diumenge, 27 de setembre del 2009

Verema de lectures



Com que fa unes setmanes que l’oratge ens deixa respirar, ja no em cal buscar l’ombra a recer d’un pi o dessota un om, atenent a les latituds on m’hi trobe, per poder llegir. Les lectures refrescants a la vora d’una bassa d’aigua han deixat pas a unes altres de més temperades.
Heus ací els llibres que he veremat aquest setembre i que, junt als grans de raïm, m’han endolcit el retorn.

Propera collita

Em declare compradora compulsiva. Sobretot de llibres. Sovint em vénen uns ganes irrefrenables de comprar-ne. No em valen préstecs d’amistats o de biblioteques públiques. Una vegada llegits els acabe comprant igualment. La relació afectiva que s’ha establert m’aboca a voler posseir l’obra per sempre, per rellegir-la, per poder-la acaronar novament. Em negue a trencar el lligam amorosit del seu llom i els meus dits. És per això que quan sent el desig sé que no hi ha una altra manera d’apaivagar-lo que anar de cacera a les llibreries i buscar els millors exemplars.
Una vegada pagats a la caixa, amb targeta de plàstic i amb bonus de descompte o sense, comence a reflexionar sobre aquest acte arrauxat que em captiva. La sensació d’estrényer ben fort les obres contra el pit després d’haver-les rescatades dels aparadors o dels taulells no puc comparar-la a cap altra, ni tan sols a aquella que sent quan acabe la seua lectura. Aquesta és ben diferent, satisfacció de la feina feta i tristesa d’haver d’allunyar-me’n.
I és ara quan s’hi afegeix un altre problema logístic: la quantitat de volums és inversament proporcional a l’espai de què dispose. Així és que moltes vegades he de resignar-me als préstecs, o fins i tot a fer-ne donacions perquè a casa ja no tenen cabuda més prestatgeries.
Ahir, mirant l’aparador del centre cultural em vaig captenir; avui, però sent el neguit, la necessitat d’alliberar dos títols. De ben segur que passaré uns dies intranquil•la fins que hi puga tornar per collir-los. Acabats de publicar fa uns dies, els faré la cata després de veremar-los a la propera collita.


dissabte, 26 de setembre del 2009

Despertar-se

D’una llarga letargia. D’un no fer res continuat.
Es desperta. Obre un ull, després l’altre. S’incorpora. Treu el peu dret, la cama dreta. Fa sortir l’esquerre amb la seua extremitat corresponent. Es desempallega dels llençols. L’aigua freda li sostreu la son acabalada durant el temps de lleure. Deixa de costat el costum de no moure ni un múscul.
Al racó més pregon de la cova, arrecerada per un úter rocallós i fresc, es desembolica de la pesantor. Agafa les pintures de guerra i toca el tam-tam.

Una entre tants


No havia estat un acte irreflexiu, contràriament feia mesos que a l’agenda la data es distingia de la resta amb una color fosforescent. Amb tot això, al llarg de la setmana, a mesura que anava acostant-se el dia, preparava amb molta cura cada detall de l’encontre. No havia agafat el tren a la impensada. Ho havia deixat tot enllestit. No m’espereu a dinar. No sé a quina hora tornaré.
S’havia alçat d’hora. Va arribar amb el temps just d’agafar un tren anterior a aquell que tenia previst d’agafar. Durant el trajecte pensava en un treball col•lectiu que proposaria per al primer trimestre i que de ben segur il•lusionaria l’alumnat. Vitralls, colors, corbes. Els tarongers galopaven en sentit contrari i s’acaraven darrere els vidres del regional. Només dues parades fins a l’estació del nord.
València es despertava. Els carrers encara no tenien moviment. Al centre cultural anava arribant gent de tota mena. El porter li indicà que l’encontre era al primer pis. Conferència sobre Literatura digital, presentació de la xarxa social de professors TIC, possibles tallers (wikis, recursos de Google, i podcasting). Potser arribava massa tard. A través de les parets de la peixera del primer pis un grup reduït de persones que debatien al voltant d’un ordinador i un canó retroprojector es van girar a mirar-la i li van dir que allí no hi era Un entre tants.
Va tornar a la planta baixa i va pensar que possiblement el porter s’havia equivocat o que potser havia arribat massa prompte. Café amb llet i croissant. Amb tanta ànsia no s’havia desdejunat. S’ho va empassar d’una volada mentre arribava més gent. No coneixia ningú. Intentava inútilment la recerca d’alguna cara coneguda. Parlaven en valencià i en castellà indistintament. Camps, la seua dona i la farmàcia emmerdats fins al moll de l’os. Ho havien escoltat a la ràdio i se n’alegraven de la descoberta. Els qui apuraven els cafés encara en parlaven, d’altres baixaven a la sala d’actes del soterrani. Tal vegada el porter no sabia que l’encontre havia canviat d’ubicació i per això va pensar de seguir aquella gent que, carpeta en mà, baixaven les escales.
A la planta inferior hi havia una exposició de cinema fantàstic però no va gosar de perdre ni un minut perquè ja era una mica tard, la visitaria un altre dia. Tampoc no va anar als lavabos que hi havia al costat. No sabia si tenia ganes d’anar-hi. No tenia temps. O potser en tenia molt si no ensopegava ningú. A la porta de la sala hi havia tot de fulls i dossiers que la gent anava agafant per rigorós ordre d’arribada. Va alegrar-se d’haver arribat encara a temps d’agafar els materials que li permetrien seguir la jornada amb normalitat. En veure els fulls impresos de més a prop va comprovar que es tractava d’una assemblea d’un partit d’esquerres. La gent continuava baixant els graons i ella, a contracor, ara els pujava.
S’estranyava de no trobar les seues amigues. Va fer dues trucades al mòbil. Com que no va rebre cap resposta va pensar que haurien deixat l’aparell en silenci per no destorbar el conferenciant. Va eixir al carrer per agafar aire. Es va interessar per les propostes editorials que hi havia a l’aparador de la llibreria del centre cultural. D’entre tots els títols hi destacava un que feia referència al seu poble i que acabava de veure la llum feia dos dies. Tornà a telefonar. Tal vegada no li havien comunicat un possible ajornament de la data.
València, ja completament desperta, prenia l’aire d’un dissabte tardorenc. Feia calor encara que s’esperaven pluges. Va escodrinyar per darrera vegada el mòbil abans de prendre la decisió de tornar-se’n cap a casa. No hi havia cap resposta.
Mentre pujava al tren de rodalies va pensar en la resta de títols que hi havia a l’aparador de la llibreria i va decidir quina seria la seua propera lectura.
Els tarongers, de tornada, corrien en direcció contrària, cap al sud. Ja no pensava en el projecte que pel matí li havia fet més curt el viatge. Ara pensava a ruixar la cova només arribar perquè tenia convidats a dormir.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Poema i pluja



Cante la pluja

Aigua plujana,
cavall galopant del migdia,
ruixat que sorprens les passes lentes
d'aquest abril fi i escàs.
Aiguat hiperbòlic perquè ens inundes
de força sobrera com raigs deliciosos
i beses la noble, antiga terra
amb tendres carícies o festes penetrants.

Xoparàs, insistent gotellada, la pedra i la fusta
i l'asfalt indecís rellentarà licor de fatigues.
Més enllà de ciutat cantarà el camp abatut,
cruixit d'ossos, entonarà corrandes de goig.

Així guaitarà dubtosa la granota,
riurà la sargantana a cobert del roc somnolent,
l'ocell farà un giravolt de gràcia.
Mercès al bell xàfec
es banyarà el verd entre els teus genolls lluents
i el groc assedegat cercarà l'estanyol.
Amerat de tu, davallada exultant,
tot festejarà la teua arribada rítmica i sencera.

Ompliràs basses, piscines, barrils,
bótes, gerros, palanganes.
Et rebran càntirs, pots i porcellanes.
Guanyaràs camins i marges, aljubs i canalons.
Fins que, vestit d'algues,
foll i plogut, el riu
farà un respir al seu revolt.

Signes de terra, Ed.7 i mig. 1999

dimecres, 16 de setembre del 2009

Formigues

Quan vaig arribar al despatx, de tornada de les vacances, les formigues hi havien fet niu. Àvides de treball, de terra i de llar, havien solcat el xapat de la reduïda estança i un cavalló negre i marró, un llomet de terra fosca s'estenia a la vora de la taula, a prop de la paret. Amb l'ajuda de Pilar, la dona que cada dia renta la cara al centre on treballe, vam fer desaparéixer tota la feina feta per aquelles bestioles mínimes, aquella brigada d'insectes socials que potser havien vingut a aprendre alguna cosa, llavors mig mortes, agombolades ja entre els pèls de la granera i la pols de l'estiu. El curs ha començat 15 dies després d'aquella sobtada aventura.



Ara les trobe a faltar.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Lectures d'estiu

Sabia que havia de fer algun canvi si volia aconseguir alguna cosa. La primera tria va ser fàcil. Vaig optar per la literatura i vaig deixar la música per al setembre (fa un parell de dies, de fet, vaig tornar a sentir els fantàstics quartets de corda del Hartmann). El segon canvi necessari resultà ser un augment de cafeïna i ajustar, de mica en mica, l'hora del darrer cafè. Vaig comprovar que un cafè al voltant de les set de la vesprada m'anava d'allò més bé. Amb tot això vaig aconseguir furtar un pessic de temps al son i donar-li'l a la lectura, donat que quan la descendència per fi dormia, jo encara era capaç d'allargassar un xic l'existència. Vaig afegir, per arrodonir l'estratègia, el costum de despertar-me al matí un cop havia obert i tancat dues o tres voltes els ulls: allargava el braç i llegia unes pàgines abans que casa meua tornara a ser un brollador d'activitat i alegria.

El resultat de tot plegat és l'enfilall de lectures que deixe anar tot seguit per si alguna personeta vol fer-la petar.









I fa just unes hores he acabat Estricta Vigilància del Genet en una edició antiga (1973) de la 62 (de la qual no trobe imatge a la xarxa).