dilluns, 26 d’abril del 2010

se acerca un tiempo de conejos

Rescate de l'oblit, gràcies a Josep Ribera, de Faura, aquest poema del llunyaníssim any 1987. I les paraules que Pere Bessó, manegador de les tertúlies de La forest d'Arana, va escriure quan m'hi vaig presentar, al premi de poesia i a la tertúlia d'ocellots i ocellotes.

diumenge, 25 d’abril del 2010

25 d'abril, backstage

Passegem per la ciutat un diumenge al matí. Deuen ser les onze quan arranquem des de Russafa. València desperta tranquil·la, de diumenge: la boda a la plaça de Sant Vicent Ferrer, les danses a la Mare de Déu, els qui bescanvien monedes i timbres pels voltants de la plaça Redona. Les esglésies i les grans portalades guaiten a cada cantonada, silents i ombriues. A cada pedalada un pensament: la paella a Massarrojos, la multitud manifestant-se pels carrers, la gala dels premis de Sagunt i, en arribar al Carme, els versos d'Estellés, una vegada més. Fem el recorregut gairebé fidel al Cos mortal, manxem per alguns carrers que hi apareixen. Fins i tot ens creuem, per la plaça del Tossal, amb un camionet de neteja com el de la pel·lícula, que ens remulla els garrons.
Els músics a la plaça del Doctor Collado, els ramats de turistes amb bicicleta, els afternighters que menen l'auto pels carrers impossibles del barri. La dolçaina i les albaes a la plaça del Mercat (Jaume Bru, per l'amor de Déu, no em deixes sol).
Aquesta ciutat se'm mostra estranyament bella. Fem una parada al Lisboa. Escric aquestes paraules al tovalló de paper. Parlen en anglés, en italià, els joves que porten xancletes de goma. Ai València, et faran una oda estranya, una oda maleïda, una ègloga, potser. I tu, que t'has deixat arrossegar pel fum i els miratges, et mostres sàvia i brutal aquest matí de diumenge.
Soroll de cadires a la plaça, mil perfums té la ciutat: la flor del taronger, la humitat, la fusta centenària, la roba estesa, la pedra de la Llotja, les pixarades a l'ombra opaca, la brisa suau que prové de la mar, dels terrats de les cases del Cabanyal, que, amablement, la deixen còrrer.
Evocàvem Estellés, inevitablement, el poeta de la ciutat que fou València, la urgència dels versos, la poesia necessària.
En fer-se la una, el paisatge va canviant. Tornem cap a casa. Ara tot és abundant, o redundant. Busque la inspiració. Encenc el forn. Escriuré un poema a València.


foto de Perolo Orero

dissabte, 24 d’abril del 2010

Fila tres



Ahir, dia de sant Jordi, mentre Alcoi entapissava de clavells el terra dels carrers i Berlín escoltava una selecció de textos de la literatura catalana llegits per Lluís Llach i l'actriu alemanya Hanna Schygulla al Palais de la Kulturbrauerei, nosaltres esperàvem impacients l’actuació de Raimon a l’Auditori de Canet d’En Berenguer. Aquesta vegada no m’havia quedat sense entrada. En tenia una a la fila tres.

Vestit de gris rigorós i amb els cabells blancs, semblava el que és, un home de setanta anys. La seua veu, lluny de perdre intensitat, era forta, enèrgica i més plena de matisos que mai. Ningú diria l’edat que té en veure’l com ballava, com reia. El tenia tan a prop que vaig poder observar durant tot el concert els seus ulls xicotets, rodoredianament de mico; i cada gest, de vegades amable i enyoradís, d’altres combatiu i resolt a no callar el que ha de dir.

A l’escenari l’acompanyaven un contrabaix, un clarinet i dues guitarres; al centre, una cadira per poder tocar la seua mentre cantava les cançons més esperades. Va ser aleshores quan l’auditori va terratrémer d’emoció, encara que des que va començar el concert fins ben després d’acabar el públic es va trencar picant de mans. Sospirs llançats a l’escenari, algun “guapo” espontani, i finalment, una rosa roja que ell va recollir i agrair.

Les cançons més esperades, les cançons que tothom va corejar i d’altres encara inèdites van omplir un temps que se’ns va fer curt.

En acabar, vam saber per la seua dona que Raimon havia rebut la trista notícia de la mort d'un amic poeta, que estava fortament impressionat i que se n'anava al tanatori. Ningú ho sabia i ningú ho podia imaginar.

divendres, 23 d’abril del 2010

Estellesatria


M’he sentit trontollar dintre el vagó de tercera, envoltada de sacs, a trencar de nit. He escoltat el xiulet del tren a l’estació i després una música. A fora plovia. Sempre, quan plou, sent la necessitat d’escoltar Coral romput. És com si la pluja volgués dissimular les meues llàgrimes, i de vegades pense que és quan em cal plorar que plou. Avui plovia i he plorat.

He reviscut l’Estellés a la Casa de Cultura de Burjassot. El saló d’actes era massa gran i gelat, despullat de consignes. A l’escenari només un vell piano. Abans d’arribar-hi em pensava que no hi cabríem, que el poble s’escarxaria per escoltar el seu poeta. No ha calgut convidar més gent, de seguida ens ha arribat l’escalfor de les paraules. La veu de Manel, intensa i pregona, ha excusat l’absència de Jaume Pérez Montaner, el qual no havia pogut enlairar el vol des de l’aeroport de Londres per raons estrictament volcàniques. Després de presentar el llibre El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés, ha reivindicat el sufix –ista per referir-se a la militància i a l’ofici de poeta. Si estellesià era un adjectiu emprat, sobretot, a l’assaig literari, estellesista ho és al terreny més subjectiu, més poètic. Estellesians, estellesianes, estellesistes, estellesisme, jo encara en trobe un altre, de terme, estellesatria, pel que fa al culte o amor excessiu.

He vist la ganivetada a la pasta, entre l’oli i la farina. La cara encesa pel foc del forn. M’ha arribat la flaire que fa el rent quan fermenta sobre la taula de fusta. Pa blanc, pa de segó. El pa negre de postguerra fet amb garrofes i ceba. La massa mare vídua. I totes les mares de dol.

La veu alcoiana de Manel, tan pròxima a Estellés com la de l’Ovidi, ens esquinçava per dintre amb cada vers del Llibre de meravelles. Els carrers de València en flames, com el foc del forn. Les granotes al llit del riu. El cant de Vicent, de València, de tota l'Horta. Un cant acompanyat i sostingut per les notes del piano que Àlex feia sonar amb tota la delicadesa als dits.

Ja no m’importava si plovia. Tampoc no sentia la necessitat de respirar, només volia viure per recordar un temps que no havia viscut. Uns records en blanc i negre. Mon pare també havia nascut l’any vint-i-quatre.

Més tard, al Rialto, mentre véiem la pel·lícula Cos mortal, vaig entendre que l'Horaci també patia d'estellesatria, que no dormia, que escoltava tothora Coral romput, que no se'l treia del cap, l'Estellés.

En acabar la projecció una pluja finíssima continuava mullant els carrers. Tres cotxes de polícia s'apressaven a creuar la nit, com unes hores abans ho havia fet el vagó de tercera.

dilluns, 19 d’abril del 2010

'Ver y mirar', una exposició de tipografia urbana

En 2008, la gent d'Iconographic magazine va organitzar a l'exposició Ver y mirar. El detalle de las letras, al Espacio Menosuno, a Madrid, amb fotografies d'arreu el món en les quals la tipografia, especialment la urbana, era la protagonista. No recordava gens haver-hi participat, així que ha estat una agradable sorpresa quan La Niña Graphics  ha publicat aquest vídeo al Flickr on, entre moltes altres, he pogut reconèixer algunes fotos meues. Un honor que copartisc amb vosaltres, i em perdoneu pel self-bombing.


diumenge, 18 d’abril del 2010

Fets consumats

No és d’estranyar que els nostres governants tiren pel recte i opten pels fets consumats. D’aquesta manera sempre guanyen. Fa un parell d’anys, la Unió Europea va criticar els excessos urbanístics del litoral valencià. Els excessos, no cal dir, continuen al mateix lloc. Haurien d’haver enderrocat els hotels i urbanitzacions il·legals i obligar els constructors a indemnitzar els compradors -a més d’alguna galtada administrativa als polítics que ho havien permès/promogut-. Però no, és una simple condemna sense més. Per quina raó els constructors/polítics no ho haurien de tornar a fer? Fa deu dies, la inefable batllesa del cap-i-casal manava enderrocar unes cases protegides del Cabanyal amb l’ajuda de Peralta, qui es dedicà a reprimir aquells veïns que intentaven evitar el delicte -com ho ha provat el constitucional...tard com sempre-. I ara què? Aturar els enderrocaments sense obligar l’enderrocador a desenderrocar? Rita guanya. Fa encara menys els directius de l’Egunkaria han estat absolts. No pertanyien a ETA. Però el diari està tancat i ben tancat.

.

I per acabar-ho d’adobar, anit llegia que l’ajuntament de València permetrà l’homenatge de demà diumenge a les víctimes del franquisme sempre que no interpreten La Muixeranga ni l’Himne de la República...

Perboquem, germans, perboquem.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Alícia a l'iPad

dimarts, 13 d’abril del 2010

Dues notes: Egunkaria. El llibre electrònic.

1

A la fi ha resultat que el diari Egunkaria no era ETA, i que el motiu últim per tancar-lo va ser, senzillament, que s'expressava en eusquera. Vegeu que diu la sentència al respecte:
La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.
Via Guerra eterna.

 

2

La ceguesa i la paràlisi de les editorials davant l'adveniment del llibre electrònic –la probable fi del parèntesi que hauria suposat l'era Gutenberg– posa en perill el seu negoci. Si no atén les necessitats dels lectors i lectores, els éssers humans que som, a la fi, els subjectes de la cultura i el coneixement universals, la indústria editorial correrà la mateixa sort que va córrer la indústria discogràfica. O anirem a morir, tots, a Amazon i Apple.
Vegeu una anàlisi de l'estudi El Libro electrònico del Observatorio de la Lectura y el Ministerio de Cultura en Periodistas 21.

divendres, 9 d’abril del 2010

L'experiment de Migram

En 1961, el psicòleg de la Universitat de Yale, Stanley Migram, va dur a terme un interessant, terrible experiment. Hi intervenien tres persones: l'experimentador, l'aprenent i el mestre. L'experimentador ordenava al mestre que sotmetera a l'aprenent a un test; si les respostes eren errònies, li havia de  proporcionar una sèrie de descàrregues elèctriques d'intensitat creixent. Era molt important que el mestre creguera que l'aprenent rebia realment les descàrregues i que li produïen un dolor creixent, perquè en realitat l'aprenent era un actor que, d'acord amb Migram i el seu equip, simulava estar patint-les. Per donar versemblança al simulacre, d'entrada s'amania un sorteig fals per als rols de botxí i víctima, i se'ls feia un sorteig ad hoc: havien de traure un paperet on hi havia escrit el rol que cadascun havia d'assumir. En realitat, en tots dos paperets deia "mestre", de manera que el subjecte de l'experiment, el mestre, qui havia d'infligir el càstig, podia pensar que havia tingut la sort de no ser al lloc de l'altre. A més a més, abans de començar, al subjecte se li aplicava una lleugera descàrrega com a mostra del que l'altre estava a punt de patir.


Quan algun subjecte es negava a tirar endavant, l'experimentador li donava una sèrie de consignes per a encoratjar-lo a continuar, en aquest ordre:
  1. Per favor, continueu.
  2. L'experiment requeriex que continueu.
  3. És totalment necessari que continueu.
  4. No té cap altra opció, heu de continuar.
Si el subjecte, després d'haver estat comminat quatre vegades a seguir endavant, insistia a aturar l'experiment, aquest es detenia.
Milgram va fer l'examen a quaranta persones, de les quals vint-i-sis, un 65 percent, van arribar a administrar la massiva descàrrega final de 450 volts, a pesar que alguns van manifestar la seua incomoditat per fer-ho, especialment quan l'actor que feia el paper d'aprenent començava a colpejar desesperat la mampara de vidre que separava els dos recintes on es realitzava la prova, a cridar de dolor, o a assegurar que patia una malaltia cardíaca i a implorar que s'aturara. De fet, en algun moment tots els participants van qüestionar l'experiment i alguns van assegurar que tornarien els diners que se'ls pagava per participar-hi –quatre dòlars per l'hora de feina. Tanmateix, només un es va negar a administrar descàrregues a partir dels 300 volts.
Es considera un voltatge letal per als humans un que estiga entre els 100 i els 250 volts, si prèviament hem humitejat la pell un poc, per allò de la llei d'Ohm. La durada, al gust.
Milgram va redactar les seues conclusions en l'article de 1974, "The perils of Obedience":
Les persones normals i corrents, senzillament, en fer la seua feina i sense que existisca prèviament cap ànim hostil en elles, esdevindran agents d'un terrible procés de destrucció. Fins i tot quan els efectes destructius del seu treball es fan evidents i se'ls demana actes incompatibles amb les normes fonamentals de moralitat, molt poca gent té els recursos que calen per resistir-se a l'autoritat.
Hem de considerar que el context històric de l'experiment de Milgram era el juí al criminal nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, capturat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires en una acció fulminant, inclosa la violació de la sobirania territorial de la República Argentina. Com molts d'altres abans, i també després, Eichmann va invocar el principi de l'obediència deguda a les ordes de la superioritat, que ell no era més que un mandao. Diu Milgram que
Fins i tot a Eichmann li van vindre ois quan va fer una gira pels camps de concentració, però en tornar s'assegué a la seu taula i despatxà els papers pendents.
També en aquells anys començava a gestar-se el moviment de resistència a la Guerra del Vietnam, quan més de 170.000 jòvens es van declarar objectors de consciència.
La pregunta és si aquesta conducta d'obediència acrítica a l'autoritat és adquirida pels éssers humans o si és congènita, si es tracta d'un d'aquells atavismes esclerotitzats per mil·lennis de convivència amb l'exercici de la violència per part del poder o si, més bé, és una conducta instintiva, innata en l'espècie, com la lluita per la supervivència o la reproducció.
I si ens passem a l'altre banda, si ens posem en el lloc de qui mana, un, que com a professor ha experimentat alguna vegada el vertigen del poder que atorga l'obediència de les criaturetes que l'estat posa al seu càrrec tres hores a la setmana, no pot sinó tremolar de por en imaginar el que deu sentir, posem per cas, el president d'aquesta Iniciativa Dharma on vivim en llegir les enquestes que li auguren un reforç de la seua majoria.
Milgram apunta l'existència d'una arcàdia, anterior a la divisió del treball:
El problema de l'obediència no és totalment psicològic. La manera com es conforma i desenvolupa la societat hi té molt a veure. Hi hagué un temps, potser, en què la gent era capaç de donar una resposta completament humana davant de qualsevol situació perquè hi estaven plenament involucrats com a éssers humans. Però tan aviat com aparegué la divisió del treball les coses van canviar. Més enllà d'un cert límit, la fragmentació de la societat en individus encarregats de feines molt especialitzades suposa la pèrdua de la qualitat humana del treball i la vida.

Si teniu un navegador relativament actualitzat que suporte HTML5, ací baix hauria d'aparèixer un reproductor on podeu sentir la cançó We do what we're told (Fem el que se'ns mana), del disc de 1986 So de Peter Gabriel, inspirada en l'experiment de Migram. Si no, proveu a punxar ací.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Masumiyet Müsezi

“Els veritables museus són llocs en què el temps es converteix en espai”



La idea d’una novel·la-museu em va semblar atractiva des que em vaig aventurar amb la lectura de les cinc-centes pàgines llargues que fa pocs dies m’he acabat d’empassar. Això de conservar, col·leccionar tota mena d’objectes, imatges, gestos i paraules que formen part d’una història (d’amor), dóna a la novel·la un aire fetitxista que, begut a glopets, com el raki, em va embriagar des del bell inici. Descobrir com l’autor, interessant Ohran Pamuk, es deté sovint per mostrar al lector alguna de les peces que il·lustren algun punt del relat, comprovar com el lector, efectivamente, veu l’objecte i l’afegeix a la col·lecció que es va forjant a mesura que avança la lectura, és un repte vertiginós.
Em va captivar l’amor que naix entre Kemal Bamasci, jove promés amb una istanbulita aburgesada i Füsun, la seua cosina llunyana i jove. Un amor que s’estendrà durant tota una vida. I més enllà. Envoltats de la màgia que atorga la ciutat d’Istanbul de fons, cruïlla entre Orient i Occident, amb aquell deix especial de temps perdut, vaig embadalir-me durant les hores que els amants passaven al llit del Merhamet Apartmani. Hi vivia cada instant i cada gest, segurament perquè l’autor, de tant de tant, em mostrava un cendrer, una arracada, una tassa, una flaire que definien aquelles hores d’amor. Lectora de novel·la de fulletó com em declare, tremolava amb aquella mirada a què el protagonista quedarà sotmés fins l'últim alè de la seua vida.
Diria que la novel·la té quatre parts diferenciades (i desiguals, en molts sentits). La festa de prometgatge amb la Sibel posa un punt i a part a la col·lecció de carícies d’aquella habitació. La Füsun desapareix i el protagonista agonitza per una ciutat que bull durant els anys setanta, de moviment i de canvi constants. Els intents de refer la seua vida, de recuperar l’alegria són inútils i, el protagonista, l’alter ego de l’autor, s’estimba en un món de tristesa i silencis opacs.
En arribar la tercera part, aquella en què els amants es retroben, el meu afany lector es va desinflar. Em costava déu i ajuda conviure amb els Keskin al complet al piset de Çukurcuma, reprenent aquell amor gota a gota, com els glopets de raki, durant vuit anys, esperant que espai i temps confluiren finalmente en un punt, col·leccionant cada segon d'espera. Trenta capítols evocant aquella passió, recordant-la, desitjant-la de nou.
La posada en marxa del museu i el desenllaç final clouen el llibre. El desdoblament autor-protagonista que dialoguen a les darreres pàgines de la novel·la per decidir com serà el museu (s’hi podrà menjar xiclet? S’hi podran magrejar les parelles que el visiten?) i com serà escrit el llibre que desvetllarà tots els secrets, és digne del millor Joyce, o Bolaño, o Becket. Com entranyable resulta la petició que Kemal-personatge-autor fa a Ohran-autor-personatge de dir l’última frase de la història. Moments que només la bona literatura fa confluir en un punt únic i irrepetible.
Com el museu, un lloc en què el temps es converteix en espai, heus ací la novel·la, un espai narratiu convertit en col·lecció d’instants, capaç de trencar unitats impossibles.

El museu de la innocència. Orhan Pamuk. Traducció: Ramon Monton. Ed. Bromera. 2009

diumenge, 4 d’abril del 2010

Astènia

Tot i que el meu paisatge ja és desert de tarongers i difícilment m’arriba la sentor de les floretes blanques aromàtiques, he començat a sentir a frec la primavera. No ja pels esternuts o pel desfici a la pell provocat per un pol•len inexistent; més que res per l’astènia que, des de l’adolescència, any rere any em visita pels volts de l'abril.
A toc de rellotge, apressada, ens ha arribat fa un parell de setmanes aquesta guspira estacional tot coincidint amb el pas estret entre falles i setmana santa, i amb el desassossec de la segona avaluació. De l’aiguaneu alcoiana hem passat a un ardit celblau en màniga curta. Això sí, l’astènia no em deixa llevar-me per descórrer les cortines.

Silenci

Un diumenge de pasqua al poble és silenci. Han callat fa poc les femelles i els masclets fallers, i després, de retruc, han emmudit les marxes militars que acompanyen la setmana santa saguntina i que, a força d’insistir, martellegen les oïdes tot l’any per l’afany d’assajar tostemps, ploga o neve.
Avui tot és silenci. De bon matinet han marxat a la Calderona uns, els altres a Almardà i han deixat els carrers nets de cotxes. I de sorolls. Només alguns pardals insisteixen a negar-nos el silenci.

Res

Surar