dilluns, 30 de novembre del 2009

Miller

Avui, dos apunts ràpids sobre novetats.
En primer lloc, l'aparició d'un nou mitjà de comunicació valencià en internet, presentat per Sergi Pitarch, L'informatiu, en el qual, entre d'altres, ha participat el gran tipògraf Tomàs Gorria, qui comenta el disseny en Cuatro Tipos.
Després, en aquests temps de renovacions en els diaris escrits –El País, El Mundo i Levante el curs passat, Las provincias la setmana passada–, l'Allioli culmina un llarg procés de redisseny en el seu número 229, que avui he enviat a impremta. La principal novetat és que l'Allioli deixa de ser monotípic amb la introducció de la família Miller, de Matthew Carter, per a acompanyar a l'entranyable DIN. En els propers dies vos explicaré les interioritats i subtileses del redisseny.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Un apunt de dietari sobre Bolaño




La novel·la 2666 de Roberto Bolaño m'ha atrapat des del primer full. Tal volta no hauríem d'escriure sense tenir més o menys (més més que menys) clar què volem contar. Imagine la preparació d'aquesta odissea, la paciència i tenacitat que una obra així requereixen, les indagacions prèvies, les fitxes, els apunts, la lenta escriptura d'algú que manega la ploma com els àngels. No hauríem d'escriure si no som capaços d'arribar al fons dels abismes que les paraules han de desvelar. Novel·la espill, novel·la laberint, de prosa exquisita, carregada de poesia d'alta combustió: RB no decep, és un tità. Si Los detectives salvajes era, és, una obra mestra, aquest llibrot de més de mil pàgines (1.125 exactament, a banda les pàgines de cortesia, en l'edició, la vuitena, de maig de 2007, d'Anagrama) no li va al darrere. Sobre el rerefons de l'infern de la frontera mexicoestadounidenca, ací representada per la ciutat de Santa Teresa –és real la referència? ho haurem de consultar a l'atlas–, escenari de múltiples assassinats perpetrats sempre contra dones, es desenvolupa una història alhora única, total o unitària, i caleidoscòpica, infinites peces que van encaixant a través d'una veu narrativa que utilitza magistralment el punt de vista, una mirada enlluernadora sobre cada detall, del paisatge, dels llocs, dels personatges, els objectes, els pensaments, els somnis… No hi ha llibre gran que decaiga en els detalls, que els perda de vista, que no ens transporte a les infinites facetes de la realitat, que inclou també allò impossible, allò no esdevingut –sobretot allò no esdevingut–, allò increïble o versemblant, tot el que podem entendre i acceptar mentre llegim, tot allò que ens toca el voraviu de les emocions intel·ligents, la força creativa com un torrent, un riu immens que transcorre per la frontera entre dos mons al capdavall idèntics, un mateix món diríem, un enlloc (els anglesos ho diuen més bé: nowhere), el fons més tèrbol de la condició humana, també el més humà, el destí d'unes vides que es cruen, una realitat que té la grandària dels deserts del nord de Mèxic, Sonora i Arizona, l'immens poder del mal, uns herois que busquen el rastre esmunyedís o impossible de l'escriptor alemany Archimboldi, fins a la pàgina 293, però espere que reapareguen (en aquesta recerca forassenyada la novel·la connecta amb los detectives), Amalfitano, el professor espanyol de Sta. Teresa, i Rosa, la seua filla, que ha de fugir amb Oscar Fate (Quincy Williams), el periodista negre que ha vingut a la ciutat des de Harlem a cobrir un combat de boxa entre un nord-americà i un púgil autòcton. La parte de los críticos, La parte de Amalfitano, La parte de Fate, La parte de los crímenes i La parte de Archimboldi, l'escriptor buscat pels crítics Manuel Espinoza (espanyol), Jean-Claude Pelletier (francès), Piero Morini (italià) i Liz Norton, la dona del quartet, anglesa. Història de cerca i de passió, majorment europea, que va derivant cap a Mèxic, Santa Teresa, i on Liz abandona els seus amants i se'n va amb Piero, l'únic que no els ha acompanyat en l'estúpid viatge, una excusa per trobar-se amb l'abisme de Santa Teresa, la terra de ningú, alegre i tràgica, dominada pels narcotraficants, ciutat de grans fàbriques i molta misèria, mescla de tot… Una meravella que no et deixa alenar, que no té fi. Gran obra mestra pòstuma. Què no hauria escrit Bolaño si no hagués mort amb cinquanta! Pot semblar una estupidesa, de fet ho és, però després d'escriure una cosa així un ja es pot morir. Que gasiu fou el temps de vida, el lifetime, amb un escriptor imprescindible, un dels grans de tots els temps. És potser també que vam ser pràcticament coetanis (Bolaño tindria avui 56 anys) que el xilè m'és especialment proper, l'entenc tan bé, m'hi identifique tant, se'm fa tan transparent. Després hi ha la connexió amb Hugo Mas, que em va contar, quan ens vam conèixer, que el va tractar molt a Madrid. He d'esbrinar més detalls d'aquella relació, saber d'un home que per altra banda, i com no podia ser menys, es despulla totalment en les seues obres, especialment en la voluminosa i extraordinària obra poètica (Universidad desconocida n'era el títol?), en les primers, magnífiques, novel·les, en els llibres de relats, en los detectives, amb aquells jocs autobiogràfics, notícies esfilagarsades llegides en alguna entrevista, en alguns pròlegs, en algunes ressenyes, en articles de la seua mà d'una contundència contorbadora, un cúmul de perspicàcia i saviesa la d'aquest vagabund, d'aquest escriptor de raça que tingué casa, esposa i fills a Blanes, que apunta contra els ídols sagrats, que parla de tu a tu amb els més grans, la literatura que es retroalimenta, les pàgines que responen altres pàgines, l'espiral eterna dels nostres somnis. Increïble la tenacitat, la lluita, l'esforç d'aquest treballador precari que fins ben majoret no va poder viure del que escrivia i que en no pocs aspectes sempre –en alguns aspectes jo sé per què– em recorda Gustavo. No sé si em deu haver fet cas i ja és un bolanyià com jo; en tot cas m'agradaria parlar-ne amb ell, i amb Jordi, que ho és des de fa molt temps. Després de molt de temps –l'estiu sencer almenys– d'esforçades i lentes lectures angleses, 2666 m'ha reconciliat amb la literatura, vull dir, amb la lectura. I si la lectura va, l'escriptura és sempre a punt de desbordar-se. Per refer el diàleg, per continuar viatjant a les profunditats d'un mateix i construir l'espai infinit de tots, d'això que en diem realitat, d'això que en diem vida.

Segària, 12 de setembre de 2009

dissabte, 21 de novembre del 2009

Poderós bescoll

M'agrada el seu bescoll, un rastre de polpa marina
m'agrada quan, des de l'espill, comence l'escorcoll
d'esquena i de reüll. Trontolla la mirada,
clatell a contrallum, ensopega un esguard mut
amb salzes i bedolls, es vesteix de natura aquesta pupil·la sacra.
Passe-ho bé, passejant diürn, de torsos sadoll.

M'agrada el seu bescoll, senyores i senyors,
m'agrada si, havent-lo estimat, em llança el dens grumoll
i a doll, sorprén i capgira la meua eina estantissa.

M'agrada, m'agrada, m'agrada així com el foll
ho canta a la plaça, ebri i taboll, jo ho dic com puc,
abans que l'aire s'emporte el foc a l'altra riba.

Car vindrà la nit i cercaré l'aigua del toll, ompliré de sal
el petit farcell de cigonya i anunciàré amb el bec
que m'agrada el seu bescoll, ara que, de sobte, em sé ocell
i em brota i m'alimenta una engruna d'ales assecant-se al sol.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Musiqueries, del Dani Miquel

Fa un parell de divendres vaig anar amb la família a la presentació de Musiqueries , un llibre-cd de Dani Miquel el cantacançons. Es tracta d’una autoedició. Normalment quan llegeixes autoeditat tremoles. No és aquest el cas. El llibre en qüestió mesura uns vint per vint i el cd ocupa un lloc fonamental de la portada. Tot ell és una autèntica bellesa. Unes tapes ben dures donen pas a unes fulles d’un gros especial i amb un disseny gràfic realment preciós. És un plaer passar aquestes fulles pesades amb tot de colors, imatges i fotos sobre un fons crema: una bonica mescla d’estima pel passat i disseny actual que actua com una perfecta descripció del que és aquest espectacle del Dani Miquel. El llibre s’inicia amb un cd en directe d’una de les actuacions i acaba amb totes les partitures i les lletres -també molt bellament editades-.


Jo esperava la típica presentació amb l’editor, el dissenyador, etc. I confiava que, com a premi per empassar-nos les xapes, l’autor ens cantaria alguna coseta amb el seu estil entranyable i divertit que tan fàcilment s’encomana. Però anava errat. La presentació d’un llibre-cd d’uns músics no pot ser una altra cosa que una actuació. I en aquest cas es tractava d’un autèntic espectacle protagonitzat pel mateix Dani Miquel flanquejat pel Rafa Solves i Josep Alcover (a aquest últim, curiosament, l'havia conegut jo a Torredembarra, en la inevitable diàspora dels profes valencians).

Les cançons de l’espectacle arrepleguen la tipologia habitual de les cançons tradicionals i infantils: aquelles en què el cantant fa un vers i el públic el repeteix (Dalt d’un pi, Jo tinc una perereta miquel), les acumulatives (La masereta, Toca-li el peu a la margarideta), les viatgeres: aquelles en què un personatge va passant d’un país/animal/personatge a un altre (La princesa ratolina), les onomatopeiques (El micalet de la seu, La pelitrúmpeli)...

En alguns moments de l’espectacle del Dani Miquel apareixien a l’escenari xiquets que feien algun joc tradicional o bé sonava en off una cançó popular interpretada per algun iaio o iaia de la ribera. Però hi hagué un moment que em va captivar: un home va irrompre a escena muntat en una bicicleta amb tot de volaorets. I els volaorets que no podien parar perquè l’home no deixava de giravoltar els músics...

No és aquest un d’aquells espectacles en què els pares i mares simplement acompanyen els infants. Sincerament, jo hi tornaré. Prendré la paternitat com a excusa per tornar a veure el Dani Miquel. I és que hi hagué moments en què em vaig emocionar. A l’espectacle hi hagué una autèntica comunió entre músics i públic. I no només perquè Dani Miquel jugava a casa. Els infants i els pares/mares, així com el munt de iaios i iaies que hi anaren, coneixien les cançons. Això pot semblar poc important si no has assistit a un concert semblant al llit del túria (a la fira alternativa) i no has vist com els xiquets urbanites no saben de solsolets, ni són pobres músics de carrer i ni tan sols coneixen la veritable història del micalet de la seu. A l’alcúdia, en canvi, hi hagué un moment màgic en què tot el món coneixíem i cantàvem les cançons habituals de la nostra terra, de la nostra llengua en un ambient entranyable d’una gran bellesa i amb una normalitat corprenedores.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Un d'educació

Una magnífica entrevista avui, a Público, amb Concha Fernández Martorell, que ja m'haguera agradat fer-li-la jo. Com que porte més de mig any remugant un articlet sobre el tema educatiu, però no acabe mai de posar-me, siga per falta de temps o perquè em costa desfer-me de la implicació emocional, vos l'enllace perquè expressa molt clarament sensacions, pensaments, sospites i angoixes que m'assalten últimament. Seguiu l'enllaç i llegiu-la. El tòpic pel qual se l'entrevista és el de l'autoritat del professorat:
La labor educativa está fundada en la confianza y este es uno de los pilares que ha fallado. Se ha roto la complicidad necesaria entre el profesor y el alumno, imponiendo la distancia a través del miedo.

Però la seua reflexió és global i profunda, argumentada i sentida:
Aunque suene arcaico y platónico, sólo se puede acceder al conocimiento a través del amor y únicamente es posible transmitir y comunicar algo a los demás por mediación del amor.

Y també:
Los institutos tienen que ser verdaderas instituciones en sus respectivos pueblos o barrios. Lugares vivos que participen en las actividades comunitarias, ofrezcan sus bienes culturales al entorno, pequeños santuarios del conocimiento y el arte que acaben despertando la admiración, el respeto y el afecto de los alumnos y de la comunidad
.
És autora de El aula desierta: la experiencia educativa en el contexto de la economía global, ed. Montesinos, 2008, un llibre que he de llegir. A més, vos recomane amb la mateixa passió Elogi de l'educació lenta, de Joan Domènech Francesch, que ha publicat enguany l'editorial Graó.

La capitular a l'inici de l'article està treta de Daily Drop Cap.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Rodin

Una sèrie d'escultures de Rodin han acampat a la plaça de l'ajuntament del Cap i Casal (faller). Què deuen pensar aquestes criatures? Per l'aspecte -i les circumstàncies- hom diria que tenen molta feina.



dimarts, 3 de novembre del 2009

Empremtes en la cendra

Tota persona té dret a l'educació
Declaració Universal dels Drets Humana, Art. 26, 1948


Els dos caminen unes passes davant de mi
Ignore per què hem hagut d'abandonar
precipitadament el bosc
i ara travessem a camp obert la gran plana de Laetoli
Ell s'atura de tant en tant per millor ensumar l'aire
Hi ha estols de grans ocells
i bèsties de quatre potes que fugen en desbandada
En els ulls d'ella he pogut veure
senyals del perill que ens assetja
–encara no hi ha noms per a les coses
A la nostra esquena ha començat l'incendi
Una espessa fumaguera cobreix ja tot el cel
Té gràcia que milions d'anys més tard
a ella li hagen posat Lucy
en homenatge als Beatles
El destí és un poema al·lucinat que encara no existeix
Heus ací
les empremtes que vam deixar gravades en la cendra

M'agrada l'uniforme que ens han donat
Tothom el porta a l'escola
Camine a la vora de la carretera de Juliaca
amb el meu germà petit agafat de la mà esquerra
Tinc set anys
Aquest fred i aquest sol també parlen quítxua

Va ser Jonas Keene
l'esclau més fort i gran de la plantació
qui em va ensenyar a llegir
i qui va suggerir el meu nom a la mare
D'amagat escrivia cançons
que encenien el cor de les negres

Des d'on som a la ciutat d'Uruk
veiem fluir l'espill immòbil de l'aigua
Alce el cap de tant en tant
i deixe que els ulls s'esplaien
per l'ampla vall de l'Èufrates
Abrace contra el pit la tauleta d'argila
i la màgia de l'alfabet em creix com una flor tremolosa
Migdia d'estiu i cau el sol a plom

El meu somni és tornar a Smara
Les nits de lluna m'estic ací
ben sol i en silenci
fins que l'aroma del desert em vist
la seua túnica daurada
Després m'adorm
En el meu somni ha caigut el mur
i torne a Smara
la ciutat que no conec
Que dolç és l'abraç de l'estimada

Els pedrapiquers de Delfos van trigar mesos
a cisellar aquella frase sobre la pedra
Jo he guanyat els meus dies
en l'afany de conèixer-me

Quan algú es perdia en el camí
el fèiem dormir en companyia
dels homes més vells del poble
Aspirar el son immemorial dels justos
a la tebior de la cova
mata els monstres que extravien l'esperit

Aquestes són
les empremtes que van quedar en la cendra

Tardor 2009