dijous, 28 de febrer de 2008

Radiohead: in rainbows

I

Fa uns quants anys vaig treballar en la banda sonora d’una obra de teatre (La Caravana) de la companyia Zozobra Teatro. L’obra contava la història d’un espectacle organitzat per la Unió Europea que recorria Europa fent realitat els somnis de les persones que hi participaven. El director, Emilio Encabo, i jo vam arribar a la conclusió que feia falta una música moderna però amb un toc distingit, intel·lectual. I així és com vaig arribar a Radiohead. Des de la primera audició em va captivar. I em vaig posar a analitzar per què m’agradava tant. És el que m’agradaria contar-vos.


II

El meu fill major, el Manel, no arriba als cinc anys i quan estem sentint la ràdio a casa canta les cançons. Vull dir... canta les cançons que no ha escoltat mai! Després de consultar diferents especialistes de les més inversemblants nacionalitats, he arribat a la següent conclusió: hi ha una sèrie de factors a tenir en compte a l’hora d’analitzar aquest fet:

    • Hauria d’assumir certa imparcialitat en aquest assumpte
    • Fill de tabal, tabalet
    • Les cançons pop són tan previsibles que les pots cantar (taral·lejar, s’entén) sense haver-les sentides mai.


La previsibilitat ha jugat un factor fonamental en l’èxit del pop. És indubtable que ofereix una sèrie d’avantatges evolutius que afavoreixen l’adaptació al medi d’aquesta espècie -musical-. La primera biòloga que trobeu vos ho podrà confirmar.

La pregunta és: no es pot anar més enllà? No es pot partir d’aquesta previsibilitat i oferir alguna cosa més?


III

Radiohead ha aconseguit, al meu parer, ajuntar dues coses que –si mirem bona part de la resta de grups- semblaven incompatibles. Quan escoltem radiohead assistim a un equilibri entre innovació i fidelitat a l’estil. No sonen a grup intel·lectualitzat, avanguardista. Sona a pop però aporta alguna cosa diferent. És un gresol que admet una audició ràpida, fàcil, però que també et permet fer audicions posteriors més profundes. És una música que parteix de la curiositat i la provoca.

El darrer àlbum és in rainbows. I és una meravella. Tot seguit faré una breu anàlisi d’alguna de les cançons d’aquest àlbum i hi trobarem els factors que caracteritzen aquest grup. Us anime a seguir l’anàlisi amb l’audició de les peces.

15 step El títol ja és tota una declaració de principis. Efectivament, trobem un compàs de en lloc de l’inevitable quatre per quatre. Com aconsegueix radiohead que l’oient no ho capte com un exercici purament d’estil? El grup combina aquesta “novetat” amb factors més “clàssics", com ara les frases del cantant, les quals sí segueixen el model que s’espera: en són quatre. I, a més, l’harmonia també recol·loca l’oïda en un lloc estàndard: I-IV-V-IV (Ab-, Db, Eb-, Db).


Bodysnatchers
Ací trobem un radiohead més “guitarrer”. On és, aquesta vegada, la innovació? En l’estructura. Un simple ABA, utilitzat fins l’avorriment en la música clàssica, però no gaire en la música moderna, tant acostumada a l’estrofa-estrofa-tornada-estrofa-tornada-tornada. A bodysnatchers trobem una B molt contrastant i amb una melodia fonamentada en la repetició de la mateixa nota, un tret fonamental de les melodies radioheadianes.


Weird fishes/arpeggi
Aquesta cançó ens ofereix un altre exemple excel·lent. Comença amb una bateria fent un senzill ritme en quatre per quatre. Posteriorment entra la guitarra fent contratemps:

Fixeu-vos en el joc de ritmes de la cançó. Tenim una accentuació binària contra una accentuació ternària (cada tres). Per si fóra poca cosa, la melodia que fa la guitarra en les notes accentuades (la primera de les tres) està configurada per una quantitat de notes inusuals: 10-11-11-10 en la primera roda i 11-11-10-11 en la segona roda. Unes numeracions molt i molt estranyes. I tot això dins d’un canònic quatre per quatre!

El millor de tot és que totes aquestes coses no creen una música “intel·lectual”. No és aquesta una música que “coste” sentir. En absolut. De fet, l’oïda interioritza ràpidament aquests elements com un fons sonor sobre el qual sona la melodia del cantant. És només quan pares molt l’orella que entens com és que està feta.


Reckoner
Hi trobem la mateixa idea que acabem d’explicar (bateria i guitarra a contratemps). També tornem a tenir una estructura ABA però amb una melodia A i una melodia B amb gran paregut:

La idea d’ambdues melodies és la mateixa: una primer nota SOL i un motiu melòdic descendent (si-la-sol-fa#) més unes appoggiatures que en A apareixen a la fi i a B només començar. Amb aquesta eina d’estructuració musical, radiohead aconsegueix una cohesió en la cançó independentment dels canvis de ritme o timbre que hi introduïsca.

I per acabar, deixeu-me un apunt. Just aquest matí, tornant a escoltar aquesta cançó, he trobat una característica que m’havia passat per alt. I és un magnífic exemple de com aquestes “innovacions” arriben a passar desapercebudes. Es tracta de la seqüència harmònica (els acords) que si bé són molt habituals (E-, D, C, E-, C) constitueixen un nombre raríssim: 5! Ja hem vist abans com les seqüències tant melòdiques, harmòniques, rítmiques i estructurals en el pop són “sempre” binàries (2 o 4).


IV

No em resistisc a recomanar-vos la tercera cançó, Nude. Una balada preciosíssima en tres per quatre. D’aquelles per ballar amb la parella al bell mig de la pista.


(Amadeu, vet ací el meu regal: els acords d’aquesta meravella de cançó, per si vols agafar la guitarra un dia.

Part A: G#-, G#-, G#, G#, A, E, C#-, C#-, B, B x2

Part B: G#-, G#-, A, A, G#-, G#-, A, A, C#-, C#-, A, A

Part A

Part A’:G#, G#, G#, G#, A, E, C#-, B

Part B

Coda: E, A-, E, A-, C, B-, A-, A-, E)

11 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Fa dies vaig trobar ací un vídeo d'una cançó que em va deixar flipada. Àlex, tot i saber que no et mola posar enllaços i youtubes per ací, val la pena, crec.
Quina anàlisi, nen! Del tabal, tabalet, no l'havia sentida i me l'apunte, aquesta frase. Bandege, per fi, la "de tal palo..."
Anem afegint músiques a la nostra discotèque particular.
Sabeu què? Hi ha una cançó dels AF S'Univers és una festa del primer disc, que m'ha vingut mentre llegia la descripció de Bodysnatchers. Ja sé que els paral·lelismes que establisc darrerament entre peces musicals no són gaire afinats...però ho volia apuntar.

En resum:
Mutxo, cartutxo!

Amadeu Sanz ha dit...

M'has xafat el post, bandido, però me n'alegre, perquè així he pogut descobrir alguns dels secrets i dels misteris que embolcallen les cançons de Radiohead, grup l'admiració devota pel qual ja saps que compartim –no és Paranoid Android una de les més belles peces que mai no hàgem escoltat?
Altra cosa que fan amb una gran mestria, a part del que ja has exposat amb tanta raó com prolixitat, és jugar amb les expectatives que els esquemes del rock –i que ve del blues– de les rodes amb una base de quatre compassos: a vegades fan una roda de setze compassos, però a la següent, quan esperes una repetició del mateix esquema, et tallen al quinzè o al setè, d'una manera desconcertant, i mamprenen amb el començament de la roda altres tres compassos i te la tornen a trencar. Això crea una impressió d'inaprehensibilitat i un desassossec meravellosos. A més, usen harmonies que no són gens freqüents i, no menys important, fan un molt intel·ligent recurs a l'electrònica –no tan evident en In rainbows com en OK computer o Kid A– i se n'aprofiten de totes les possibilitats de manipulació sonora dels seqüenciadors informàtics, com aquella mena d'a capella sideral, o siderúrgica, o cirugística d'Everything in its right place. Ja vos buscaré una foto del Thom Yorke, en escena, amb un portàtil mac.
Potser ja sabeu que aquest disc, a més, era novedós per la manera com l'han llançat, al marge de cap multinacional, i distribuït gratuïtament, o per la voluntat, com a mp3 per a baixar des del web oficial del grup. Llàstima que ja no es trobe disponible en aquest moment. Però resulta reconfortant veure artistes compromesos amb la tasca de desmuntar el xiringuito amb què les cases discogràfiques i les autoanomenades societats de protecció dels drets d'autor pretenen segrestar la difusió lliure de les idees i la creativitat de les persones.
No descobriré jo ara el fil de sensibilitat que uneix Radiohead amb Pink Floyd –haveu sentit la versió que van fer del Wish you were here?–, un altre grup aficionat als tempos maleïts, 7/4 i altres barreges exòtiques.
Quan anaves fent el comentari m'havia semblat estrany que et botares, justetament tu, Nana, i era que et guardaves el millor per al final ;)
Gràcies pels acords i per tota la resta.

Olga ha dit...

I és que en sabeu de tot, i molt.
Bocabadada me hallo.

Àlex Andrés ha dit...

sí, bego, és una cançó ben bonica. Una altra de les de ballar amb la parella al bell mig de la pista i que la resta se'n separen per observar-vos. (jo afegiria un filtre difuminador! mel!) Discrepe d'un dels comentaris d'eixe bloc que afirma que és l'única cançó vàlida de radiohead. Heretges!

La dita la vaig aprendre del mític Gabriel (aquell de l'strauss), migprofe actual del vostre (ex)departament. Volia fer-li una sentideta al tema dels AF, però NO HE TROBAT EL MEU PRIMER DISC DELS AF!!!!! demà matí aniré a la polecia. Tinc unes ganes de veure en què s'assemblen!

Estimat Amadeu, PRÍMER!!!!! Encara que no ho parega, no sóc un gran coneixedor dels RAdiohead. Just conec alguna cançó del "Amnesiac" i l'inrainbows. Però li he tret un suc... La primeríssima cançó que en vaig sentir fou "pyramid song" i encara avui no sé quin dimonis de compàs estan fent (un dia d'aquests em tanque amb l'mp3 i vos el dic). Però aquesta va ser el tema que em bocabadà i em féu rendir homenatge etern a semblants cavallers.

Si teniu el cd -i si no: aneu demà a comprar-vos-el-, hi ha una altra cançó que a mi em sembla prodigiosa: just la darrera: videotape. No vaig posar res al post perquè se m'estava allargant i em feia por petar-vos a dades. Està feta amb estructures de 3 acords (I-III-III)!

Vaig "analitzar" aquesta peça al cotxe, tot anant a l'insti. I hi vaig descobrir un element que em deixà amb la boca oberta des de puçol fins just la pujaeta al clot del moro. Al minut 1.20 fa entrada una percussió de dos colps. Semicorxera-negra. al llarg de la peça aquesta "parella" va dilatant-se mitjançant diversos trucs (delays, etc) fins esdevenir un ritme més complex. em va semblar tot un prodigi de construcció "viva". És a dir un element que evoluciona. Però tan a poc a poc, que et resulta imperceptible.

Gràcies per empassar-vos les meues dèries!

Amadeu Sanz ha dit...

Doncs tio, estava segur d'haver estat fent-me un cafè amb tu i haver comentat el Paranoid android :O
Quan ens vegem t'he de deixar els Kid A i l'OK Computer, potser els dos millors discs de Radiohead, encara que siga exagerat, perquè passa com amb el futbol: quan un equip juga bé, és difícil de dir quin ha estat el millor jugador. Així em passa a mi amb els discs de Radiohead, dels Beatles o de Pink Floit, que no sabria dir quin m'agrada més. De tota manera, i parlant d'una manera canònica, i amb l'acord de la crítica, aquests dos discs tracen una línia que romp amb el grup relativament convencional, potser seria millor dir en formació, que havia estat fins Pablo Honey i que es desenvolupa amb cornucòpia en els discs següents. La pròpia cançó "Kid A", del disc dit igual, m'havia paregut reconéixer-la en algun dels teus temes de La Caravana o al "Bamboo" del AF (l'arpegi que inicia la melodia).
Hem de quedar per a fer un disco-fòrum o una disco-teca. Jo pose el vi.

Amadeu Sanz ha dit...

Olga, el cert és que Àlex en sap molt, de música. I en jo sé, un poquet, de tipografia, i un altre poquet de Radiohead, i avant.
Un beset.

Begonya Mezquita ha dit...

What a lovely troballa! (sic). Propose un treball musicoinvestigador comparatiu entre Radiohead i AF!
M10, ja estàs fent còpies de la discoteca radioheadiana per al consell de redacció, femení sobretot.
Pel que fa al discoforum, haurà de ser virtual, ai las, ja que no hi ha manera de convocar el personal, no trobes? El problema és: com tastarem el teu vi?

Àlex Andrés ha dit...

sí coneixia Paranoid -no sé de què... pot ser vas ser tu el culpable-. I ara que ho comentes, farà un mes que em vaig comprar el pablohoney al carrefour. I no ho recordava: el problema de ser pare i escriure comentaris després de les nou de la nit! Fou una gran sorpresa el pablohoney, sembla d'un altre grup! Jo he arribat als RH en l'etapa actual (amnesiac i inrainbows).

Efectivament, el paranoid és una gran cançó. A l'igual que Nude, de l'inrainbows. Que té molta relació amb el tauronetpetit dels nostres estimats AF.

Per cert, apol·lini amadeu: vaig decidir de dir pop a la música dels RH per no xafar-me els dits, però segur que hi ha alguna denominació més acurada, no? Plis: procedisca!

És un grup collonut. Per les dues bandes: per la tècnica (flipe amb ells) i per la bellesa que aconsegueixen. No sé si el meu post descriu bé la meua admiració cap als radiohead més enllà de l'apartat tècnic (que és el que jo volia destacar). Però les seues cançons són bellíssimes.

Frise perquè em deixes els dos àlbums que esmentes. dubte si m'aguantaré...

Agafe el repte, bego, passaré la meua lupa per damunt dels AF i els compararé amb els RH. Qui s'apunta a fer un post comunal? -QUE ALGÚ VAJA BUSCANT EDITORIAL!!!!

Anònim ha dit...

En una paraula, PROGRESSIU.
Angelet

Monsieur Renée ha dit...

Estic d'acord amb Angelet: progressiu.

Àlex Andrés ha dit...

gràcies, amables angelet i renée. En prenc nota.