dissabte, 19 d’abril de 2008

Poema de primavera




Abril


Faig de la meua soledat un riu
que convé d'amagar-se entre roquissars d'argent,
pedra adormida, amerada de mots.
He perdut algun nord aquesta tarda enfurida
mentre em delectava amb aquella olor rància
que desencadena vespres del passat
dibuixats als mugrons d'un temps i d'un poble.

Faig un riu de la meua innocència
que corre i renaix als cims dels penya-segats
entre cançons i blaus antics.
He oblidat algun verb aquesta tarda difícil,
interrompuda per la llum que minva
a l'altra part del carrer enamorat
d'un abril que ja no puc pas esquivar.

5 comentaris :

Juanra ha dit...

He begut del teu riu aquesta tarda d'abril i he bussejat en les paraules retrobades que dius has perdut o oblidat, potser allunyades pel vent tediós -i de vegades furiós- de ponent. M'agrada mullarme al teu riu. Les aigües que mai són les mateixes s'emporten les violències; els problemes cauen amb el corrent; el cos -la ment- permaneix contemplant la calma fugitiva del riu. La soledat tranquil·la és vitalitat confortable i autoconscient.

Begonya Mezquita ha dit...

Això vol dir que he guanyat el premi de poesia de l'insti? :P
Gràcies, company. Les teues paraules m'emocionen.

Olga ha dit...

El desglaç de l’abril empeny el rocall torrenteres avall. Amb tant d’afany que és difícil aturar-se per tastar l’abeurall d’aigua fresca. Tampoc no és un bon temps per emplenar els aqüífers del nostre pensament; és temps de mullar-nos i de viure. La reflexió i la melangia, restaran sedimentades al fons de l’estany tardoral. Ara, el riu desperta i viu.
A l’abril, floretes, manis, trobades, concerts, fires... què més demanem? No podem aturar-nos. Que ploga!

Begonya Mezquita ha dit...

Abril i setembre han estat i són els dos mesos que més em fan escriure. L'un, d'inici lluminós i cruel (ja ho digué Eliot); l'altre, temps de verema que engendra dubtes (això ho dic jo).

Olga ha dit...

Doncs que ragi l'aigua i la ploma.
Que no s'aturi el teu Mac.