diumenge, 31 de maig del 2009

Metaforismes d'un fumador (1)

Des de primeries dels noranta anote algunes frases que se'm cauen dels apunts dietarístics o versos despresos d'algun poema interromput. Són com les petjades que un escriptor desvagat (i fumador) deixa damunt la sorra del temps. Els vaig anomenar metaforismes, o aforismes construïts amb la matèria de la metàfora, però al cap d'un temps vaig assabentar-me que un famós escriptor havia arribat abans que jo a la definició, de manera que lluny d'amoïnar-me per la coincidència (si una cosa no he pretès mai és ser original) vaig assuavir-la amb la incorporació de la metonímia del fumador, humil i distanciada i una mica burleta. En vaig publicar una petita selecció en una edició digital que manega el poeta Lluís Calvo. I ací teniu una altra mostra d'uns artefactes que naveguen entre l'aforisme i la poesia (si és que en el fons es tracta de coses distintes). Tard o d'hora supose que el conjunt, que només treballa el temps i la (rara) inspiració, podrà adquirir la consistència d'un llibret. Mentrestant, crec que aniré abocant-los a La paraula nostra. I a veure què me'n direu.





Poema minimalista

Aquest món és tan gran
que ja no hi ha espai
per a les coses petites.
· · ·
Poema concret

Dia, lloc i hora.
· · ·
Poema visual

Una imatge
val més que mil paraules.
· · ·
Cada vegada que perd el fil,
encenc els deliris del fum,
conjure la música de la paraula
i balle els ritmes de l’absència.
(27·7·95)
· · ·
En realitat el silenci
només existeix en l’escriptura.
No hi ha més mudesa que la del poema.
(97)
· · ·
Vida de l'acròbata

Assajos, temptatives i al final el salt mortal.
(26·12·00)
· · ·
Hi ha qui compta el temps en somnis
i hi ha qui el compta en fum.
(9·7·07)
· · ·
Escriptura sempre estesa
sobre el cordill del temps
per arribar a suggerir
el gran silenci.
(24·7·07)
· · ·
Molta estona de combustió
ha d'acabar per força en cendra.
En vapor el mar que bull
de la paraula.
(17·11·08)
· · ·
L'única cursa que pagaria la pena
fóra contra el temps,
només que aquesta és impossible.
(3·1·09)
· · ·
Descans

Damunt una taula de vidre
les ulleres de llegir amb les barnilles obertes
i dins el rectangle imaginari que dibuixen
l'audiòfon desconnectat perquè no gaste pila.
(25·1·09)

dijous, 28 de maig del 2009

El valencià malparit

Ja sé que ningú m’ho demana, i sé també que no sóc benvingut avui, en aquesta històrica jornada en què celebreu la mare de tots els èxits, perquè a ningú no agraden els torracollons que es colen en les festes i que, per mala traça, o per mala follà, vessen les begudes en els vestits dels convidats o s’emborratxen massa apressa i acaben boçant en un racó del jardí. No. Jo avui no me n’alegre, del triplet del Barça. Tampoc és que estiga fotut, però el cert és que no em deixa indiferent.
No m’agrada veure les celebracions de l’adversari. Tampoc puc sumar-me a elles. Potser, en un altre temps en què era millor persona, o almenys això em pensava, haguera pogut practicar la humana habitud de l’empatia. Fins i tot hi hagué un temps que vaig simpatitzar amb el Barça, en aquells temps de això era i no era un país en transició, quan els meus anaven vestits amb una senyera blavera al Bernabeu –i els guanyaren una Copa, aquells Kempes, Diarte, Solsona, Bonhoff, Castellanos, Abelardo…– mentre els que anaven a Mestalla cridaven, i a vegades continuen cridant no mos fareu catalans, i jo, un poc, m’avergonyia de compartir res amb aquells energumens. El Barça començava aleshores a construir i exportar el mite aquell de l’equip de la resistència antifranquista i nacional, allò del més que un club, amb què van aconseguir seduir mitja Europa i alguns reductes del País Valencià.
Però la fortuna –i els ulls negres d’una morena– van fer que em trobara un dissabte a la nit en un bar d’un poble de la Marina Alta, dels habitants del qual admirava el caràcter agosaradament abertzale –permeteu-me la llicència– i on, envoltat d’indígenes, em disposava a veure un Madrid-València, quan el València l’entrenava Hiddink i, deien alguns, era l’equip de la lliga que millor futbol practicava i l’únic que plantava cara a l’hegemonia del Madrid de la quinta del buitre. Em pensava que m'anava a trobar a gust, entre aquells patriotes amb els quals compartíem no sols llengua i gentilici, sinó també una sana animadversió cap al Madrid. El València començà avançant-se en l’electrònic, però l’únic que va fer Goool! vaig ser jo. Aquells defensors de la causa nacional, més culés que l’anus, només es van animar quan el Madrid empatà, i les ampolles de cava només corregueren quan el Madrid es va avançar una, dues vegades. Tot el bar era un clam d’alegria, i només els va faltar tindre Canaletes a la mà per a eixir a cremar-ho tot.
Va ser un moment d’aquells en què s’esquinça el vel de Maia: vosaltres que sou poetes deveu saber de què parle, aquell moment de revelació després del qual ja res no torna a ser el mateix, la meua elegia de Duino:

El valencià malparit
és del Barça o del Madrid


dilluns, 25 de maig del 2009

Eivissa



Fa unes hores que he tornat d'un viatge a Eivissa. De fet, aquest matí de dilluns me l'he passat jugant a les pales amb el meu fill gran -està criat, tu- a la platja de Ses Salines amb la música tranquil·la del xiringuet Guaranà de fons.

Ja de vesprada, al vaixell, anava donant-li voltes a com bastir aquestes línies que us escric sobre un dels viatges que més m'han copsat. La veritat és que no me n'he sortit. Per una banda el capità devia estar de pràctiques i, tot i estar la mar prou relaxada, hem agafat tots un marejol de caldéu. Però per una altra banda, totes les imatges que em venien al cap per tal de descriure què m'ha corprès d'aquesta illa eren una seguit de llocs comuns. I, alhora, aquests llocs comuns se'm feien la millor manera de relatar-vos-ho. I pensava jo que això de l'ús de llocs comuns, pel que fa -si més no- a les descripcions d'indrets, és una cosa ben complexa. Que una posta de sol a la Cala d'Hort és una meravella no dirà res a qui no hi ha estat. En canvi, a mi m'obre mil i una sensacions, totes intenses. I estic segur que si algú/na de vosaltres ha visitat aquesta cala, reviurà records de profunda bellesa. Afortunadament, el meu fill gran -està criat- m'ha fet oblidar aquestes reflexions innecessàries i s'ha passat a la meua tumbona, m'ha abraçat i ens hem pegat una migdiada, curteta però gloriosa, amb el solet a la cara i la brisa del mediterrani.

Ahir, mentre travessàvem l'illa fins aquesta cala de què us parlava adès, amb els Manel al cotxe per enèsima vegada aquest viatge, entenia tot l'allau de joves dels seixanta i setanta que van descobrir eivissa i que van comprendre que no podrien viure enlloc més. Us deia que em fa l'efecte que aquest deu haver estat un dels millors viatges que he fet. Tot redó. I la sensació que ara roman en mi no és tant de voler-hi tornar sinó, més aviat, de necessitar tornar-hi.

dimecres, 20 de maig del 2009

Llibre dels adéus, poemes d'Isabel Robles



Mentre llegia els seus versos, escoltava la veu d'Isabel. Era com si ella mateixa me'ls llegís en veu alta amb aquella cadència i aquella calidesa que li són pròpies. Isabel Robles té una veu que em recorda la veu de Mercé Montalà o la de Montse Anfruns. Casualment, aquestes dues dones són actrius i es dediquen al doblatge. Potser Isabel ha errat la seua professió i en comptes de dedicar-se a ensenyar anglès als joves, hauria d'haver presentat el seu curriculum en algun estudi de doblatge. Qui sap si a hores d'ara no seria la nostra Rebeca, o parlaria per Gilda, o per Mary Poppins.

Ahir, a La casa del llibre, es presentava l'últim llibre de poemes d'Isabel Robles. Amb l'autora mateixa, Ramon Guillem i Lluís Solera, vaig oficiar de mestra de cerimònies. Tot seguit, repoduesc el text, més o menys fidel, de la presentació.

El primer llibre de poemes que coneixem d'Isabel Robles porta per títol L'espiral. Des de l'espiral llunyana del 93-94, llibre de poemes premiat i publicat per la mai prou estimada col·lecció de la Forest d'Arana, a l'actual Llibre dels adéus, han passat molts anys. Si bé hem trobat rastre d'Isabel en nombrosos treballs de crítica literària, traduccions, estudis, presentacions, etc. ens alegra rebre ara un altre llibre de poemes d'aquesta autora. Si L'espiral, llibre punyent i capficat a desfer malentesos, anava farcidíssim d'interrogants, de dubtes i plantejaments, El llibre dels adéus, amb contundència, reprén aquell fil i eleva encara una pregunta rere una altra, tot i que ara amb aquell deix més seré i pausat que el temps ens atorga, amb la resposta -o les respostes- amagades darrere de cada punt i cada coma.
Estem davant d'una veu de dona que de gran volia ser escriptora. Una veu singular que recull el testimoni d'altres veus i ara segueix la cursa de la poesia, del vers que vol dir el món, sense prometre, però, grans empreses, només amb el bagatge de les imatges que coneix. Al plantejament inicial que ja anuncia la cita d'Anne Sexton: No et puc prometre massa coses. Et done les imatges que conec, se suma tot el contingut del llibre i és per aquesta línia que m'agradaria anar. La d'Isabel Robles és una veu discreta. En la seua discreció hi ha la transparència i la sinceritat que agraïm en llegir poesia. Els versos es despullen de retòrica de manera conscient. Les paraules guanyen solidesa per la càrrega de contenció que traspuen. I això les fa grans. I sabem que no es fàcil aquesta capacitat d'autocontenció en l'exercici literari. El llibre dels adéus, germà hereu d'aquella espiral, és un llibre reflexiu i sobri, esquitxat de vegades per algun cluc d'ull irònic. És com un vestit transparent davant mirades que, opaques o no, s'han de sotmetre al joc que l'autora ens proposa.

1.- El blau insistent

De les quatre parts, és la primera un delicat homenatge a Anne Sexton. All my pretty ones, títol homònim d'un llibre de poemes de l'autora nordamericana, és una revisió a les experiències i als afectes a través del temps en què potser descobreix coses que fins ara no havia vist.
Isabel, com la Sexton, evita el text carregat d'imatges i prefereix presentar persones en una situació, en una escena concreta, com quan regala una nina antiga a una xiqueta que plorava, o quan els fills, a qui l'autora parla amablement i detinguda, mostren alguna cara nova davant la mare. S'insinuen ja alguns adéus, adéu al pare, a l'adolescència... entre lleus tremolors i alguna nota de final feliç.
I, després, cadascú al que és seu, "això són coses meues", això altre, "ja fa temps que ho sé, són coses teues" i això altre, ai, "ja no em pertany".
Un cop acabada l'acció, resolta l'escena, apareix el pensament, tanmateix acompanyat d'imatges, ara sí. Com una sorpresa. Com si, en construir l'artifici del vers, aparegués el sentit ocult, l'altre verd-blau, que sorprén fins l'autora mateixa. I, insistent, la ploma cerca més blaus encara darrere les paraules.

2.- Culpable de tenir raó

Ens trobem amb la follia i una dosi justa d'ironia quan, en encetar la segona part, hi ha un joc de comparacions entre el poeta i Narcís que ens arranquen el somriure.

Poeta és un narcís
que es priva de l'estany
a canvi dels seus versos.


Entrem en una galeria freaky, habitada per psicoanalistes aprofitats, etiquetats de Versace, Cardhú i cirurgia estètica, equivocats i equivocadors. Tot un mundillo on l'autora introdueix, com un repte o una malifeta, l'ofici d'escriure -d'escriure poesia-, un espill una mica perillós, una corda que tiba fins que la tensió és total, des de la preocupació de no mirar-se el melic sense tenir en compte el melic dels altres, fins el dubte de qui remunta el riu durant un somni. Tanmateix, una injecció lúcida d'humor ens trenca l'esquema. Freudians i Lacanistes passen per la pedra, per la ploma de la poeta. Un altre adéu, a la psicoanàlisi panxacontenta i a la poesia narcisista.

3.- A una petita distància

Arriba la part central del llibre, arriben més adéus. Els comiats que busca la veu poètica són per fornir-se d'ales, ara que a una distància ben petita, envoltada d'arpegis i de motius, la poesia fa de missatgera alada per lluitar contra dolor i perplexitat, desconfiança, desamor. Val a dir que més que comiats són retorns, retrobaments implícits i continuats el que destil·la la lectura d'aquests versos. Per això revisem ara la dedicatòria inicial que diu: a Jaume, sempre disposat a tornar.
No hi ha retorn sense que abans hi haja hagut un adéu. I l'etern recomençar.


4.- Tant de temps

No debades l'última part del llibre es diu així: Tornada (amb el doble sentit del mot, o triple). Tornada, retorn als mateixos llocs d'ahir, al mateix convenciment que ens va fer engegar l'espiral dels versos; i Tornada, com la frase o secció de la melodia que reapareix diverses vegades en el decurs d'una composició.
La tornada és el fragment que acostuma a ser més reconeixible, juntament amb l'inici i és el que sovint es taral·leja quan una persona es refereix a la cançó o peça.

Tant de temps al punt de fuga....
Tant de temps dibuixant els límits de la llunyania...
Tanta cosa feta, tant de camí recorregut... I ara el buit blanc i perplex, l'etern retorn, això que ens empeny a escriure, què si no? un silenci de ferro, l'estranyament, la solitud emmordassada. I malgrat tots els concerts de Haydn, quan l'home, la dona, arriba a la vora de l'abisme ha de (re)prendre la paraula. Impossible posar-se en la pell de l'altre perquè no som l'altre.
I aquest jo, tant de temps perfilant adéus, atònit i seré davant els mots, només pot dir que, ara, com abans, la història d'amor i complicitats que ha bastit tota una vida, continua essent magnífica pel simple fet de ser la pròpia.
Aquestes darreres paraules tanquen el poemari i, com déiem en començar, recullen el testimoni de fa més de 15 anys quan, en aquella espiral de versos, l'autora també destacava la magnificència d'una història que és la pròpia.

Isabel Robles coneix bé la literatura anglòfona, la paraula de les dones. Ha publicat articles de crítica literària, així com traduccions de Myrna Lamb (Què heu fet per mi darrerament, 1983), Anne Sexton (Poemes, 1983), e. e. cummings (44 poemes,1986), llibre que aprofite per recomanar-vos i Edgar A. Poe (Ciència ficció, 1991).

Amb El llibre dels adéus que publica l'editorial Perifèric, Isabel Robles insisteix en el seu desig, reté ben lligat tot allò que li ha fet arribar on és, s'allibera de malsons i, sense condicionals, escriu poesia.

Si voleu llegir una altra ressenya de l'acte, guaiteu ací

dissabte, 16 de maig del 2009

No sé com seure


Tinc un pes de pedra al cor. I una bola de foc continguda a la boca, retinguda entre les dents. Una còrpora groguenca que ha pujat, amb tota la ràbia, des del lòbul caudat del fetge, i que mor ofegada allí mateix. La impotència, el dolor... van creixent dia a dia. Un pes al pit. Un pes de rocam, de ferro pesant. Porte al pit el pes de tots els meus avantpassats, de la terra, de la llengua. L’arrossegue al mateix lloc on molts vetllaven les claus de l’enyor amb l’esperança de poder retornar un dia a casa. He vist les que va portar Trabal penjades durant tot l’exili i les cintes amb què les collportava a tocar del cor. He vist la corbata que Pere Vives va regalar a Bartra, un llaç d’amistat que els va unir amb força més enllà dels camps de concentració, més enllà del moment final de la injecció de benzina al cor. El cor estava ja ferit. Com ho estaven els de tots els exiliats i els dels qui no s’hi van poder anar. No em feu cas. Avui ha plogut i la pluja rere els vidres del cotxe em porta tota la melangia que... fa tres dies que no ix el sol com toca, que el cel és més grisós i no ha acabat de rebentar fins avui que ha plogut. No em feu cas. No estic tan malament. Només que em cal descarregar les paraules com als núvols d’avui els ha calgut desfer-se’n de l’aiguafang per deixar pas després a l’aigua més neta. Us voldria haver parlat del meu darrer viatge. Fa pocs dies que he tornat. M’agradaria haver-vos detallat els taulells de l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de la Convalescència, entre el carrer del Carme i el carrer de l’Hospital, tan verds, i que fan joc amb el jardí que porta el nom de tots els jardins. M’haguera agradat descriure-us l’empedrat del claustre, les voltes gòtiques que l’arreceren. I també fer un esbós dels tapissos que vesteixen la sala Prat de la Riba. No acaba d’obrir-se el cel i cada vegada em pesa més la pena. Fa unes nits vaig anar al Palau de la Música Catalana. Quina joia modernista! Em feia tanta il•lusió! Entra Nurieta al gran palau. Som al bressol de nostra sang. "Rango". Fortuna. Classe. Seny! Anàrem al concert de Madeleine Peyroux. Si tancava els ulls em trobava al bell mig dels camps de Louisiana. Si els obria m’enlluernaven els vitralls de colors i de la ceràmica vidrada. Si els tornava a tancar em perdia pels barris de New Orleans. Si els obria novament tenia al meu davant cavalls alats, cues de paons reials i garlandes de flors. La diafanitat dels murs inexistents, la llum de la nit a través dels finestrals i el vapor del Mississipi feia impossible d’abastar tanta borratxera sensorial. Bare bones, l’essència. Ara fa vint-i-tres anys que vam anar al Liceu. Bell. Ferm. Gran. Senyor. Crec que vam ser de les poques estudiants del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que havíem aconseguit entrades per al concert i per al dinar a les drassanes amb les autoritats acadèmiques i polítiques del moment. Quins moments! De les llotges del galliner estant teníem una perspectiva reial. Això sí, no podíem respirar. Ni tossir. Tot de llumenetes seguien els programes. Un home amb bigotis i llacet va aprofitar la conjuntura per refregar la seua cama contra la de la meua amiga Teresa. Ella no va gosar dir res. Érem joves. Ara tot és distint. El programa no és tan solemne però és més emocionant. La sala és plena de joves que segueixen el swing i piquen de mans enfervorits. Tot al contrari que al claustre de l'IEC feia una estona, cap signe d’entusiasme en escoltar un dels meus darrers descobriments musicals. Ja m’ho havien advertit. És una veu i prou. I tant! La pluja d’avui, des del cotxe, mentre travesse la Plana Baixa de tarongers, degota els vidres. El Coral romput m’ha acabat de trencar a bocinets. La vida, la mort, el dolor de cap que no es pot llevar, l’hora del silenci, com la meua , com la de tothom. Les absències. El taüt. No vull pensar-hi més però tampoc no vull, no puc deixar d’escoltar-lo. De vegades em cal escoltar l’Estellés en la veu de l’Ovidi. Això sí és una veu, i molt més. De vegades em vénen ganes de plorar i aleshores no veig clarament els límits dels horts, de les sèquies per on corre l’aigua i es barreja amb el fang i la pluja. Us havia dit ja que el meu iaio era regador? Baixe la finestra i em banye la cara. L’olor de terra humida no m’ajuda a oblidar. Cada vegada en tinc més consciència. Fa temps que em fa mal el braç, i a poc a poc tots els ossos. Em faig gran i per això he decidit de començar a prendre cura de mi. Ha acabat de ploure. Puc veure la silueta del castell de Sagunt. Els merlets es cauen a trossos. Quina merda, perdó, mena de governants a qui no els preocupa la terra, ni la llengua! Quin poble més adormit que no reclama els seus drets amb ungles i dents! No ho volia dir però no trobe el lloc on seure, on aturar el meu pas.

dimarts, 12 de maig del 2009

Patxi, l'armeni

La vida és com un llibre. Entesos, comparació molt manida, però no m'estic de tornar-hi una colp més, potser perquè les grans metàfores sempre donen suc. Per l'aspecte físic del llibre, l'ordenació de les pàgines, la història que va quedant-se arrere, l'entrada de nous elements que van modificant la lectura… Però la linealitat del dicurs verbal, la presència material del llibre, fins a cert punt immune al temps, ens permet tornar sobre les pròpies passes, rellegir, aturar-nos sobre un determinat passatge. Tot això no passa amb la matèria de la vida, feta amb la fràgil pasta de la memòria. No hi ha cap pàgina escrita sobre el passat, que ens reinventem en cada evocació. La vida, doncs, és un llibre no escrit, que no escriurem mai. Sobre el riu de la vida anem construint-nos passeres, pedres de memòria i oblit que ens permeten travessar-lo de puntetes, alerta no esvareu!, d'una riba a l'altra. O més que de llibre, la vida té forma d'espiral, com el Guggenheim de Nova York: a mesura que hi vas pujant, atenys noves pespectives de les obres ja vistes. Mal que bé, però, allò té una consistència real mentre dura la visió. Per molt vívids que siguen els nostres records, per molt poderosa que siga la capacitat de memòria, allò viscut, el passat, és tan permeable com la literatura, tan incert com els propis fantasmes, matèria que únicament es pot actualitzar (tornem a les ucronies) de tant en tant amb els arraps de la poesia.
Quasi un mes després d'haver estat a Istanbul, sis dies de cinc nits, el record de la ciutat m'acompanya tothora, sensacions invisibles que perduren en mi. Ens agrada recordar els parèntesis, els lapses de temps sostrets als quefers quotidians, i tendim a pensar que només immersos en el viatge som capaços d'assaborir la vida en tota la seua plenitud. Per molt que somiquem, però, i que el nostre esperit es resistesca amb passable dignitat als pitjors vicis del turisme de masses, no som més que turistes, visitants amables, passavolants, transeünts amb bitllet de tornada i data de caducitat. Bé doncs, i què?
Torne a Istanbul, la ciutat mascle, la metròpoli femella, torne sobre la llum que llepa el Bòsfor, torne sobre el pont de Gàlata i el d'Atatürk, seguesc en va les petjades sefardites per Balat, torne sobre l'immens cementeri blanc d'Eyup, mire pondre's el sol des del Cafè de Pierre Lotti, navegue, un dia fred i lluminós, a través de les aigües departides entre Àsia i Europa, em deixe arrossegar per la multitud d'Istiklal Caddesi, veig la ciutat des de dalt, des de qualsevol dels restaurants-terrassa, em perd pel Gran Basar, faig un te a la vora de Yeni Camii, la Mesquita Nova, que bull de vida, salivege davant una parada d'olives, salude uns compatriotes d'Ontinyent, em deixe enganyar pel venedor del Basar de les Espècies que ens diu algunes frases en català i té una foto amb Montilla, em concentre en el cant dels muetzins quan comença el seu diàleg. I quan ja estic cansat de fer voltes i voltes, quan el vent del capvespre, humit i fred, ens sorprén a Eminonu, enfile cap a Beyazit, a l'Erenler Narguile, a prendre te i fumar la pipa d'aigua, practicant voluntariós del keyif, que més que una tècnica de relaxació és una manera plaent i molt sàvia d'estar en el món (no cal dir que Istanbul té entre molts altres atractius el de ser un paradís per als fumadors més o menys empedreïts). Allà, a l'Erenler, hi ha un jove armeni que es fa dir Patxi i és de l'Atlethic Club de Bilbao. Serveix el te, reparteix els tions per al narguil, balbuceja algunes paraules en castellà, sembla entendre tot el que li dius i mostra aquella mena d'afecte no gens impostat que tenen algunes persones bones i humils, senzilles. Veig la botiga de les làmpades fent mirallets impensables, els peixos a l'aquari, al centre d'aquell pati tronat i autèntic. Torne sobre les pàgines no escrites amb el llamp enlluernador de la memòria, i encara passege per Istanbul, i salude Patxi, l'armeni.


diumenge, 10 de maig del 2009

El meu nom és Den


L’altre dia un amic que m’estime molt em confessava que a pesar dels intents que havia fet, mai no li havia arribat a agradar llegir còmics. Com que és persona desproporcionadament humil per als mèrits que acumula, es demanava si potser era això degut a alguna mancança en el seu procés d’instrucció, i em demanava si jo podia imaginar-me quina era la pauta iniciàtica que s’havia perdut i que, potser, podia revelar-li.
He de reconèixer que no és molt freqüent que em formulen preguntes que no estic preparat per a respondre. Per covardia, potser, un va construint-se un medi vital que s’adapta a les respostes conegudes i que no fa massa preguntes, una mena de saber-ne ja prou que resulta protector i que permet a l’ego mantindre’s a recer de les incerteses que hi ha enllà fora, com en aquell poema de Kavafis tan trist en què es lamentava dels murs bastits que el separaven del proïsme. La narrativa i el cine del segle XX ja havien relatat la corprenedora laboriositat amb què els europeus hem interposat, entre nosaltres i la fam, els pilons de la seguretat psicològica: el benestar, el turisme i el polvo de dissabte. Abans, hi va haver uns quants alemanys que es deien quasi tots Friederich i que advertien dels perills que l’oblit dels ideals vitals, que ells identificaven amb els aristocràtics grecs, podien suposar per a la integritat psíquica de la persona. Però encara que hem acabat sent Tersites asseguts enfront de l’estanc de Pessoa, som també potencials contenidors dels Aquil·les, els Hèctor. Dels Conan.
És curiós que molts còmics tinguen com a tema aquesta funció compensatòria de la ficció heroica. D’alguna manera, el mateix Watchmen n’és una variant. Tanmateix, hi ha una novel·la gràfica que va tindre molt de ressò en els setanta del segle XX, i que ara resta relativament oblidada i que em sembla molt il·lustrativa: el Den, dibuixat per Richard Corben i escrit per Jan Strnad. En ell, David Ellis Norman, un jove escarransit i amb ulleres, és transportat a Neverwhere, una realitat paral·lela, on s’encarna en un home en possessió d’un cos poderós i d’un destí heroic.


D’entrada, no sembla massa diferent d’un Conan, però l’esperit del temps, els revisionistes i lisèrgics anys setanta post vietnam, atorguen a Den una personalitat més complexa i dividida que la del guerrer cimmeri, que no era gens susceptible de trobar-se vulnerable o deprimit. Robert E. Howard va concebre el seu bàrbar com una mena d’heroi nietzschià la conducta del qual no està subjecta a cap altre principi que el de la pròpia supervivència i l’exercici de la voluntat de poder.
En aquest sentit, la gratificació immediata que provoca el còmic no té, per a mi, cap competidor. És possible llegir en una vesprada el Watchmen sencer o tres o quatre volums de La espada salvaje de Conan. Cada estiu, a la casa que tenim a Cirat, em llig tot el Flash Gordon d’Alex Raymond. No podria fer el mateix amb el Tirant o amb El senyor dels Anells. No amb el mateix plaer.
Parlant amb aquell amic, se m’ocorregué que el còmic i, en general, la literatura fantàstica, són contenidors de missatges arquetípics ben simples: el bé acaba triomfant sobre el mal sempre, la perseverança, la generositat, l’altruisme obtenen, a la fi, recompensa. I possiblement jo necessite que m’ho estiguen recordant perquè, si no, se m’oblida. I un ésser humà que no sap això és potencialment perillós. Gràcies als déus, tenim la cultura popular, a Moebius i als Beatles.

dimecres, 6 de maig del 2009

Un viatge enlloc

Després d'intentar eixir de la ciutat dels ponts amb transport públic durant dues llarguíssimes hores, vaig pujar al tren regional de les 19.20h. El trajecte que, lentament, abandona Alcoi camí de Xàtiva discorre entre terra de vinyes i serralades que exhibeixen els seus perfils nítids a mesura que el sol va ponent-se. Cocentaina, Agres, Bufali, Montaverner on se m'aclaria l'ànima en veure com pare i fill acomiadaven l'avi des de l'estació: adéu iaio, adéu!!! Aquell divendres tot em resultava exageradament emotiu, metafòric. Els minuts llarguíssims que van passar mentre buscava la manera d'anar-me'n a València es confonien amb l'amarguesa que Pamuk descriu al seu llibre de memòries. Em feia l'efecte que fugia d'alguna cosa. Tanmateix, me n'anava convençuda, capficada, potser. Vaig viure històries d'amors ferits que acaben malament, el pas implacable del temps que fa malbé les coses, el silenci com una llosa, la tristesa del que és inevitable i una sensació de no puc fer-hi res, de no sé què dir. Tot això en uns minuts, tota una vida mentre em volia escalfar pel sol que dibuixava ombres al vagó d'aquell comboi. Travessaria l'Alcoià, el Comtat, la vall d'Albaida, després la Costera... El viatge fonia sentiments, lectura, absències i una certa incertesa.
A cada estació em venia una pensada, una imatge que ara s'esvaeix sense remei entre els dits i el teclat blanc del portàtil: l'aigua verda i quieta del pantà de Benigànim, les estacions abandonades, el jovent pels caminals que moren als peus del Montcabrer, camps d'arbres fruiters arrancats de socarrel, els núvols esponjosos que corrien més que jo. O el rellotge de les dones de l'estació que esperaven feia hores un tren que no existia, o el posat pacient d'aquella altra senyora que esperaria l'autobús de València fins dues hores més tard, si calia. I la meua pressa, i el meu neguit, la meua tossuderia.
Vaig arribar a casa tres o quatre hores després, com si vingués de terres llunyanes. Venia d'Alcoi, una ciutat de més de 60.000 habitants, incomunicada i aïllada de la resta del país. I així, tot. Quatre roselles abandonades, una estació deserta, un viatge enlloc.




A l'estació d'Albaida

diumenge, 3 de maig del 2009

Tonet, in memoriam

Fa uns dies que faltà Tonet, un home entranyable.

D'aquest xabienc mantinc tres records intensos. Dos de visuals i un d'acústic. Vos els faig arribar per tal que Tonet visca uns anys més al meu record i, ara, al vostre.

I

Recorde com solia asseure's a la fresca els capvespres d'estiu, pantalons curts, camisa màniga curta totalment oberta, pit bru, sobre una cadira de boga recolzada a la paret.

II

Recorde també la primera vegada que vaig sentir-li pronunciar la paraula cova. Per a un valencianet del cap-i-casal aquella paraula en aquell home cobrava una força tremenda. Mai no havia sentit una o com aquella, una v com aquella. Ara m'adone que deu ser un dels primers records filològics que tinc.

III

Recorde un passeig en la seua barqueta que ens féu a ma mare i a mi. Vam seguir el cap de sant antoni. La fressa del motor era absoluta. Jo era a proa i Tonet a popa, dret, una mà al motor. Callat. Vaig veure un munt de gavines que reposaven a la muntanya. Em vaig girar i vaig tenir una imatge que romandrà en mi per sempre més. Pura poesia. Tonet havia soltat el timó i movia els braços com una au. Molt lentament. Amunt. Avall. Amunt. Avall. Callat, amb els seus pantalons curts i la camisa oberta. I el pit bru. Amunt. Avall. I just en aquell moment, tot obeint el Tonet, totes les gavines abandonaren el cap de sant antoni i emprengueren el vol, tacant de blanc un cel d'un blau intensíssim.

divendres, 1 de maig del 2009

Manifest accions

El canvi estacional avalota el regne animal. El bon oratge incita les criatures a abandonar els caus i les empeny contra el món. Una vegada desempallegades les lleganyes hivernals i renovada la pell, a l’equinoci primaveral s’enceta el xivarri. Aquesta estació que, en paraules de Pla, impulsa els éssers organitzats a cantar, anualment guixa el calendari de concerts rebecs. L’ésser humà no és una excepció d’aquesta proposta filiogenètica i, costat per costat, es manifesta i diu la seua.

Els primats bípedes de la família dels homínids engeguen el cicle vital anual de quatre maneres diferents. La via religiosa els porta a desempolsegar marededéus i treure-les a passejar sota una pluja de pètals. La segona via, lúdica, tot i que també tenyida d’un cert regust religiós, munta carpes amb fanalets i s’arrenca a ballar sota l’embriaguesa del vi fi o amontillat, o desfila èbria de café licor sota la invocació d’algun sant redemptor. La tercera, didàctica, fa lectures col•lectives de llibres universals i munta paradetes amb petits descomptes, on els llibres reemplacen la pols de les prestatgeries per la pols dels parcs on s’hi exposen. La darrera, si no me n’oblide de cap altra més, la reivindicativa, acobla els cants dels maulets i dels obrers en només una setmana ben mesurada. Totes quatre vies tenen, si fa no fa, les dates fixades i cada orquestra prepara les partitures i afina els instruments en acostar-se el dia del concert. La reividicativa però, té motius constants per prorrogar-ne les funcions. La jerarquia al rang taxonòmic de l’homo sapiens sapiens no s’està d’engrossir-los.

Hem eixit al carrer. Entre el vint-i-cinc d’abril i l’u de maig, enguany ens hem manifestat també el vint-i-vuit. Hem pres els carrers del cor de la ciutat i ho hem fet multitudinàriament i civil. Tancades les aules, emmudides les pissarres, hem llançat els nostres ais, retinguts a la gola des de desembre, per demanar la dimissió de qui no sap governar. Ja n’hi ha prou d’abusos dictatorials, d’idees gal•làctiques, d’experiments lingüístics, de desmemòria. Ja n’hi ha prou.

El resultat de la vaga i de les manifestacions que han bufetejat el govern valencià ha estat un èxit amb precedents, cosa que implicaria en qualsevol societat democràtica una dimissió automàtica dels dirigents incompetents o, en tot cas, una apostasia de la tossudesa acompanyada de disculpes per la ineptitud.

Com el riu que vessa l’aigua del desgel primaveral així la munió de gent, esquitxada pel color groc, ha fet que es desborden les previsions. Com la serp que es desvetlla de la letàrgia i, sense abandonar la camisa, es mossega la cua, així la capçalera de la manifestació ha hagut d’esperar que la rerassaga acabara d’arrencar del punt de partida per poder arribar a finalitzar l’acte reivindicatiu. Cap i cua s'han trobat després de quasi dues hores de recorregut.

Tenim raons. Als despropòsits i oïdes sordes del nostre conseller Alejandro Font de Mora, hem d’afegir ara les declaracions insultants del president de la Diputació de València, Alfonso Rus. Si hi afegim tot el femer que embolcalla el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra amb corrupteles i publicacions neofeixistes. Si tenim en compte que el president de la Generalitat, Francisco Camps, no pot cridar-los a l’ordre perquè no pot parlar ja ni per telèfon, en tenim per a tot i més.