dimecres, 16 d’abril de 2008

Catorze d'abril

Tenia tot el seu món a tir de pedra i jugava a fer harca amb els amics. L’escola, al cantó del carrer i nova de trinca, havia obert les seues aules a la renovació pedagògica que la segona República albirava. Enfront, el Corraló, l’espai de llibertat que esbargia els nens al voltant d’un baló. I un poc més amunt, la plaça de la Peixcateria, on la seua mare venia al mercat els pollastres que abans havien desplomat al corral de casa.
Aquest paisatge, com un úter amable, es badava de tant en tant per passar algunes temporades a Linares de Mora, el poble de la mare. Definitivament però, la bombolla infantil va esclafir amb la guerra. La por i la fam van ensorrar els jocs i van robar-li la primera adolescència. Mai, ni en els somnis més dolços, va poder oblidar el soroll sord de la Pava i la descàrrega aguda de les bombes.
Son pare, havia treballat a França, entre el Sena i el Tarn, com a obrer de vila. En tornar s’havia afiliat a la CNT, i ara ell l’ajudava a repartir els diaris que el sindicat publicava.
Aviat, va haver de deixar l’escola i esdevenir adult. Anava a l’estraperlo, portant d’un poble a un altre allò que podia amagar als baixos del tren: oli, farina... I més d’una vegada va passar hores intenses arrecerat darrere de matolls, fugint de la guàrdia civil. Fins que el detingueren. Dotze anys. Presó de Tarragona i una màrfega de puces.
El seu germà gran també amagava secrets. En un badall dissimulat a la paret del corral, el mateix on desplomaven pollastres, entaforà un parell de pistoles. Ho van saber quan l’empresonaren, perquè uns dies més tard uns companys es presentaren a casa per replegar-les. Aquell germà tan estimat va morir jove, a conseqüència d’una infecció pulmonar causada per les condicions extremes de la presó reservada als maquis.
La mare, no podent suportar tant de dolor, morí poc després amb el cor esquinçat pel sofriment. Quan el fill menut anà a buscar el rector perquè li donàs el darrer adéu a la mare, el va trobar fornicant a la sagristia, raó per la qual no volgué abandonar tan plaent afany i no va fer-ne cas al seu requeriment. Aquella va ser la darrera vegada que anà voluntàriament a l’església i la darrera que va parlar amb un dels seus representants.
Aquell nen va créixer mossegant-se els llavis i cridant cap a dins “nosaltres som els bons”. Durant quaranta anys, amb la segona infantesa robada i els crits ofegats succeint-se, mai va ser deslleial a les seues idees polítiques i socials. Va educar els seus fills en els valors del treball i l’esforç, lluny de feixos, corones i mitres. Sempre estimant el color roig.
Quan la seua filla trenava noms futurs ell li va dir “si és nena, posa-li Violeta. Totes les nenes haurien de dir-se Violeta per retornar el color a la bandera”. Va ser l’única vegada que la filla el va desobeir. No sé per què. Violeta és un nom bonic.


Mon pare va morir tot esperant la tercera República. Jo sé que arribarà. Els meus fills també.

9 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

D'això se'n podria fer una novel·la, Olga. T'hauries de posar a escriure-la.
Una branca de la meua família també va patir la persecució de la postguerra i en conten succeïts increïbles. De l'altra branca, que eren franquistes, també n'hi ha, també.
Salut.

Begonya Mezquita ha dit...

La millor manera de celebrar el 14 d'abril, Olga, és aquest record entranyable de la vida del teu pare. Hi ha coses que ens ixen d'ànima endins i, com aquesta evocació, tenen la bellesa i la sinceritat de les coses viscudes, sentides amb passió. El Corraló (l'actual col·legi Cronista Xabret?), els jocs d'infantesa, algunes coses que també em són familiars. M'ha encantat.

novesflors ha dit...

Quina manera tan entranyable de commemorar el 14 d'abril!
Certament Violeta és un nom bonic. I un color preciós.

Olga ha dit...

Hi ha fets tan personals i viscerals que costen d'escriure. I mentre els recordes van estrenyent l'estómac i ofegant-te.
Ha estat un xicotet homenatge a mon pare. Ell sempre volgué que jo transformara en paraules els seus relats.

Gràcies amic i amigues incondicionals per la vostra pacient lectura.

Salut i República!

Olga ha dit...

El col·legi republicà de 1935 era Grup Escolar Cronista Chabret, el Corraló era la Glorieta, i la plaça de la Peixcateria era i és entre l'ajuntament i la plaça Major de Sagunt.

Àngels ha dit...

Quin relat tan entranyable. M'ha agradat moltíssim ja que m'ha recordat a tantíssimes coses que la meua iaia i després els meus pares m'han contat. No hem de deixar de banda tot allò que sofriren els nostres, no hem de perdre la memòria, hem de transmetre l'esperança. Moltes gràcies Olga, una vegada més.

Olga ha dit...

Cada família tutela i calla moltes històries com aquestes. Són tan increïbles que semblen exagerades o tretes d'alguna novel·la amb el guió enllestit per a la ficció cinematogràfica. Malauradament són ben reals. Gràcies, Àngels, per compartir sentiments i paraules.

Àlex Andrés ha dit...

Espectacular, estimada olga.

Jo també he evocat històries familiars difícils. El meu avi a l'ebre. I després a argeleres (mai perdonà Vicent els francesos). I la meua àvia que vingué a servir a valència -com tantes dones aragoneses- i passà ací la guerra. I el després.

I t'ho agraïsc.

Difícil, també, la comparació entre les lluites per màxims dels nostres pares/avis i les nostres... tan mínimes.

I crec que és un dels gols que ens han clavat. Hem renunciat als màxims. Gran error.

Olga ha dit...

Les nostres lluites diàries, encara que mínimes, són també necessàries. Tota pedra fa paret.

Les màximes però, les portem al cor, i de vegades esclaten.

Jo també t'agraesc les teues paraules i el teu combat.