diumenge, 28 de setembre del 2008

Viatge al món digital

Sóc un escèptic, ho reconec, o més aviat un suspicaç impenitent davant cada nou invent amb què la tecnocràcia para la nostra taula domèstica. Per això quasi sempre arribe tard a les maquinetes, i només quan són estrictament inservibles (em va passar amb el vídeo i em passarà el dia que decidesca adquirir un mòbil, objecte que llavors ja haurà esdevingut pura arqueologia). Relacione aquest dèficit amb la meua absoluta manca de fe religiosa i la contrastada ineptitud per a les veritats científiques, però lluny de turmentar-me amb tan escandalosos defectes, n'he fet bandera i marca de la casa, i explique per a qui vol sentir-me que la meua és una forma de resistència al poder, una reivindicació de la vida ascètica, un retorn a les formes primigènies del saber i l'experiència (mentideta venial: com si les formes del saber fossen incompatibles entre elles!). Dic tot açò per justificar la meua presència en una revista digital (també en diuen virtual) com aquesta. Quatre anys mirant de reüll el que Begonya teclejava amb tanta ànsia, comptant cada minut que hi dedicava, fent-me el desmenjat cada vegada que em convidava a visitar La paraula nostra, per acabar sucumbint finalment als seus encisos i comprometent-me a penjar ací (postejar, en dieu vosaltres; ja m'hi aniré acostumant), en l'ordre i el rirtme que Amadeu, el gran faedor, proposa, un feix de paraules. La culpa la teniu el consell de redacció, que completa l'Àlex amb els seus encisos sonors i l'Olga, l'estranya au del paradís literari que ja no pararà de volar.
Aquests, més els altres dos ja esmentats, em vau subornar amb un bon àpat a la platja saguntina, amenitzat per la primera tempesta d'estiu, la companyia de la tendra canalla i les respectives mares, unes fotos de l'artista i una memorable passejada per l'arena banyada (per la mar i per la pluja), l'olor de la qual sembla que em va despertar, com una fera que em rosegava calladament per dintre, els desigs més lluminosos, la fe més amagada. El nostre de la paraula, aquest díctic confús, ha conquistat així un nou membre, que espera estar a l'alçada d'unes circumstàncies que s'han revelat tan riques, variades i suggestives per a l'alegria del lector.
M'havia proposat escriure sobre viatges, que és recurs sofert i elàstic, tot evitant la temptació de ressuscitar algun cadàver enterrat entre les pàgines dels meus dietaris. Ho faré, en sentit una mica més estricte, potser més endavant, sense tancar cap porta. De moment us done algun detall sobre el meu viatge a les interioritats de la paraula (nostra, ara sí, pel que a mi respecta) des de la desfeta de certes suspicàcies que al capdavall no malmeten un atàvic, entranyable i sòlid escepticisme. Comptat i debatut, només es tractava d'escriure i compartir, de transmetre l'emoció de certs viatges. Doneu-vos per avisats.

Post Scriptum al Post
Com que sembla que tots els consellers (i conselleres) coincidim, també, en la nostra admiració pel gran Cesare Pavese, us propose, ara que se'n celebra el centenari del naixement, una antologia de poemes i textos que li hagen estat dedicats. Ací en va un, del poeta mallorquí Antoni Vidal Ferrando:

DEESSA

Homenatge a Cesare Pavese

Queia el cel de Menorca sobre les escarlates i les veus del night club. Quan s'allunyen l'acull de l'entretemps i les estones que el capvespre trepitja, tot és encara un eco de gardènies. Ara et record amb el jersei blau d'indi sota els somnis esfèrics, lacis de les bombetes; record els mariners del moll, els gestos, els dits llargs del saxofonista ianqui i un solo que va interpretar per tu, bell i patètic. De sobte esdevingueres la deessa. Sempre havia cercat els ulls mateixos, la mateixa instantània en camafeus, en els blancs hiperlírics de l'op art i dels Modiglianis; per les creus del camí i els aeròdroms de països famosos; come i falò la sera, la mar i les teves cuixes.

(El batec de les pedres, 1996)

dijous, 25 de setembre del 2008

Les fruites roges

Jo tenia un cunyat que era, a més a més, un científic eminent. Dirigia departaments universitaris i equips d’investigació com ma filla dirigeix pel corredor les seues nines incomptables. Viatjava arreu del món conferenciant i ensinistrant els jòvens en les intrincades rigideses del mètode científic.
Jo viatge darrerament amb la meua flamant Naneu Pro Tango, una bossa mitjana molt compacta, que em permet encabir-hi tot el material de fotografia que em cal per a les comandes de l‘Allioli. Heus ací com queda tancadeta, en companyia del lleuger Manfrotto 001B, al qual li he acoblat amb una goma un paraigua blanc translúcid, superplegable, que em vaig mercar per tres euros de Hong Kong, via Ebay.



I ara el what’s in my bag, on falta el cos de la càmera i l’objectiu que, evidentment estan en ús en el moment de fer la foto.



Gran part de les andròmines amb què carregue formen part del meu equip d’estrobista, i amb el qual m’enfronte amb alguns dels succeïts més apassionants que s’esdevenen al nostre petit país, com ara a Alacant:



Com dic, el meu cunyat tenia un gran carisma i una irrefrenable voluntat de poder, i com que no li agradava perdre ni al punyet, ni molt menys deixar passar l’ocasió de traure a relluir l’allau de saviesa que atresorava la seua ment preclara, els familiars menjars dominicals esdevenien cursets, què dic, cursets, màsters, esdevenien autèntics màsters en els sabers que la humanitat havia anant acumulant en el curs de la història, que és llarga o curta, segons es mire.
Moltes vegades dissertava sobre el camp que més dominava, la bioquímica, la qual, aplicada a la cocció dels aliments, dóna molt de joc a l’hora de dinar. D’altres vegades s’atrevia amb la literatura, la física o la religió. Però si hi havia un tema que li era especialment agradós era l’evolució de les espècies i el procés de selecció natural. Com que jo em vaig llegir una vegada el The Blind Watchmaker, d'en Richard Dawkins, intentava plantar-li cara i fer-li veure que des què ell havia llegit el Darwin, la pròpia teoria de l’evolució havia evolucionat ella mateixa. Sostenia, de manera estantissa, al meu parer, que el factor funció era decisiu en el desenvolupament dels òrgans: si una fruita estava en la part de dalt d’un arbre, a força d’estirar el coll l’animal per cruspir-se-la havia d'haver sorgit una girafa. L’esmentat Dawkins refuta a bastament aquesta teoria, però jo no vaig ser capaç de guanyar-li ni una sola de les porfies que vam travessar sobre el tema. Ni sobre cap altra, incloent-hi l’exacta proporció de caldo i arròs en la paella. Això sí, mentre ell parlava jo fumava més que ell.
Una de les curiositats amb què em va il·lustrar era el per què la majoria dels fruits són rojos. Si acceptem la primera, sembla que, tot i la ceguesa per als colors de molts animals, el color roig emet alguna mena de vibració que el fa irresistible. Vegeu, si no, els bous, com els agrada el capot roig dels toreros. Com que la llavor de molts d’aquests fruits ha de fermentar d’alguna manera en el tracte intestinal de l’animal per a germinar després en els seus fems, i com que la mobilitat de les bèsties dissemina la llavor en un terreny cada vegada més extens, els fruits rojos haurien gaudit en la carrera evolutiva d’un avantatge sobre aquells que tenen qualsevol altre color, molts dels quals s’haurien extingit perquè ningú els trobaria una menja suficientment atractiva. Potser els més forts, els exemplars millor preparats acapararien, diguem-ne, els caquis rojos, mentre que els febles, o els malalts, s’haurien de conformar amb els que estaven verds.
L’ajuntament d’Alboraia, a l’Horta Nord, com que corren temps de crisi, ha retirat la subvenció a l’Escola de Formació de Persones Adultes. Aquests serveis, com sabreu, ofereixen classes perquè persones que no havien tingut l'oportunitat en el seu moment, obtingueren el graduat escolar. També tenia una oferta educativa orientada a activitats recreatives, com ara el ioga o el taixí. Així mateix, organitzava cursos gratuïts d’alfabetització per a les persones més desafavorides, o de llengua per a persones nouvingudes. Ara l’escola, com que ha d’autofinançar-se amb les quotes de matrícula dels cursos que ofereix, ha desestimat d’organitzar-los, tot comptant amb la minsa capacitat adquisitiva de la potencial clientela. A Meliana, també a l’Horta nord, on la gestió d’aquest servei ha estat privatitzada, no sé la sort que puga córrer aquest vessant d’assistència social en la seua oferta formativa, dubtosament rendible en termes de benefici econòmic. Si ets pobre o immigrant, comences a adquirir una tonalitat rogenca i, si comences a madurar, com els fruits saborosos, sembla que frises per cabre, justet, dins la boca d’un mascle dominant.
El meu cunyat, codony tardoral ell, començava a viatjar més del compte, ja sabeu, que si un seminari ací, una conferència allà, i la meua cunyada, gran encetadora de síndries, va ensumar-se que alguna magrana flamejant havia obtingut alguna beca. El cas és que ara ja no tinc cunyat i li tire a la paella el safrà que em ve de gust.

diumenge, 21 de setembre del 2008

El lleure dels hòmens

Men on the off hours

"Em va semblar massa enigmàtica per a entendre-la en una hora."
Carta de Thomas Higginson a Emily Dickinson, via El lleure dels hòmens d'Anne Carson.

"She was much too enigmatical for me to solve in an hour's interview."
Thomas Higginsonn letter 342a to Emily Dickinson
via Anne Carson's Men on the off hours

diumenge, 14 de setembre del 2008

La paraula de Marina Tsvetàieva

Oh gest que arrenques el vestit!
Somrís-ganyota -més planer
Que menjar i beure! (De guarir
Tens l'esperança, tu rai!) -Bé,

Serem, doncs, ara com germans?
Bona aliada: en l'aliança!
-Rius -ben abans d'haver enterrat!
(I jo he enterrat -i ric encara.)


Marina Tsvetàieva Poema de la fi i altres poemes
Anna Akmàtova Rèquiem i altres poemes
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Ed. Proa / labutxaca 2008


Acaba l'estiu, tanquem l'episodi dels llibres que havíem guardat tot esperant les vacances. Una lectura que m'ha captivat i que encara em resistesc a desar a la prestatgeria ha estat la dels poemes d'aquestes dues dones que han inserit amb majúscules la poesia en la literatura russa. Dues dones que han compartit una època difícil: dues guerres mundials, la revolució russa i la guerra civil, el triomf del totalitarisme i, sobretot, el terror stalinista. Malgrat les coincidències històriques (la veu de cadascuna es projecta sobre un fons d'exili, pobresa i persecucions), heus ací una poesia de tall més clàssic, serena i elegant, la d'Akmàtova i un crit esdevingut poesia, el de la Tsvetàieva, una poesia rebel, salvatge i desbridada. En qualsevol cas, hi ha en totes dues un fort lligam entre vida i obra, una vida que ben toca de peus a terra, fins al punt que els versos d'aquestes dones són un autèntic recorregut per sengles biografies. Finalment, com un riu que s'amaga i renaix, llurs vides arribaran a confluir en algun soli(t)dari meandre.

I és que el cel és tan llunyà,
tan a prop uns llavis tendres.
Déu, no jutgis: no has estat
una dona aquí a la terra.


Marina Tsvetàieva va nàixer a Moscou el 9 d'Octubre de 1892. Poeta de les absències, víctima de l'exili, del dolor (se li va morir una filla de tres anys), de la fam, de la guerra, és la passió i l'absència el motor que engega cadascun dels seus versos, un tro que rebota contra els murs interns i externs.

Al llarg de fàbriques retrunyidores,
Per l'eco de la veu, vibrants,
El més recòndit que la llengua colga
Et diré- el secret que, davant

Dels homes, dones i vídues celen.
El secret que Eva va amagar
A l'arbre: no sóc sinó una bèstia
Ferida al ventre gemegant.


El Poema de la fi , al qual pertanyen els fragments que hi ha dispersos entre aquestes línies, és un llarg text dividit que evoca la darrera trobada i la decisió de ruptura d'una parella, un home i una dona, a Praga, mentre aquests van fent un recorregut emotivament significatiu: des del fanal on acostumaven a trobar-se, passant per un dels seus cafès habituals on es fa explícita la proposta de trencament, una llarg passeig pel moll fins a un pont que ella desitja que s'eternitze, un segon fanal, inici del suburbi, ja extramurs... Tot plegat, una metàfora del camí cap a la separació. La ciutat com a escenari de la ruptura. Els barris perifèrics, la cua d'un gegant gairebé inhabitable, l'altra banda del pont com el final de la relació amorosa. Una metàfora d'una altra metàfora: la fi de la vida.

Prou de banalitats sens mida:
Prou de viatges, versos, trens,
Hotels... -Amor vol dir: la vida.
-Un altre nom, per tornaveu

Rebia dels antics...
-I doncs?
El puny estreny un esquinçall
-Com un peix mort- de mocador.
-Anem? -Cap on? Tria: estimball,

Bala, verí! La mort -ben franca!
-La vida! -Com un capitost
Romà que escruta, amb esguard d'àguila,
Desfeta, l'host.
-Trenquem, llavors.

......

Extramurs! Fora de ciutat, mira!
La frontera hem traspassat!
La vida- lloc on es fa impossible
Viure: gue-to jueu, call...

......

D'un sol cop perdre-ho tot-
El joc més net!
Barri, raval: S'han fos
Dies oberts...

S'han fos -tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.


Més enllà o més ençà de la feina de traducció, a desgrat dels problemes de mètrica i rima que aquest exercici comporta, els versos d'aquest Poema de la fi, amb accent de marcada intensitat com el cognom de l'autora, salats, marins com el nom, tenen imprés el gust amarg de la tristesa acompanyada del crit de qui no es conforma. Ni la fi de l'amor ni cap altra fi: la llibertat, l'alegria, el dret a viure.

-Ja no em sap dir res aquest mot
Més que absurdíssim: tren-ca-ment.
-Un entre cent? Deu lletres com
Un mur: Darrere, el buit, latent.


La nostra Maria-Mercé Marçal, gènesi i motor del treball de traducció i selecció juntament amb Monika Zgustova, hi és present. I tant. Hi evoquem les premisses marçalianes, la revolta, el desencís, la lluita.

Però com ens somreia
La mestressa, amatent,
Quan junts ens feia seure,-
Amb aquell llanguiment

D'amant de cabells blancs...
Com si digués: Viu! Prou
Tu també et marciràs!
Rauxa, badalls, amor,-


Potser perquè l'autora d'aquests versos va estudiar piano i anava per a professional de la música segons les idees d'una mare amb aires d'artista, hi trobem un reguitzell de versos que s'ordenen amb un ritme amable. Paradoxalment, a mesura que la poeta trenca l'espai del vers, el farceix de signes de puntuació, el transforma en diàleg abrupte, interromp el mot, el segrega, assistim a una lectura ben pautada, homogènia dins de la seua heterogeneïtat.
Marina Tsvatàieva es va suïcidar quan encara no havia fet els 50.

Si punxeu ací, podeu saber més coses d'aquesta donassa.

divendres, 12 de setembre del 2008

Cigarrets


Descobert via Cuatro tipos.
Al youtube, si hi feu una cerca, en trobareu moltes versions. He triat aquesta, tot i que no sona bé del tot, perquè m'agrada la combinació de la guitarra acústica amb el xilofó.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Los Mores

Fa més de vint anys que vaig anar a Los Mores per primera vegada. Aleshores, aquesta aldea de l’Alt Millars semblava un poble fantasma, com si els seus habitants s’hagueren evaporat sense deixar senyal després d’una inexplicable catàstrofe: les cases immaculades, els objectes personals dels veïns als calaixos, les cartes, les fotos, les vaixelles als aparadors, els càntirs als cantirers, les màrfegues als llits. Fins i tot els pupitres de l’escola semblaven acabats de buidar, recargolades cal·ligrafies a la pissarra, com si fóra la pausa per a l’esmorzar. A Los Mores, que devia tindre vora el centenar de cases, hi havia escola però no hi havia església. Hi he tornat aquest estiu i n'he fet unes quantes fotos.
Aquesta, en realitat, pertany a El Hostal, un altre petit nucli abandonat, a uns vint minuts de senda de Los Mores.

El Hostal

Aquesta altra és la vista des d'una finestra d'una casa a Los Mores.

Los Mores

dimarts, 2 de setembre del 2008

Pels carrers de Xàbia

És de suposar que coneixeu el plaer d'obrir un atles per una pàgina qualsevol -posem per cas la 267 de l'atles de l'Enciclopèdia Catalana: Madagascar- i deixar anar l'esguard pels mots estranys, desconeguts i inesperats que omplen aquell racó: el riu Kitamby, els pobles de Faritsiho i Miarinarivo, el cim de Vazabe (1779m) o la platja de Mahanoro. És semblant al plaer de fer girar una bola del món i aturar-la de manera atzarosa amb la punta d'un dit.
Una de les coses que faig cada vegada que passe uns dies a l’apartament que té ma mare a Xàbia és obrir el plànol i visitar-ne els carrers. Vull dir...des del sofà estant. El carrerer de Xàbia és un autèntic tresor ple d’evocacions. En aquest poble de la marina alta, al sud del Cap de Sant Antoni, trobarem dues maneres d’anomenar carrers: la caòtica dels barris antics i l’ordenada dels nous.
Al primer bloc pertanyen els carrers del poble i de duanes del mar (el port). El centre històric és un autèntic caramull de mots religiosos, locals, maulets i botiflers. Des de la plaça Marina Alta pots seguir per l’avinguda Príncep d’Astúries fins la plaça del Convent, trencar a l’esquerra per la ronda Colom, tornar a girar a l’esquerra per la ronda Sud i arribar, tot creuant la plaça Joanot Martorell, a l’avinguda Amanecer de España. Ai. Les duanes del mar ofereixen un passeig molt semblant: els carrers Doctor Flèming, Verge del Loreto i Triana uneixen l’avinguda de Lepanto –ací, si us ve de gust, podríeu imaginar-me amb vuit anys i una bici aprofitant el pendent lepantí- amb Jaume I. D’una manera simbòlica, a primera línia de platja, passejarem per l’avinguda de la Marina Española. Ai. Però el que més m’agrada és passejar –hi insistiré per si algú se n’ha oblidat: des del sofà- per les zones noves. Xàbia ha optat per tematitzar grups de carrers. I resulta d’allò més entretingut i agradós deixar anar els ulls per aquests noms.
Som-hi a l’extrem sud de Xàbia. Al cap de la nau. Si voleu arribar a la Cala Blanca no us queda més remei que voltar pels carrers Truita, Esturió, Fartet, Anguila, Barb o Samaruc. Una mica a l’interior d’aquesta cala estan els carrers botànics: del carrer Llorer arribes a l’Heura, que fa un gir de180 graus i s’obre en dos: el carrer Morera –un atzucac- i el Begònia. Només uns segons dura el dubte i ja seguim pel segon fins arribar al carrer Lligabosc des d’on tenim una magnífica vista dels carrers Ortiga, Figuera, Pebrella, Fenoll i, allà lluny, el carrer Esbarzer.
Aniríeu errats si pensàreu que tota la nomenclatura fa referència a la fauna i flora. Hi podeu trobar una zona amb tretze carrers paral·lels –cap no els creua- que comença amb Mantegna i Magritte i acaba amb Degas i Cezanne. En cas que estiguéreu interessats en la pintura més antiga –Da Vinci, Bruegel- us veureu obligats a creuar la zona dels carrers amb noms de llacs: Oulo, Saimaa, Mitchigan...
Per descomptat que els escriptors –estirats ells- són darrer del Club de Golf Jávea (sic): hi trobareu des d’Homer a Genet, tot passant per Poe, Rimbaud, Twain, Baroja, Capote o Verne. De catalans, no cap.
Els músics –persones de tarannà esguardenc i descansívol- ocupen tot l’espai entre la Granadella –amb noms ornitòlegs com ara Falconet, Teuladí o Trencapinyols- i la Cala Blanca esmentada adés. És a dir, es troben al bell mig de les zones conegudes com a Balcó a la Mar i La Migdiada. Hi trobareu els noms que tothom i totdon espera: els carrers Mozart, Bizet, Debussy, Albéniz, Mahler... El que fou tota una sorpresa va ser trobar carrers dedicats a compositors contemporanis: Berio, Boulez, Varesse –entre Rossini i Halffter-... Que tu on vius? Doncs jo al carrer Alban Berg. Però si som veïns, mira tu peraon, jo tinc la caseta a l’Anton Webern!
Des del carrer Samuel Adler hi ha –deu haver-hi- una vista molt profitosa a la Platja Ambolo. (Que potser havíeu sentit mai una denominació més explícita?).
Com no podia ser altrament, quan m’estic a Xàbia, visc a l’Avinguda del Furs entre l’Avinguda Ausiàs March i el carrer Vicent Andrés Estellés, paral·lel a Joan Fuster i Enric Valor. Però no us feu il·lusions, cinquanta metres més enllà està la caserna de la Guardia Civil.