divendres, 30 de novembre del 2007

Les lletres del Moviment modern

Quan hom parla del Moviment modern, el més normal és referir-se a les seues aportacions en arts tan nobles com l'arquitectura i l'urbanisme, la pintura o la poesia, l'elevat estatus de les quals ha permés incorporar a l'olimp de benefactors de la humanitat a les figures més destacades que hi militaren: Walter Gropius i Mies van der Rohe, Kandinski i Picasso, Ezra Pound i T.S. Eliot.
En paral·lel, i sovint des de dins del Moviment també, una sèrie de grafistes, tipògrafs i dissenyadors van actualitzar les regles d'una nova objectivitat tipogràfica, més adients a les necessitats modernes que la pràctica excessiva característica del segle XIX. El Lissitzky, Paul Renner, Moholy-Nagy, Jan Titschichold, entre altres, amb esforç i passió, determinaren els principis de funcionalitat i consistència a sobre dels quals s'ha assentat el gran disseny europeu recent i actual. És comunament coneguda aquesta imatge de la primera plana de la revista Merz, dissenyada per El Lissitzky en 1924,


en la qual ja és possible reconéixer els trets moderns a què em referia abans: disposició geomètrica, arquitectònica, dels elements de la pàgina, consistència del tractament tipogràfic, coherència entre la jerarquia de la informació i la jerarquia gràfica, ús funcional del color, llegibilitat. Segur que ja coneixeu també el treball que va fer amb els poemes avantguardistes del llibre A plena llum, de Vladimir Maiakovski, en 1923, el mateix any que Joan Salvat-Papasseit publicava El poema de la rosa als llavis,




Les formes geomètriques més bàsiques van inspirar el tipus de lletra més emblemàtic d'aquesta època, la Futura de Paul Renner, de 1927: els cercles tracen els traus dels caràcters arrodonits, sense cap eix; la modulació és absent de les astes, composades de traços rectes; les lletres a i la v són triangles, i la m majúscula, un ocell que bat les ales, es deriva també d'aquesta forma:

Aquesta lletra ha estat una de les de més èxit de tots els temps, i encara avui en dia és freqüent trobar-la en tota mena d'utilització, inclosa la publicitat més cool, com en la imatge corporativa de la casa Calvin Klein,


Un dels alumnes més destacats de Renner, Jan Tschichold, havia d'ésser el primer teòric que intentara sistematitzar i formular algunes de les lleis que avui en dia són el pa amb oli i sal del disseny. Al seu llibre Die Neue Typographie (1928, editat en castellà com La nueva tipografia, València, Campgràfic editors), influenciat per Lissitzky, dóna pautes a tipògrafs i impressors que suposen una revolució:


  • contenció en la gama de tipografies utilitzades en un document: la profusió de diferents lletres en la pàgina crea confusió i soroll perceptiu. Com menys, millor. I una és millor que dues.
  • asimetria compositiva: el bloc normalitzat crea un color gris on cap element destaca, amb la conseqüent pèrdua d'interés. Els blancs en la pàgina són tan importants com el bloc de text.
  • preferència per la lletra de pal, les sans serif: el jove Tschichold, que en 1928 tenia només vint-i-sis anys, renegava així de les excentricitats decoratives que practicaven els seus contemporanis, per herència de la tipografia del segle XIX, època considerada, des d'aleshores, com una de les més obscures de la història de les arts gràfiques, si no la més.
  • ús d'una retícula: els elements de la pàgina haurien d'ajustar-se a una invisible xarxa fixa per tal d'assolir el màxim ordre i economia tipogràfica possibles. De les retícules us parlaré en el pròxim article, del qual aquest és una, un poc llarga ja, introducció.

No és gens estrany que la Gestapo s'acarnissara amb els seus escrits els anys de la puresa artística nazi, que condemnava les avantguardes com a exemple d'art decadent.
Més endavant, a partir dels anys 40, un Tschichold més madur va revisar els seus preceptes més radicals i es va reconcialiar amb el classicisme tipogràfic, del qual no va poder evitar esdevindre l'apòstol. En aquesta època tardana va dissenyar les col·leccions dels llibres de la casa Penguin, de Londres, que, per cert, tan mals de llegir resulten en les edicions més econòmiques.



També va dibuixar algunes de les lletres modernes més elegants, como ara la Sabon, als anys 60, inspirada en les lletres del llegendari tallador francés del segle XVI, Claude Garamond:

I no volguera acabar sense esmentar Eric Gill, tot i que no pertany, estrictament parlant, al mateix context centreeuropeu. Gill va ser l'autor de l'altra lletra emblemàtica del període, per la seua difusió i permanència: la Gill sans,



que coincideix amb l'objectiu de la Bauhaus, sense pertanyer a ella, de la cerca de simplicitat tipogràfica. Eric Gill, que era anglés, va aconseguir reunir en una font la inspiració geomètrica avantguardista amb la vivesa rítmica que evoca l'escriptura manual. Actualment és molt popular perquè va instal·lada per defecte en alguns sistemes operatius moderns: podeu apreciar-la vosaltres, en la intimitat de casa vostra, si obriu un processador de textos i hi feu unes ratlles en seleccionar-la del menú de fonts del vostre mac o pc.

Aquest article anava a ser una introducció per a parlar-vos del llibre de Josef Müller-Brockmann, Grid systems/Raster systeme, però serà en el pròxim escrit d'aquesta sèrie que estic dedicant a les lletres en aquest bloc de lletres. Aquell procuraré que siga més poètic i menys històric.



He extret la imatge de Merz de la pàgina dedicada a El Lissitzky a la Wikipedia.
La publicitat de Calvin Klein és del web de Lynotipe. La d'Enric IV de W. Shakespeare és del web del Design Museum. Les altres les he creades jo, així que disculpeu la baixa qualitat d'alguna que, a falta d'escàner, he tret amb la càmera del mòbil. Altra informació ha eixit dels llibres de Lewis Blackwell, La tipografía del siglo XX, Barcelona, Gustavo Gili, 1992, i de Robert Bringhurst, The Elements of Typographic Style, Vancouver, Hartley & Marks, 2005.

dissabte, 24 de novembre del 2007

No tot en la vida és Cosir i Cantar



L'altre dia ens anunciava Olga el llançament del darrer disc dels Antònia Font, Coser i cantar, una mena de recopilatori/revisió dels seus temes més emblemàtics publicats en els darrers deu anys, al llarg de cinc discos. La idea semblava prometedora: una orquestra simfònica, amb arranjaments d'un músic contemporani de total confiança dels Antònia, Miquel Àngel Aguiló, al servei de les millors cançons pop dels darrers anys. Semblava, efectivament, bufar i fer ampolles, però…
…per a mi ha estat una ocasió perduda, a veure si m'explique.
El disc no està mal, és cert, se sent passablement bé, les cançons són igual de bones, i al poquet les cantes amb la mateixa emoció que les versions originals però, i em sap mal dir-ho, el disc no està a l'alçada dels dos darrers, els antològics Taxi i Batiscafo Katiuskas.
L'edició es compon d'un doble CD i un DVD, amb els clips publicats fins ara, i Els Mecanismes, el making off del disc. Doncs hi ha un moment en què es troben assajant amb una orquestra de cambra a Mallorca, abans de marxar cap a Bratislava per a enregistrar la versió definitiva: hi veiem al Miquel Àngel Aguiló un poc apurat, perquè tenen molt poc de temps, mentre repassa un darrere l'altre els arranjaments que n'ha fet dels temes, mentre els Antònia s'ho escolten tots seriosos. Doncs justetament en aquell moment, durant una pausa durant la qual l'Aguiló li demana què li està pareguent, el Joan Miquel Oliver diu, amb cara d'estrenyiment: "No, si el glissando no em molesta…"
I això precisament és el que em sembla a mí, que el glissando no molesta, però tampoc no aporta res de nou, ni millora, ni descobreix noves possibilitats amagades dels temes dels Antònia. En un altre moment del documental, l'Oliver diu que no volien fer aquell típic disc recopilatori, ni un directe, ni uns arranjaments de corda que suposaren un agradable matalàs sonor a les melodies conegudes. Però tampoc no se n'allunyen massa del que volien evitar.
Les cordes són sovint només això, un contrast sonor, no sempre reeixit per al so del grup, Quasi mai creen noves harmonies ni dialoguen amb els arranjaments que hem sentit en format grup, no hi ha canvis de tempo, llevat de la versió de Productes de neteja, potser, on passem de la samba a Leonard Berstein. I això em pareix una altra falla: quan encerten a apartar-se de la versió original, el so sol evocar altres músiques que, per més remotes que siguen, no aconsegueixen sorprendre, com ara a el remake a la West Side Story d'Alpinistes –la millor versió de la qual, per cert, és la maqueta que es pot descarregar des del seu web, la que té un esperit més 80's– o l'arranjament a la Michael Nyman a Vitamina Sol. Les cordes de Batiscafo no superen les samplejades del disc homònim: ni els pizzicati, ni els arpegis, ni els frasejos remunten l'emotivitat de la cançó fins que no torna la guitarra fuzzy de l'Oliver. Bamboo és decebedor. I quan semblava que a Tots els motors hi havia una troballa, la mena d'adagio amb què comença, ben aviat el tema torna per on solia, a la seua efectiva i familiar pauta. I encara ho hem d'agrair.
El so, a pesar dels protools i els estudis de la ràdio de Bratislava, no és bo per moments i, en el millor dels casos, no supera la fantàstica producció de Batiscafo. I la veu de Pau Debon sembla, a vegades, desganada.
Almenys, el disc recupera l'energia de les versions del directe, com a Astronauta Rimador o l'Armando Rampas. O Holidays adquireix un to èpic, de western, per acabar amb un aire Walk on the wild side, una lovely troballa (;)) i Vehicle Lunar esdevé l'autèntic minué futurista que és, amb un desenvolupament melòdic del tot nou, amb oboes i clarinets.
En conclusió, les cançons són igual de bones, els nous arranjaments no aconsegueixen espatllar-les, a pesar que a vegades sembla que s'ho proposen i, el millor, a vegades el clima evoca el del directe. Una ocasió perduda, en fi. Em demane que haguera pogut fer el nostre Àlex Andrés amb aquests temes i amb aquests mitjans. Potser d'ací deu anys…
Para este viatge, no calian estas alforjas.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Once, solament una vegada


No he tornat a recomanar cap pel·lícula des que ho vaig fer a una persona amb qui no compartia ni idees ni gustos. Mai no em va agrair el detall; tot el contrari, em va retreure aquell consell llargament. Avui però, no m’estaré de fer-ho. La pel·li s’ho val. Once. Enmig del silenci d’una sala de cinema a petar de gent, em vaig deixar portar per la màgia d’una història cosida a una melodia. Durant noranta minuts vaig sentir que se’m trencava alguna cosa a dintre. Era la caixeta on s’amaga la tendresa.
Música, amistat, amor, família... Música. El meu cap no fa més que repetir Falling slowly. I em deixe caure suaument. Estic feliçment enganxada a aquesta melodia dolça i insistent.
Once. Contràriament al títol l’he vista una i altra vegada, i més vegades que la recomanaré. Falling slowly sing your melody. Jo també he caigut.

dijous, 15 de novembre del 2007

De ses Illes a Eslovàquia

Enfilem les agulles i embastem les veus perquè avui ha presentat un nou treball el nostre estimadíssim Antònia Font. Per celebrar el seu desé aniversari han resolt d’anomenar-lo Coser i cantar, com si tot el seu treball durant aquesta dècada hagués estat bufar i fer ampolles. Es tracta d’un doble disc amb vint dels seus temes més representatius i un DVD que inclou tots els clips del grup. Tot adobat amb la música de vent i corda de l’Orquestra Simfònica de Bratislava.
Ja ho sabeu, antoníssimes i antoníssims, wa yeah!

diumenge, 11 de novembre del 2007

Llegibilitat, serifes i estàndards web

Són més fàcils de llegir els texts composats amb lletres amb serif, o els composats amb lletres sans serif (segons l'afrancesada a koiné tipogràfica internacional)?
En tipografia hom diu serif a aquelles fonts que tenen remats en els seus caràcters, mentre que les sans serif són aquelles que manquen d'aquests remats. A continuació vos pose dos imatges d'exemple, trets de la Wikipedia, de dues fonts que, de segur, us resultaran familiars perquè deuen ésser presents en tots els ordinadors del món.
La primera és la Times Roman, una font amb serif que va ser dissenyada expressament per al diari londinenc The Times i que ha estat àmpliament utilitzada arreu, entre d'altres pel diari madrileny El País, i la qual, per cert, ha abandonat recentment:

Image:Serif and sans-serif 02.png

En castellà, les serif també poden rebre el nom de gracias, una manera ben expressiva d'evidenciar la seua forma característica:
Image:Serif and sans-serif 03.png

La següent és l'Helvètica, la més famosa de les també anomenades, en castellà, de palo seco:
Image:Serif and sans-serif 01.png

La tradició tipogràfica sostenia que era més recomanable composar el cos dels textos amb fonts amb serif: com que els remats tendeixen a individualitzar cada caràcter, serien més fàcils de reconèixer i, per tant, augmentaria la seua llegibilitat. És per això que la immensa majoria dels llibres, de les revistes o dels diaris utilitzen alguna família amb serif per a la composició del cos principal del text, mentre que reserven, si cal, l'ús de les sans serif per a títols, titulars, entradetes d'epígraf o qualsevol altre ús com a marcadors tipogràfics. Si utilitzeu i patiu esporàdicament, o de manera habitual, aquell esfereïdor programa anomenat Word, ja la deveu conèixer perquè l'usa per defecte en el seu ignominiós estil "Normal".

Tanmateix, la recent irrupció del web ha provocat algun replantejament d'aquestes convencions. De fet, durant uns anys es considerava que, en pantalla, s'havia de seguir una sèrie de normes tipogràfiques ben diverses, entre altres, aquella regla que deia que sempre calia usar les sans serif per al web, en comptes de les serif, perquè així ho exigia la minsa resolució dels monitors, incapaços de reproduir fidelment les filigranes i irregularitats de les lletres amb serif. Les sans serif, amb els seus traçats més geomètrics, s'hi adirien més al medi en què havien d'ésser reproduïdes. Altre problema al que s'enfronten els dissenyadors del web és la impossibilitat de controlar el producte final dels seus dissenys: mentre que en el medi imprès el dissenyador es troba amb un objecte acabat que no canviarà en el camí des de la impremta a les mans del lector, en el medi digital no era possible controlar què serà el que veurà el destinatari final. Quan el dissenyador envia els seus treballs a impressió, li resulta molt senzill assegurar-se que la impremta utilitzarà les mateixes tipografies, amb idèntiques especificacions d'espaiat, interlineat, disposició del text i imatges sobre el paper, i totes les altres característiques particulars que haja decidit que s'inclouran en el seu document. En canvi, quan hom dissenya per al web no sempre és possible controlar com es veurà el seu document en cada ordinador, per dos motius principals:
  1. En primer lloc, cada navegador interpreta el llenguatge html o xhtml d'una manera diferent, i reprodueix, d'acord amb els seus propis algoritmes, el codi que rep del servidor de la pàgina, referits a màrgens inicials, interlineant i espaiat, mida de la font i moltes altres coses. És tristament famós el navegador més utilitzat, per anar tristament instal·lat per defecte en el trist sistema operatiu dominant. Fins al punt que algunes vegades és necessari fer diferents versions d'una pàgina per a segons el navegador i sistema operatiu amb què s'hi haja de visualitzar.
  2. Una vegada sortejat el primer obstacle, pot ocórrer que no totes les fonts que s'hi han utilitzat en el projecte estiguen instal·lades en tots els ordinadors: si poses un titular molt vistós, diguem-ne, en la font Copperplate Gothic Bold,




    és fàcil que, si l'usuari no té aquesta font instal·lada, el navegador la canvie per aquella que tinga especificada per al tag <h…>, com a defecte, probablement Arial. Durant uns anys, i encara ara, es considera que les fonts absolutament segures, perquè se suposa que sí que estan presents en tots els ordinadors, són Arial, Verdana i Georgia, totes elles fonts que Microsoft ha tingut la deferència d'incloure en els seus sistemes operatius (les imatges són de la Wikipedia):




Les inconsistències dels navegadors han causat, i causen, inacabables maldecaps als dissenyadors web que els han portat a restringir deliberadament les seues opcions per tal d'aconseguir pàgines passablement estandarditzades, com ara renunciar a les itàliques o cursives. Afortunadament, la pressió d'institucions com el consorci World Wide Web Consortium (W3C) i d'alguns gurus del web i del moviment open source, així com l'acció conscient, disciplinada i sincronitzada del lobby dels dissenyadors web, especialment els nord-americans i nord-europeus, a més de l'assumpció dels estàndards per al web per part d'empreses com ara Google o Amazon i, sobre tot, la irrupció d'un navegador multiplataforma, respectuós amb les normes d'accesibilitat i consistent en els seus mètodes per a visualitzar pàgines, el Firefox, han aconseguit millorar molt la situació. Ara, tot i les innombrables excepcions, és raonable esperar que un lloc web es visualitze pràcticament igual en qualsevol pantalla.
Ja continuaré altre dia amb algunes reflexions sobre llegibilitat, tipografia i web semàntica. També us he de parlar del poeta i tipògraf nord-americà Robert Bringhurst.

dissabte, 10 de novembre del 2007

M'aïllaran dient que m'he aïllat... - Autorretrat - Ovidi Montllor


Sovint hem retut homenatge a l'Ovidi des d'aquest racó. Avui, dissabte a la vesprada, la seua veu torna a LPN, una vegada més. Ací el tenim, l'artista, el cantant, el pallasso... Admire la seua gestualitat en aquesta actuació, i l'assaig de sinceritat del contingut de la cançó. Un autorretrat. Autocrítica i Crítica de l'Ovidi en una mena d'assaig-representació que va oferir la TV3, on es barregen imatges del Teatre Circ d'Alcoi, mesos abans de morir. I, sobretot, m'emocione amb el moment dels crèdits finals en què improvisa un joc de moviments al dictat del que diu la cançó. Finalment, el vídeo acaba amb una foto genial de l'Ovidi amb la mà al nas, simulant el gest d'un pallasso.

dijous, 8 de novembre del 2007

Katalanisch für unterwegs

Katalanisch für unterweggs

Aquest petit diccionari me'l va portar de record la Begonya de la Fira de Frankfurt, tot un detallet que li agraïsc.
Si hi repareu, el logo de l'Institut Ramon Llull està composat amb la DIN, ja coneguda per ací: la seua característica lletra l, amb la cua corbada, componen les quatre barres de la senyera, a més de repetir les quatre l del cognom del nostre beat. Una inspiradora troballa visual.

dimecres, 7 de novembre del 2007

ENSENYAR LA LLENGUA



Quan creus que la cosa no pot anar més malament, sempre hi ha alguna "persona" que t'ho recorda de manera clara. I passa, és real.
Fa dos dies, al meu volgut institut Clot del Moro, ens va aparéixer un pare més que enfurit perquè la tutora del fill (casualment profe de català)li estava parlant en una llengua desconeguda i menyspreada per ell, com va constatar en diverses ocasions. No eren suficients eixos comentaris, a poc a poc vingueren les típiques al·lusions feixistes i arcaiques dirigides per a tots aquells que parlaven català. Mira què gràcia, va pensar la profe, no sap la llengua però enviar-me a cert lloc en ella, això sí! Quan ja ens vam adonar que el tema anava a més, simplement i, amb l'educació que els qui parlem aquesta llengua estranya, hem adoptat davant tan esperpèntiques situacions, simplement el convidem a abandonar l'institut. Evidentment, arribem a la conclusió que com anem a educar el seu fill(un vertader calc del pare, ara ja ho sabem) si no podem tenir cinc minuts de conversa coherent amb el pare.
Davant açò, què fem companys i companyes? Jo ho tinc clar: utilitzar, estimar i ensenyar la llengua.