipa, que continue mirant cap al nord. A desgrat del que passa a l’escenari, un quadre farcit de crits i accions que omplin les boques i el curriculum dels incréduls, res no està perdut en aquest planeta valencià, menudet i rondinaire, orxater, serrà i enamoradís. Com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.

Nota: pense presentar aquest escrit com a Projecte Educatiu de Centre. La resta no és PEC, sinó una altra cosa.

diumenge, 9 de maig del 2010

Desemparats (1)

Colom, plaça Alfons el Magnànim, la Pau, Poeta Querol, Universitat, Comèdies, Mar, plaça de sant Vicent Ferrer, Trinquet de Cavallers, plaça de Nàpols i Sicília, Mossén Milà, els Venerables. Com una premonició d'allò que poc més tard ens anàvem a trobar, vam aparcar al carrer els Venerables. Portàvem prou de temps cercant algun raconet on oblidar-nos del cotxe per tal de poder sopar tranquils al Carme i comprovar després el nostre coeficient de permeabilitat. Carrer Palau, l’Almoina. A la porta lateral de la basílica hi havia gent que començava a fer una cua de vuit hores per poder entrar els primers a la missa de la descoberta. Plaça de la Mare de Déu. Un tapis de flors amb motius llorentins amagava part de la façana principal i atreia la curiositat dels pelegrins que anaven arribant. Alguns descansaven reculats contra la font, d’altres a les escales; tots tenien previst de passar la nit a recer de la plaça. Entre la gent que s'havia decidit a sopar a les terrasses dels primers restaurants, un vell vestit amb sotana negra, esclavina i veta de coll blanc, compartia taula amb un jove de cabells engominats i pulover rosa. Carrer Cavallers. Camembert fregit esguitat amb melmelada de gerd i d’altres delicadeses. Vistes de les teulades parisenques des de les gàrgoles de Notre Damme i vi de la terra a la llum d’un petit fanalet. Una tertúlia agradable, íntima. Crepes amb xocolata per a les postres. Havíem de tornar al cotxe perquè ens havíem descurat negligentment el mòbil a la taula de comandaments. Plaça de la Mare de Déu. Amb prou feines sí poguérem tornar a creuar-la, un riu de gent havia arribat i cantava exaltada l’himne que ofrena noves glòries. Al crit de “visca”, se succeïren un cor d’aplaudiments que acompanyaven els primers acords que, l’Orquestra Simfònica del Conservatori Municipal arrencava de l’altre himne sense lletra acoblada. Ara sí, dones amb el mateix model de perruqueria i homes amb bigotis cridaven enfurismats de ràbia contra no sé quin fantasma. Vaig començar a xiular i al mateix temps vaig sentir una fiblada al costat esquerre del pit. Ara els que portaven sotana es mesclaven amb els dels bigotis i les de la perruqueria. Un d’ells anava tocat amb un capell porpra. A la porta lateral de la basílica havia augmentat de manera considerable els qui esperaven l’hora d’entrar-hi. Plaça de l’Almoina, carrer Palau, els Venerables. Agafàrem el mòbil i decidírem passejar encara per tal de rebaixar la nostra taxa etílica. Palau, Avellanes, plaça de la Reina. Un castell de focs anunciava que havíem travessat el llindar de la nit.

És el meu natalici. Torne a a casa amb el pensament reblit d’homes amb bigotis i dones acabades de sortir del mateix motle perruquer i amb un sentiment de desfeta. Fa uns dies a la mateixa plaça on acabava la manifestació del vint-i-cinc d’abril em pensava que érem molts; fa un any i també uns mesos, a l’altra plaça, on ens aplegàvem contra la gestió educativa de Font de Mora, em pensava que no cabíem... ahir vaig comparar i em vingué a la boca un regust a derrota. Ara sé que no se n’aniran mai. De matí he posat canal nou perquè volia saber si els homes amb bigotis i les dones amb els cardats a motles encara eren a la plaça. He escoltat els seus crits “mare de tots els valencians” “mare dels sense sostre”... m’ha tranquil•litzat el fet de saber-me protegida sota l’advocació d’aquesta patrona que només porta cent vint-i-cinc anys com a tal però que té una especial dedicació als valencians desemparats, i jo, que ho sóc doblement, em sent molt millor. Després de la consulta popular als centres educatius, amb un 96% dels vots a favor del canvi en la política educativa i després d’escoltar les antidemocràtiques declaracions del conseller em reconforta saber que, si més no, la Mare de Déu de tots els valencians mai no se n’oblida dels desemparats, d’aquells que no tenen sostre, i nosaltres de moment no en tenim, l’aluminosi ens ha deixat desemparats, sense institut.

divendres, 7 de maig del 2010

No treballar

No resulta fàcil escriure sobre no treballar en una època dura com aquesta. Tampoc no ho és quan véns de classe treballadora i tens un concepte important del treball, un concepte integrat al teu ésser. Encara sort que sóc home. Si fóra dona ho tindria més difícil després de segles de submissió, després d’algun segle lluitant pel dret, entre d’altres, a treballar... És el que li passa a unes quantes dones que conec quan decideixen dedicar una part de les seues vides (les seues vides) a fer el que volen en eixe moment: no treballar i estar amb els seus fills. Totes les dones que conec que fan això són feministes però són menystingudes per les altres dones i rebudes gairebé com a traïdores.

Vaig per feina. Des de fa set anys dedique el mes de maig a no treballar. Nyas, ja ho he dit. En un principi m’impulsava el fet que la meua companya preparava oposicions. Un altre any necessitava aquell mes perquè tenia actuacions d’ALES. Però arribà un moment que es van acabar les justificacions.

Els meus companys de feina estan convençuts que sols em puc demanar aquest mes per dos motius: a) tinc feina de músic o b) faig un viatge impressionant. Açò és el que fet aquest matí:

  1. Portar Manel a escola
  2. Anar amb Joan al forn
  3. Anar al parc
  4. Agafar pedretes i posar-les a la butxaca
  5. Anar a l’estació
  6. Veure els trens
  7. Passar pel túnel a l’altra andana
  8. Veure els trens
  9. Agafar morera per als cucs
  10. Tornar a l’andana primera
  11. Veure els trens
  12. Omplir les sabatetes (un 23 ja) de pedretes, posar-hi dos palets i cantar el “tante auguri” per acabar cridant “FILITATS”
  13. Repetició de l'anterior punt.

Jo sóc seguidor del gran filòsof Shrek qui al segon volum de les seues obres sosté:

el treball dignifica
però la feina gens ni mica

Tinc l’agreujant que no patisc al meu treball. No estic cremat ni em costa alçar-me cada matí i anar a l’institut. Vos ho confessaré: m’agrada la meua feina. De fet, m’agrada molt. Podria fer un mes més sense problema. I dos, i tres. I gaudiria. Però hi ha alguna cosa que em fa bé quan m’obligue cada any a demanar el permís. Encara més ara que demane el permís sense necessitat. M’és difícil explicar-ho. Espere que sapigueu llegir entre línies el que no sé contar-vos a les mateixes línies.

Una de les setmanes que em queden, Manel no anirà a escola perquè.... si el treball no ho és tot a la vida, imagineu l’escola!

dilluns, 3 de maig del 2010

Primer de Maig amb retrat d'Emma al fons

Vaig passar mitja infantesa en companyia d'Emma, la infermera de mon pare. Ella em portava i m'arreplegava cada dia de l'escola. Les monges de la Placeta del Fossar em feien por, molta por, durant una temporada que recorde plena d'amarguesa i plors. Era Emma, amb la seua paciència i la seua tendresa, qui va anar mitigant en mi aquell desvaliment dels primers anys d'escola. Emma era fadrina, una fadrina impenitent que es casaria molts anys més tard, en 1979, amb 56 anys. L'atenció als seus pares, Enric Peidro, fundador del Partit Comunista a Alcoi, que va tornar del seu exili a Orà a primeries dels seixantes i va morir quan jo devia tenir uns vuit anys, la primera mort que recorde, i Laura Blanquer, i a la tieta Sabina, i el fet que sempre anava acompanyada d'algun dels fills de don Manuel, sobretot de mi, eren circumstàncies poc propícies per a l'establiment de relacions més o menys amoroses, cosa que –vés a saber en el fons per què– a ella no semblà mai preocupar-li gaire. Emma es va passar tota la vida lluitant contra la por, fent el cor fort en els inacabables anys de lluita clandestina i en aquells dies d'atziaga memòria en què va ser arrestada per la policia franquista arran de la vaga alcoiana de 1959. Era exageradament fredolica, com si tot el fred de la postguerra se li hagués quedat per sempre arrapat al cos, sobretot als peus, que no aconseguia d'escalfar ni la millor llana andina. Quan caminàvem pel carrer, la mà que tenia lliure de la meua duia sempre amagat, abraçat diríem, el dit polze entre el palmell i els altres quatre. En aquell dit polze, en aquell gest, es concentrava tota la por i tot el fred a què es va haver d'enfrontar Emma tota la seua vida. Van venir a buscar-la a la caseta de l'Almadrava on estiuejava amb nosaltres l'agost de l'any 59. Diuen que vaig començar a plorar desconsoladament quan se l'enduien. Jo tenia llavors poc més d'un any. Aquest mite fundacional ha ocupat en mi l'espai del record, però amb els mateixos, o potser més intensos, efectes que produeix la memòria real.
En canvi recorde amb claredat –una claredat lligada a la primavera i la llum tan nítida de la Marina– quan Emma se m'enduia a celebrar el primer de maig a La Carroja, poblet llavors pràcticament abandonat de la Vall de Gallinera. L'excusa, òbviament, n'era una altra, una reunió d'amics en alegre excursió campestre. Vuit, nou, deu anys tenia aleshores jo? El matrimoni Lluís Torró i Elisín Gil, amb Lluïset (pronunciat Llauiset), avui diputat d'Esquerra Unida al Parlament Valencià, tenien una caseta llogada a la vora de la carretera, una carretera tan poc transitada que no suposava cap perill fer-la servir com a rudimentari camp de futbol. Hi havia també Robert Cantó (oncle del meu amic Juli Cantó, l'actor) i Amada, i Luci i Paula Acero, dues germanes que parlaven un castellà deliciós i que havien vingut a Alcoi des d'un poblet de la muntanya lleonesa. A les postres, animats potser per la frugal ingesta d'algun licor, els grans es posaven dempeus per cantar La Internacional (en castellà). Aquell cant, entonat sense por en la solitud del primer de maig a La Carroja, produïa entre el petit grup de camarades l'efecte benèfic que suposa poder esplaiar-se en alegria continguda, d'assaborir en la intimitat de la casa en penombra el valor de la solidaritat i la resistència. M'encisava que els grans cantassen (ho van fer tan poques vegades en la nostra infantesa!), que s'abraçassen, que deixassen caure unes mal dissimulades llàgrimes, i jo ho entenia tot sense haver d'entendre'n un borrall, entenia el sentit de tot allò, i compartia les seues pors i esperances i la bellesa d'aquella camaraderia.
A excepció potser dels primers de maig de la transició, amb aquella tensió que reclamaven els actes semiclandestins o obertament prohibits o a penes tolerats, l'anomenada Festa del Treball va anar convertint-se amb els anys en una cosa rutinària, tan rutinària com l'embadaliment en què sojornaven els grans sindicats i organitzacions d'esquerres (ja definitivament guanyats per l'argot capitalista: enguany es manifestaven pel manteniment de l'Estat del Benestar, jas, coca!). Hi vaig deixar d'anar ja fa molt de temps, segurament perquè al costat de les celebracions de La Carroja tot allò tenia un aire funcionarial que m'ensopia.
A partir de 1990, però, i sense buscar-ho, el primer de maig va tornar a mi amb tota l'emoció de les grans diades. Joan Valls havia mort l'estiu anterior i vam decidir aprofitar l'aniversari del seu naixement, l'1 de maig de 1917, per fer-li un homenatge a la mateixa Placeta del Fossar on ell va viure i escriure i jo vaig témer i odiar tant aquelles monges carmelites i vaig aprendre a jugar al futbol. Aquest acte, que aplega poemes, parlaments, cançons de la Coral Polifònica Alcoiana i El cant dels ocells i La Muixeranga interpretats amb dolçaina i tabalet pel mestre Iroshi (japonès nacionalitzat alcoià) i Llauiset (sí, el mateix de La Carroja), s'ha convertit per a molta gent en cita indefugible, esperada, esperançada. Vam començar a anar-hi quatre gats però avui és quasi un termòmetre de la vitalitat de la societat civil alcoiana, un matí molt bonic de paraules i flors i senyeres al vent, equilibrat i emotiu, educat i alegre, ple d'aquelles coses que ens fan tanta falta.
I amb el poema de Valls que vaig llegir per a l'ocasió (els bons poemes sempre són de “rabiosa actualitat”) i la meua invitació perquè tots els seguidors i seguidores de LPN us hi deixeu caure un d'aquests primers de maig, tanque aquesta nota amb el perfil d'Emma i de tantes bones persones com em van fer amable la infantesa al fons. I a pèl.

CLARA LLIBERTAT

La Llibertat va i diu:
–Jo sóc una altra cosa.
Polida en foc o fred però polida
amb insistència, amb risc, amb clams d'hosanna,
essencial trepig per les senderes
que jo sempre he triat
amb fúria congènita, crit ofegat
contra el bàrbar oripell
que aixeca protocols
en codis de paüra organitzada
a les més pudentes clavegueres,
a les bardisses de la infàmia més corrupta.

Amb el tors flamejant
delerem aclarir les clàusules obscures
i el colpeig de les ones més nefastes que envaeixen
les zones de la vàlida existència,
sense amagar la cara,
sense embrutir les roses,
tot encimbellant al cor la norma substantiva
que ens convida a un futur en què s'arboren
les mesures nadiues.
Cal esbrinar els qui tramen
la maligna consigna, les harpies
que maquinen paranys per implantar
el silenci més fosc contra la crida clara
que ens mena al gran Principi.

Un laberint de dubtes eclipsa les clarícies,
però resta sempre, sempre,
la flama ressurrecta, l'esplendor
de l'Home alliberat que mai no deixa
la gran base profunda i el coratge
de l'alé que travessa les foscúries,
abrandat per un baf immensurable
de suors i martells que matinegen
i s'enlairen al fat d'un món possible.


[Quadern vermell, 1986]

diumenge, 2 de maig del 2010

No one wins. One side just loses more slowly

Estic cruspint-me, tan a pressa com permeten les seues cinc temprades, a raó de dotze capítols per temporada i cinquanta-cinc minuts per capítol, la sèrie d'HBO The wire. En els dos últims anys he pogut veure un grapat de sèries que m'han deixat desconcertat: per suposat, Lost, que aquests dies arriba al seu desenllaç, i que m'ha retornat  a l'univers radicalment improbable, hipnòtic, de la meua infància; també Dexter, un personatge que, com el Tom Ripley, es guia per un codi moral en el qual la vida humana no és precisament el valor suprem, sinó un personal sentit de la justícia amb el qual, tanmateix, les lleis de la ficció ens espenta a identificar-nos; Mad men, que recrea el clima social de les classes mitjanes al Nova York dels seixanta… però, al meu parer, per damunt de totes hi ha The wire. Totes elles són grans construccions narratives que situen el gènere de la narració seriada a l'avantguarda de la creació literària i visual. No crec ser hiperbòlic si afirme que alguna d'aquestes cal situar-la entre les millors narracions de la història occidental recent. No tinc cap dubte respecte a The wire. Faré una enumeració no exhaustiva de les virtuts que hi trobe:

  • pausa; contràriament a d'altres relats d'ambient policial, no hi ha cap pressa a contar les coses. Potser això ho permet el format seriat i la seua extensió; tinguem en compte que el visionat complet de la sèrie és de quasi cinquanta hores. Poques narracions literàries exigeixen una dedicació pareguda i, dit a l'inrevés, en poques narracions literàries hi ha tant d'aire, tanta respiració invertida, potser comparable en temps i profunditat a la immersió en obres com La muntanya màgica o Guerra i pau. Contràriament a d'altres ficcions policials, molt sovint la resolució dels clímax narratius és el·líptica i molt poques vegades és mostrada la violència amb tota la seua cruesa. La violència és implícita en el relat sense que calga massa èmfasi en ella; és un element quotidià i poc remarcable com ho és en les vides dels personatges que l'habiten. Això ens du al següent tret,
  • contenció; el relat no es deté en l'exhibició pornogràfica de la crueldat, ni invita a la catarsi emocional. Es manté fidel al seu to distanciat i a un punt de vista que vol mostrar, potser explicar, però que no jutja ni condemna. Es fa difícil l'empatia absoluta amb cap personatge, perquè no es ressegueix la trama a través dels ulls d'un únic protagonista. Els personatges mai no són plans ni arquetípics i els veiem recórrer tota la gamma de registres morals, polítics, sexuals. Altres recursos propis del suport, com l'ús intensiu del teleobjectiu o l'absència de subratllats musicals. De fet, no hi ha cap banda sonora, llevat del tema Way Down in the Hole que acompanya els crèdits, –en una versió diferent en cada temporada, amb artistes com Tom Waits, Domaje, The Neville Brothers– les cançons que escolten els personatges als funerals dels policies irlandesos –The Pogues–,  o el rap provinent dels cotxes dels narcotraficants.
  • realisme; és un exemple de com una alt grau d'indiciaritat, quasi diria que localisme, esdevé simbòlic i universal. Situada en els barris degradats de la ciutat de Baltimore, Maryland, EUA, el to és molt sovint documental, quasi etnogràfic. Els responsables del casting van buscar actors no professionals en els carrers de Baltimore per a la munió de personatges secundaris i en els diàlegs es reprodueix fidelment l'slang local, cosa que dificulta la comprensió fins i tot per a anglòfons no americans –he llegit que hi ha passatges que resulten inintel·ligibles al Regne Unit, per exemple. La sèrie té una deliberada intenció periodística derivada del fet que el seu creador, David Simon, va ser durant anys periodista d'investigació del diari Sun de Baltimore.  El seu col·laborador principal, Ed Burns, va ser detectiu de la policia de Baltimore. Hi ha també una intenció política i didàctica en mostrar el declivi del teixit econòmic i el procés que empeny la classe obrera cap als màrgens de la societat; o els efectes devastadors de la reforma educativa del president Bush II, No child left behind, en les escoles dels barris pobres de les ciutats americanes –basada en un sistema d'inversions a canvi de resultats acadèmics en proves "objectives" tipus PISA– o, també, la impossibilitat d'introduir canvis en un sistema corrupte malgrat els esforços progressistes dels representants democràticament elegits.

En la brutal lògica interna de The wire ningú no guanya. Només hi ha qui perd més lentament que els altres, com diu en un dels increïbles diàlegs Mr. Prezbo, patruller incompetent primer, policia de narcòtics especialitzat en escoltes després, commovedor mestre d'escola a la fi, rebel davant la impotència del sistema per redimir del desastre les víctimes del somni americà.

Altre aspecte interessant és l'especificitat i univocitat del material narratiu al gènere i el suport. Només cal comparar The wire amb els resultats obtinguts per Richard Price, un dels guionistes de la sèrie, en la seua novel·la La vida facil amb un material narratiu pròxim; per no parlar de la broma, graciosa, això sí, de Los muertos, de Jorge Carrión, més pròxima a Watchmen que altra cosa.