dilluns, 30 de juliol del 2007

Dos mil sis-cents seixanta-sis



Vaig llegir Los detectives salvajes ara fa un parell d'anys, em sembla. Vaig descobrir la paraula de Roberto Bolaño. Després he insistit en aquest autor amb els contes i la poesia. La Universidad Desconocida, el recull dels seus versos, que encara no vull desar al prestatge, m'embolcalla igual com aquells detectius i com en un univers en forma d'espiral al qual torne i torne, em va oferint pinzellades d'ací i d'allà, fils dels quals estire amablement, ingènuament. Retrats i descripcions fílmiques, zigazagues de desconeguts i desconegudes que se'm donen a conéixer de forma capriciosa, que apareixen ara i adés, fosos en negre, Barcelona, Chile i Colan Yar... Fa un parell de dissabtes vaig llegir al Babélia que Àlex Rigola i la colla del Teatre Lliure havien adapat la seua novel·la pòstuma 2666 al teatre. Marcos Ordoñez, el crític teatral, parla d'una obra de cinc hores que es fa estranyament curta, d'una adaptació en la línia de la Santa Joana de Brecth que ja vam veure. Si a la tardor actuen per ací o una miqueta més enllà, no dubtaré ni un segon a anar a veure-la. Us apuntareu? És per aquesta raó que m'emporte el totxarro de novel·la dins la maleta (més de 1100 pàgines) per recórrer-la durant el mes d'agost.

dissabte, 28 de juliol del 2007

Sense el verb

Faig desaparéixer per art de màgia el verb del nostre bloc. Perquè fa calor i sobren algunes paraules, perquè d'alguna manera haurem d'encetar aquesta mena de nova singladura: LA PARAULA NOSTRA, no cal cap verb, per irregular i copulatiu que siga. Potser més endavant, i si ens ho xarrem amb calma, en proposarem un altre. Tot ha de fluir, tot ha de prendre cos.
I sense el verb, com qui no vol la cosa, volaré cap a Escòcia des d'on em propose fermament escriure. Voltada de verds i llacs, apuntant els ulls -sense miopia!- a horitzons inabastables he de reunir tots els verbs que ara dese, tots els mots, els versos que he forjat en silenci, ací dins, en el cos que sóc, en l'ésser o no ésser, en la inevitable necessitat de dir.

divendres, 13 de juliol del 2007

petites joies


Coberta: Fina Santacreu

the impression of your belly
lecho de mis ojos insomnes
pirámide de mis estaciones invernales
the shadow of your belly
tierra sedienta que me invita
a desilacharme entre vientos de relámpagos
hoja enlutada que se descuelga
bailoteando
hasta su osamenta profunda
the mirror of your belly
el agua calmada
que refleja mis orígenes
desde la primera travesía
vuelvo a tu vientre


Li vaig parlar a Amadeu d'un llibre de poemes de Jordi Botella que portava el nom d'Arxipèlag. He remenat per casa i he trobat aquesta joieta. Publicat per l'editorial Lindes l'any 1978, prologat per Martín Pacheco i Julio Icaza, va i resulta que el llibre és en castellà. Archipiélago, doncs. Autors: El Botella i J.Climent Fullana (desaparegut recentment).Tenien vint anys i escriure en català per aquestes contrades en aquells anys devia ser força agosarat per aquests joves estudiants alcoians exiliats a València. El poemari destil·la ambició poètica: un joc de tensions, amb paraules dels prologadors, que ens permeten una còpula de significats, un intent de configurar una cartografia on els poemes són illes que formen un rumb, un brot tendre en aquell moment que ha donat, amb el temps, els fruits més dolços. Porta un parell de citacions que m'han agradat:

El cuerpo es imaginario no por
carecer de realidad sino por ser
la realidad más real.
Octavio Paz

Cuando me dividiste de ti, cuando me diste
el país de mi cuerpo y me alejaste
del jardín de tus manos,
yo tuve, en prenda tuya, las palabras,
temblorosos espejos donde a veces
sorprendo tus señales.
Sólo tengo palabras sólo tengo
mi voz infiel para buscarte.
Margarita Michelena

Heus ací una petita joia publicada en una editorial ja desapareguda el consell de redacció de la qual estava format per Ricardo Arias, Ricardo Bellveser i Pedro Bessó. Com canvien les coses. I, sobretot, les persones.

diumenge, 8 de juliol del 2007

La tia de Wuniatu està desapareguda

La tia de l'Antoni Albalat, el nostre amic Wuniatu, està desapareguda des de fa uns dies i estan un poc angoixats buscant-la. Toni ha llançat una crida des de la seua pàgina del Flickr! per a què tots els seus amics tiren una maneta. Així que abandonem el tema literari i fem un off topic solidari a LPN.



Ànim, Toni :)

Edite:
Acabe de rebre un correu de Toni on comunica que sa tia ha aparegut finalment morta. Que estiga en la glòria.
Des d'ací enviem a Toni i a la seua família el nostre condol i la nostra amistat.
Una abraçada.

divendres, 6 de juliol del 2007

Arxipèlag


Foto de Panoramas / Etienne Cazin

Visiteu la seua pàgina al Flickr per a veure més fotos fantàstiques.


Me'n vaig a Grècia. Només deu dies, amb amics i xiquets. Volem a Atenes des de València, via Milà. Ens estarem un dia a la ciutat que el Persa cregué poder posseir, i va ser en va, per a mirar l'Acròpolis i cansar-nos per la Plaka. Després en vaixell cap a Tinos, a les Cíclades, entre Àndros i Mikonos, ben prop de l'àrida, batuda per l'inclement Eolos, assetjada per l'intrigant Posidó, la d'ensomni, sagrada illa de Delos. I estic aquests dies preparant el viatge i recopilant algunes lectures adients per a anar ambientant-nos i per a dur i llegir allà. Les elegies de Bierville ja són dins la maleta, amb l'amena companyia dels Durrell, i, mentre intente localitzar algun dietari de viatge del Pla, he rellegit Arxipèlag, la potent elegia d'Hölderlin, en la traducció al castellà de Jenaro Talens.

¿Vuelven las grullas hacia tí, y dirigen de nuevo

los navíos su rumbo a tus orillas? ¿Acarician las brisas deseadas

tus tranquilas aguas? ¿Y atraído desde lo profundo

baña el delfín sus lomos en la nueva luz?

¿Florece Jonia? ¿Es tiempo ya?, pues siempre en primavera,

cuando se les renueva el corazón a los que viven y el primer amor

y el recuerdo de los dorados tiempos en que el hombre despierta,

a tí acudo, anciano, y en tu silencio te saludo.


Friederich Hölderlin, Las grandes elegías, Madrid, Hiperión, 1980

S'accepten suggeriments i encàrrecs d'Orient.

Calling Master Ovando ;)

dimecres, 4 de juliol del 2007

Very Important Post

Com ja sabeu, a Begonya no li va ser concedida la Comissió de Serveis per a poder quedar-se al Clot del Moro durant aquest moribund curs 2006-07 i va haver d'anar a ocupar la seua plaça al Villar. Pel que respecta al vinent 2007-08, ha decidit no demanar la comissió i romandre en aquest peculiar indret de la geografia valenciana xurra. Així mateix, l'alumnat del Clot que venia participant com a membres de l'equip de La paraula és nostra acaba enguany el seu cicle a l'institut, han aprovat la selectivitat i, així és la vida, es desvinculen del centre per a marxar cap a noves aventures.
Jo mateix, podria quedar desvinculat en qualsevol moment de Sagunt. O no.
Begonya i jo, inexplicablement, vam mantindre anit una cimera del més alt nivell garnàtxic i vam petar-la fins a la matinada sobre què és el que més convenia fer amb aquest bloc a partir d'ara, perquè pensàvem que ja no tenia massa sentit mantindre'l com allò que, més o manco, havia estat fins ara, és a dir, un bloc de poesia, literatura i art elaborat col·laborativament per profes i alumnes de l'IES Clot del Moro de Sagunt, el Camp de Morvedre, una altra no menys inexplicable contrada valenciana.
El primer a decidir era si tancàvem la paradeta. Vam deliberar que, en el fons, no féiem tan mala parella i que ens compenetràvem i complementàvem prou bé, que ens agrada formar part de la comunitat blogaire i internàutica catalanesca, que el bloc ens ha permès mantindre un relació personal enriquidora i amable que pot continuar creixent, que ens ha oferit la possibilitat de desenvolupar habilitats docents que ni ens pensàvem, que tenim ganes de continuar i fer coses noves, de provar a seguir el fil per veure on ens duu, que volem saber què és el que encara podem aprendre…
Hem decidit que LPN continua. Probablement amb un altre nom. O potser no. En qualsevol cas, volem que continue essent un bloc col·laboratiu amb la incorporació de nous membres i amb noves seccions periòdiques, amb Begonya i un servidor com a coordinadors i administradors. Els i les membres actuals estan convidats a renovar el seu compromís –us enviaré un email– i mantindre, si volen, una relació amb LPN en els termes que acordem. Hem cregut convenient que aquells que no vulguen seguir quedaran deslligats del bloc a partir de setembre, que és la data aproximada que estimem que haurem enllestit els canvis. Vos anime a dir tot allò que en penseu en els comentaris a aquest post o bé en privat, al compte de gmail meu o de Begonya.
Així mateix, estem oberts a noves candidatures a l'equip de redacció: si vos trobeu amb cor i ganes digueu-nos alguna coseta.
Salut, per ara.