dilluns, 31 de desembre del 2007

En tipografia gòtica…

dilluns, 24 de desembre del 2007

Una illa

Com ja sabeu, el passat 14 de desembre la Begonya Mezquita presentava una nova publicació, Una Illa, a la col·lecció Razef d’edicions 96, un quadernet amb quinze poemes escrits entre 2001 i 2006. L’acte de presentació tenia lloc a la llibreria Railowsky de València -una llibreria prefnac, amb alguns volums de fotografia i tipografia temptadors– i es feia conjuntament amb un altre llibret de la mateixa col·lecció, una selecció de la traducció que Marc Granell ha fet, o està fent, no em quedà clar, del Pianissimo de Camillo Sbarbaro, un poeta del qual no n’havia sentit parlar mai, la qual cosa no m’estranyà gens, coneixedor com sóc de les llacunes de la meua formació. Sembla que era un home ben trist, especialista en líquens, i que s’espantava de la seua impossibilitat per a commoure’s davant la bellesa de l’univers revelat. Amb això va anar fent uns poemes ben tristos que les ratlles tortes de Déu van dur a la mateixa taula camilla on s‘asseia la nostra Begonya. Com en una bona sessió d’espiritisme, havien concorregut aquells i aquelles mèdiums a invocar fantasmes i ectoplasmes, davant un públic mig escèptic i mig crèdul.
Com que la ment és un escànner que no té aturador, aquella juxtaposició en el temps i l’espai es prestava a la comparació, a revelar les connexions ocultes que, per semblança o contrast, hi hagués entre aquells dos poemaris. Així, Maria Josep Escrivà va intentar enunciar una clau d’interpretació dels poemes de Begonya a partir de la desesperació vital de l’ésser que s’aferrissa a la poesia com a taula de salvació. Li venia a güevo l’al·legoria del nàufrag que, enmig de l’embat oceànic, arriba a l’illa del poema. Manel, Rodríguez-Castelló, rebullia com cassola al forn a la seua cadira.
Justetament, mentre Begonya Pozo, la presentadora de la traducció de Granell, també present, tot i que mig ectoplasmàtic, llegia els poemes greus de l’Sbarbaro, a mi em venia que als poemes de Begonya, Mezquita, no hi havia gens d’aquella gravetat, ni d’aquella pompositat, tot cal dir-ho. Després ho explicaré millor. Si puc.
Després va seguir la lectura per part de Begonya, que va estar tan bé com sempre que llig en veu alta, amb aquella dicció cristal·lina que li n’ix, com si tinguera un forat en la butxaca i, inadvertidament, li anaren caient els versos.
I ja tenia jo mig pensat l’articlet que havia de fer per a La paraula nostra quan, en això, Manel va eixir, rei moro, amb el trabuc carregat. Contradigué a l’Escrivà, la interpretació de la qual li havia semblat fàcil i poc compromesa, enginyosa i avant. En els versos de Begonya no hi ha, vingué a dir, una línia de pensament deliberada que permeta la seua lectura com una al·legoria sinó que, més aviat, es tracta d’una poesia de l’experiència lligada al cos, al moment viscut. Això fa molt difícil articular un discurs crític, descriptiu o reflexiu, sobre ella i que, era evident, l’Escrivà no se n’havia reeixit. La dona es defensà: el discurs crític podia ésser autònom, de manera que el poemari seria no un text sinó un pretext per al discurs personal, la relació del qual amb l’objecte que el suscita seria només circumstancial.
Escric ací de memòria, per tant no us agafeu les meues paraules com a transliteració del que allà es va dir perquè segur que es podria ser més exacte i fidel, però crec que la idea anava així.
Begonya, per ajudar, va argumentar que els poemes publicats passen a tindre una entitat independent a l’autora, que ella lliura el poema tal qual i el lector se l’apropia i en reformula el sentit, i que això és del tot lícit. Ella observava des de la barrera com els crítics torejaven els miura.
Aleshores, per emprenyar o per engrescar, el Joan Navarro li demanà què volia dir aquell desafecte cap a l’obra pròpia, si no hi havia d’haver cap responsabilitat o relació amb l’obra acabada, com amb els fills fadrins quan són emancipats.
Es van dir més coses i totes elles interessants: que si als poemes de Begonya hi ha un recerca del sentit, amb isotopies que es reiteren i acoten la realitat (dona, illa, primavera), que si m’he enamorat de tu quan he llegit el teu llibre, que si què fem embolicant la trona i que estigueu tots un poc empanats…
En eixir m’estava pixant molt i em vaig perdre aquelles últimes paraules que precedeixen els comiats, les besadetes i els hem de parlar, quan sovint encara hom aporta un poquet del millor que se li ha quedat sense dir.
A mi em va semblar que s’havia sobrevolat el great mantecao dels límits del llenguatge per a expressar i contindre la realitat alhora: si parlem del discurs, descrivim una realitat o en generem una altra? És viable un discurs crític sobre el poema que no siga al mateix temps un discurs autònom per ell mateix?
En aquests temps de pensament feble, tot es val, però entenc també l’exigència de rigor que Manel exposava, i crec que és desitjable aquell mullar-se, comprometre’s, que el poeta alcoià demanava a l’hora de parlar d’una poesia tan poc aprehensible, aparentment, com la de Begonya.
Si haguera de definir la poesia de Begonya, jo diria que és una poesia de dicto, no de re. Tot i que es pot trobar uns temes que es van repetint al llarg del poemari, –la dona, vinculat al tema de l’espera i el pas del temps, les estacions de l’any, el record, la gana, el desig– el que articula tots aquests temes i la seua poesia no és la voluntat de reflexió coherent, de cerca d'una explicació, sinó el punt de vista amb què són tractats i la textura lingüística que els recobre i conforma.
I quin és el punt de vista? Ja li vaig dir en una ocasió, fa uns anys, quan va tindre l’amabilitat d’ensenyar-me una versió d’aquests poemes, que em semblava sentir la veu d’una xiqueta en els seus poemes. Aquella xiqueta viu l’experiència de la vida amb l’ensurt, la sorpresa, la fascinació dels infants que viuen cada fragment de vida com un acte autoconclús, com el xipolleig de la llum en l’aigua, que deia Carner. El pensament globalitzador d’aquesta experiència encara no ha cuallat i l’únic element estructurador i revelador rau en el llenguatge que l'expressa, el poema:
i la paraula que fa d’espasa
cenyida al no-res […]
com diu a "Una illa", el primer poema del llibre (p. 13), tipografiat en cursiva, i que fa de marc, separart de la resta, o com diu després, a “Fragments” (p. 21),
com brases torna el verb, crea claror.
Però malgrat aquest sentit que el llenguatge, la paraula, atorga a l’experiència, aquesta roman intocada, impenetrable
Tot s’esdevé en aquesta illa, malgrat l’acer,
la por i l’espera continuada.
Aquesta experiència pot ser negativa, com la por o la fam, però a vegades és una font de plaer i alegria, sovint vinculats a la sensualitat del gust, de la pell o del joc,
Camines la terra cercant mitja vida,
arribes d’hora i culls fruita madura.
D’amagat, entre els bassals del port
toques batecs d’un bon presagi.
O també,
Pren aquesta veu, sol solitari, fes conjurs
de nèctars i crosta de mel, la fulla més verda.
Alegrem-nos, fem foc i fem joc encara.
En qualsevol cas, no és el punt de vista d’una poeta que cerca el sentit d’una experiència dolorosa i que ha d’exorcitzar dimonis bastint un discurs monolític. Els “sobrevivents en tempestes de foc” són els fragments rescatats de l’experiència viscuda i que formen un discurs, fragmentari ell mateix, en l’illa que és el cos. El símbol de l’illa em sembla més el lloc del recolliment i de la distància des del qual es pot parlar, que no el lloc de l’aillament i la separació dolorosos, de l’exili, car sempre hi ha els ports i els molls, on hi ha comiats però també, sense dubte, hi ha d’haver retrobaments, retorns:
CREPUSCLES

He tornat als llocs d’abans,
barques vora mar, crepuscles,
criatura absent, de tacte escassa.
He de fer com la paraula silenci.
Llavors, temerosa que no siga prou
evocaré els molls
i els comiats, recomptaré
una a una
les síl·labes d’aquest naufragi.
I abans, a “Dia Blau” (p.30), hi ha naus que van i venen, la qual cosa no ens parla d’un isolament absolut:
Prenc una veu, rastre de la nau que s’allunya,
toque pedra perquè les mans volen, navegue
i apareixen llaços que ara em delaten,
[…]
No sé si us heu demanat què fa Begonya quan no es troba entre nosaltres. Si es fica en la pell de la poeta, és com si se n’anàs en una illa on una nena habita, amb els seus records i les seues sensacions. Aleshores la poeta agafa un grapadet de petxines i en fa un poema a la sorra amb elles. La poeta és, però, una dona, i el mot dona, dins el context de la literatura catalana contemporània, es lliga a la nissaga de poetes que han construiït un discurs de reivindicació de la condició i l’experiència de gènere: l’espera, com a l’arquetip de Penèlope, és una de les experiències constitutives de la condició femenina. I això, que està tan present en Mezquita, sovint apareix a junt a un record de la infantesa: la dona que evoca l’experiència de la nena en un món femení de veïnes, de carrer, de menjars, d’olors, de sensacions, i del que són absents els hòmens. Vegeu aquestes estrofes de “Dona que esperes”, ( p. 18) un poema que em sembla emparentat no sols amb M.M. Marçal, com és més evident, sinó també amb V.A. Estellés i el poeta saguntí Jaume Bru i Vidal):
Dona que esperes com en altre temps.
Adés adés que et deixaves anar:
l’olor de la roba neta,
el silenci puntual del migdia
i la fam que en deien el pecat solitari.

Dona que esperes com el fred.
Ets tardor quan moren els pàmpols
amb gust de moniato i ratafia,
sonen veus i veïnes a la plaça del poble,
generós primer de novembre.
L’exili que apareix a “Cigonya del terrat” (p. 17) em sembla també una metàfora de la distància en el temps dels fets viscuts i no té la càrrega dolorosa del desarrelament forçat, sinó que expressa el moviment temporal com un fenòmen natural, no necessàriament negatiu, igual que la migració estacional de la cigonya:
CIGONYA DEL TERRAT

Cambra del record,
la lluna era a trenc de plata, esborra’m
els traços dels núvols canviants.
Sense música hauré d’evocar
els perfums d’abril,
la pluja als vidres, la llum,
una terrassa a poqueta nit.

Ona sense nom, cigonya del terrat,
ets exili d’anys
i cel de diumenge,
només un viatge cap al nord
entre andanes nues,
finestres desvetllades,
veus que deixen traç
com els núvols que passen.
El curs de les estacions és el curs de la vida amb els seus ritmes, que fecunda la terra –altre símbol de la femineïtat– i la renova. A la poesia de Mezquita aquest ritme es barreja amb instantànies, fragments d’experiències concretes descontextualitzades que estilitzen el discurs fins a l’abstracció. Aquest acabat abstracte dels poemes es basteix sobre un lèxic curosament elegit, però que no s’allunya quasi mai del registre estàndard i que evita el recurs fàcil del cultisme preciosista, i una sintaxi fragmentada, a vegades basada en la juxtaposició dels sintagmes sense connectors lògics.
ULL DE GEL

Ull de gel et diré,
rec fresquíssim a les faldilles,
pupil·la, fas fred a l’hora bruixa,
bosc ple de llops, ametlla oberta.
Ombra et diré,
cames que deixen rastre
i llibre en blanc, després de tot,
assaig de llum que abraona.
Porta oberta et diré,
intèrpret sense horitzons,
torsimany que nega les cendres,
hereu i vampir sense brides.
Begonya Mezquita té el do de la paraula. El més paorós de tot és que no sols sembla que els poemes li isquen amb aquella naturalitat i elegància. És que en realitat li ixen així: obre la boca, o agafa el macintosh, i en ragen els decasíl·labs. Hi ha poetes que assoleixen aquesta fluïdesa a costa de molt de treball i de molta perseverància. No crec que siga el cas de Mezquita. Imagineu-vos el dia que es tanque de veres i es curre un llibre amb el compromís radical que el seu talent es mereix: no hi haurà prou premis literaris en la literatura catalana. I aquesta premonició vol ser de tot menys sabó.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Poema (també) de Nadal

Lo pus bell catalanesc del món


Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Avui fa deu anys que va morir Blai Bonet. Una veu illenca que recorda altres veus com la de Vallejo, Biedma o Pound. L'hem sentit a través de veus com la de l'Ovidi Montllor, més tard la del Carles Rebassa, sempre amb la guitarra d'en Toti Soler. Els versos que heu llegit més amunt són un clar exemple del vers decasíl.lab i la rima consonant a la manera més nostrada. La lectura en veu alta d'aquest poema fa les delícies, una vegada més, del català més polit, de la paraula justa. La llengua com el paisatge.
Doncs això, que per fi hem desconnectat de l'escola i que tenim per davant uns dies de descans, d'àpats abundosos, de nits fredes, d'estones en blanc i negre, de paraules més nostres que mai. Salut.

dissabte, 15 de desembre del 2007

El conreu dels Arbres de Nadal. Una felicitació nadalenca

A La paraula nostra tenim la tradició de felicitar el Nadal als nostres amics i amigues amb un poema. No sempre és fàcil trobar-ne un que s'adiga amb les altes expectatives dels nostres lectors i les nostres pròpies, i no caure en l'embaf de torronets i menjars d'empresa, les fines llesques de pernil ibèric penjant de queixos tips, les barres fatigades, els dits exànims de pelar gambes, els ulls embotats pel plaer i la mol·lície. Així que vos envie de nou un poema semisec, farcit d'amonestacions, perquè entre menja i menja feu un pensament sobre el sentit d'aquesta festa, una versió del més cristià dels poetes del segle XX, T.S. Eliot.
Bon Nadal.

El conreu dels Arbres de Nadal


Hi ha diverses actituds cap al Nadal,
D’algunes de les quals podem prescindir:
La social, la barroera, la palesament comercial,
La sorollosa (els bars oberts fins la mitjanit),
I la infantil, –que no és la de l’infant
Per qui el ciri és una estrella, i l’àngel daurat
Que obre les ales al capdamunt de l’arbre
No és només un adorn, sinó un àngel.
L’infant es meravella de l’Arbre de Nadal:
Deixeu-lo romandre a l’esperit de la meravella
A la Festa com a esdeveniment i no com a pretext;
Perquè l’embadaliment, l’esverament
Del primer record d’un Arbre de Nadal,
Perquè la sorpresa, la delícia de les noves possessions
(Cadascuna amb la seua peculiar i excitant flaire),
L’aguait de l’oca o el titot
I l’expectació reverent quan apareix,
Perquè la joia i la reverència
No siguen oblidades després
En el fastig de la rutina, la fatiga, el tedi,
La constància de la mort, la consciència del fracàs,
O la pietat del convers
Que pot tenyir-se de complaença
Insatisfactòria per a Déu i irrespectuosa amb els infants
(I ací també recorde amb gratitud
la corona de foc i la nadala de Santa Llúcia):
Perquè abans del final, el Nadal vuitantè
(I vuitantè vol dir el darrer, qualsevulla que siga)
L’estalviada memòria d’emoció anual
Puga ser concentrada en un gran goig
Que serà també un gran temor, com llavors
Quan el temor vingué a cada ànima:
Perquè el principi ens ha de recordar el final
I la primera vinguda, la segona vinguda.

Poema extret de T.S. Eliot, Collected poems (1909-1962), Harcourt Brace & Company, NY.
La versió, que conté alguna llicència, és meua.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Benimaclet-Basel, bitllet d'anada


A la Universitat de Basilea es troba l'Institut d'Iberorromanístiques (Institut für Iberoromanistik). El nom d'Institut equival al que ací en diríem Departament i, al seu torn, hi ha l'anomenat "Departament de Llengües Modernes" al qual pertany l'Institut de què us parle. Allà hi ha la Beatrice Schmid, una dona sàvia que ha lluitat perquè, des de la jubilació de Germà Colon, exportador de la catalanitat en aquesta ciutat suïssa, no desaparega la possibilitat d'estudiar llengua i literatura catalanes. Doncs bé, amb insistència, constància, fusant per ací, demanant per allà, no només ho ha aconseguit, sinó que ha creat el lectorat de català. Gràcies a la carrera d'en Colon, que des dels anys cinquanta ha fet una feina encomiable -només cal veure la biblioteca de l'Institut-, gràcies a les Universitats del País Valencià i també a l'Acadèmia, i gràcies també al grup de gent que ara hi treballa sota la batuta de la Beatrice, la nostra llengua s'ha fet un lloc en aquest marc universitari.



La xiqueta que exerceix el lectorat a Basilea és Mireia Casanya, valenciana de Benimaclet, antiga alumna de l'IES Ferrer i Guàrdia. Ara prepara uns tallers d'introducció a la cultura catalana des de diversos angles (llengua i literatura, cinema, festes i tradicions populars) i a partir de l'any nou iniciarà les seues classes magistrals.
Per motius ben simpàtics, hem tingut la sort de compartir amb aquesta gent tres dies meravellosos: he acompanyat el meu company (que havia fet de profe de la Mireia a l'insti)a Basilea. Es tractava que Manel impartís una sessió d'aquests tallers d'introdució: havia de llegir i parlar de poesia catalana contemporània. L'alumnat en va quedar satisfet, deixat anar per la veu i els versos dels nostres poetes.


A la foto podeu veure el Manel acompanyat de Mireia i Beatrice, abans de la sessió poèticodidàctica.
També hi assistiren membres de Casa Nostra, un casal català integrat per unes cinquanta famílies d'arreu de Catalunya que en el seu dia emigraren a terres suïsses. Tot plegat em vaig sentir per un dia la Miquel Calzada valenciana, ambaixadora de la nostra herència cultural per l'Europa més polida i civilitzada, a la recerca de catalans i catalanes arreu del món.



A Basilea tot és ordre i concert. Plou quan ha de ploure i el vent bufa en una justa mesura. Per a Mireia i André (el seu company de l'Alemanya de l'est) potser hi ha un excés de quietud i silenci (que hi ha algú? juhuliiii...). Però és el que s'han trobat. I miren cap a les muntanyes poderoses i les trepitgen a peu o amb bicicleta i somnien que ve la primavera i es banyen a les aigües del Rhin. Busquen el secret de la bellesa de l'instant que passa. Ara i ací, i demà ja veurem. Un petit somni ple de poesia, aquest pont de desembre.
I un apunt per acabar: a la Universitat de Basel, tothom fa servir el Mac. I també són fans de LPN!



Les imatges que il·lustren el reportatge són fotos meues, fetes amb la camareta digital que no m'abandona, tret de la primera imatge, escut de la ciutat de Basel, que he extret de les pàgines de la Viquipèdia. Aquesta enciclopèdia virtual és també font de la majoria d'enllaços que he fet servir per completar la informació. Més fotos d'aquest viatge al meu flickr, a l'album de Cultura Catalana, junt a les fotos de la fira de Frankfurt.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Lászlo Moholy-Nagy





Gràcies, Amadeu, per retornar-me aquest nom a la memòria. Vaig veure'n una exposició a l'IVAM farà una pila d'anys. I vaig quedar meravellat amb l'obra d'aquest hongarés. He estat fullejant un catàleg que tinc per casa i he tornat a retrobar les seues pintures, les seues fotos, les seues lletres... No és d'estranyar que arribara a ser director de la mítica Bauhaus (escola que vaig conéixer a partir d'ell).



Ací van tres obres. A gaudir-les, amiguets!






divendres, 30 de novembre del 2007

Les lletres del Moviment modern

Quan hom parla del Moviment modern, el més normal és referir-se a les seues aportacions en arts tan nobles com l'arquitectura i l'urbanisme, la pintura o la poesia, l'elevat estatus de les quals ha permés incorporar a l'olimp de benefactors de la humanitat a les figures més destacades que hi militaren: Walter Gropius i Mies van der Rohe, Kandinski i Picasso, Ezra Pound i T.S. Eliot.
En paral·lel, i sovint des de dins del Moviment també, una sèrie de grafistes, tipògrafs i dissenyadors van actualitzar les regles d'una nova objectivitat tipogràfica, més adients a les necessitats modernes que la pràctica excessiva característica del segle XIX. El Lissitzky, Paul Renner, Moholy-Nagy, Jan Titschichold, entre altres, amb esforç i passió, determinaren els principis de funcionalitat i consistència a sobre dels quals s'ha assentat el gran disseny europeu recent i actual. És comunament coneguda aquesta imatge de la primera plana de la revista Merz, dissenyada per El Lissitzky en 1924,


en la qual ja és possible reconéixer els trets moderns a què em referia abans: disposició geomètrica, arquitectònica, dels elements de la pàgina, consistència del tractament tipogràfic, coherència entre la jerarquia de la informació i la jerarquia gràfica, ús funcional del color, llegibilitat. Segur que ja coneixeu també el treball que va fer amb els poemes avantguardistes del llibre A plena llum, de Vladimir Maiakovski, en 1923, el mateix any que Joan Salvat-Papasseit publicava El poema de la rosa als llavis,




Les formes geomètriques més bàsiques van inspirar el tipus de lletra més emblemàtic d'aquesta època, la Futura de Paul Renner, de 1927: els cercles tracen els traus dels caràcters arrodonits, sense cap eix; la modulació és absent de les astes, composades de traços rectes; les lletres a i la v són triangles, i la m majúscula, un ocell que bat les ales, es deriva també d'aquesta forma:

Aquesta lletra ha estat una de les de més èxit de tots els temps, i encara avui en dia és freqüent trobar-la en tota mena d'utilització, inclosa la publicitat més cool, com en la imatge corporativa de la casa Calvin Klein,


Un dels alumnes més destacats de Renner, Jan Tschichold, havia d'ésser el primer teòric que intentara sistematitzar i formular algunes de les lleis que avui en dia són el pa amb oli i sal del disseny. Al seu llibre Die Neue Typographie (1928, editat en castellà com La nueva tipografia, València, Campgràfic editors), influenciat per Lissitzky, dóna pautes a tipògrafs i impressors que suposen una revolució:


  • contenció en la gama de tipografies utilitzades en un document: la profusió de diferents lletres en la pàgina crea confusió i soroll perceptiu. Com menys, millor. I una és millor que dues.
  • asimetria compositiva: el bloc normalitzat crea un color gris on cap element destaca, amb la conseqüent pèrdua d'interés. Els blancs en la pàgina són tan importants com el bloc de text.
  • preferència per la lletra de pal, les sans serif: el jove Tschichold, que en 1928 tenia només vint-i-sis anys, renegava així de les excentricitats decoratives que practicaven els seus contemporanis, per herència de la tipografia del segle XIX, època considerada, des d'aleshores, com una de les més obscures de la història de les arts gràfiques, si no la més.
  • ús d'una retícula: els elements de la pàgina haurien d'ajustar-se a una invisible xarxa fixa per tal d'assolir el màxim ordre i economia tipogràfica possibles. De les retícules us parlaré en el pròxim article, del qual aquest és una, un poc llarga ja, introducció.

No és gens estrany que la Gestapo s'acarnissara amb els seus escrits els anys de la puresa artística nazi, que condemnava les avantguardes com a exemple d'art decadent.
Més endavant, a partir dels anys 40, un Tschichold més madur va revisar els seus preceptes més radicals i es va reconcialiar amb el classicisme tipogràfic, del qual no va poder evitar esdevindre l'apòstol. En aquesta època tardana va dissenyar les col·leccions dels llibres de la casa Penguin, de Londres, que, per cert, tan mals de llegir resulten en les edicions més econòmiques.



També va dibuixar algunes de les lletres modernes més elegants, como ara la Sabon, als anys 60, inspirada en les lletres del llegendari tallador francés del segle XVI, Claude Garamond:

I no volguera acabar sense esmentar Eric Gill, tot i que no pertany, estrictament parlant, al mateix context centreeuropeu. Gill va ser l'autor de l'altra lletra emblemàtica del període, per la seua difusió i permanència: la Gill sans,



que coincideix amb l'objectiu de la Bauhaus, sense pertanyer a ella, de la cerca de simplicitat tipogràfica. Eric Gill, que era anglés, va aconseguir reunir en una font la inspiració geomètrica avantguardista amb la vivesa rítmica que evoca l'escriptura manual. Actualment és molt popular perquè va instal·lada per defecte en alguns sistemes operatius moderns: podeu apreciar-la vosaltres, en la intimitat de casa vostra, si obriu un processador de textos i hi feu unes ratlles en seleccionar-la del menú de fonts del vostre mac o pc.

Aquest article anava a ser una introducció per a parlar-vos del llibre de Josef Müller-Brockmann, Grid systems/Raster systeme, però serà en el pròxim escrit d'aquesta sèrie que estic dedicant a les lletres en aquest bloc de lletres. Aquell procuraré que siga més poètic i menys històric.



He extret la imatge de Merz de la pàgina dedicada a El Lissitzky a la Wikipedia.
La publicitat de Calvin Klein és del web de Lynotipe. La d'Enric IV de W. Shakespeare és del web del Design Museum. Les altres les he creades jo, així que disculpeu la baixa qualitat d'alguna que, a falta d'escàner, he tret amb la càmera del mòbil. Altra informació ha eixit dels llibres de Lewis Blackwell, La tipografía del siglo XX, Barcelona, Gustavo Gili, 1992, i de Robert Bringhurst, The Elements of Typographic Style, Vancouver, Hartley & Marks, 2005.

dissabte, 24 de novembre del 2007

No tot en la vida és Cosir i Cantar



L'altre dia ens anunciava Olga el llançament del darrer disc dels Antònia Font, Coser i cantar, una mena de recopilatori/revisió dels seus temes més emblemàtics publicats en els darrers deu anys, al llarg de cinc discos. La idea semblava prometedora: una orquestra simfònica, amb arranjaments d'un músic contemporani de total confiança dels Antònia, Miquel Àngel Aguiló, al servei de les millors cançons pop dels darrers anys. Semblava, efectivament, bufar i fer ampolles, però…
…per a mi ha estat una ocasió perduda, a veure si m'explique.
El disc no està mal, és cert, se sent passablement bé, les cançons són igual de bones, i al poquet les cantes amb la mateixa emoció que les versions originals però, i em sap mal dir-ho, el disc no està a l'alçada dels dos darrers, els antològics Taxi i Batiscafo Katiuskas.
L'edició es compon d'un doble CD i un DVD, amb els clips publicats fins ara, i Els Mecanismes, el making off del disc. Doncs hi ha un moment en què es troben assajant amb una orquestra de cambra a Mallorca, abans de marxar cap a Bratislava per a enregistrar la versió definitiva: hi veiem al Miquel Àngel Aguiló un poc apurat, perquè tenen molt poc de temps, mentre repassa un darrere l'altre els arranjaments que n'ha fet dels temes, mentre els Antònia s'ho escolten tots seriosos. Doncs justetament en aquell moment, durant una pausa durant la qual l'Aguiló li demana què li està pareguent, el Joan Miquel Oliver diu, amb cara d'estrenyiment: "No, si el glissando no em molesta…"
I això precisament és el que em sembla a mí, que el glissando no molesta, però tampoc no aporta res de nou, ni millora, ni descobreix noves possibilitats amagades dels temes dels Antònia. En un altre moment del documental, l'Oliver diu que no volien fer aquell típic disc recopilatori, ni un directe, ni uns arranjaments de corda que suposaren un agradable matalàs sonor a les melodies conegudes. Però tampoc no se n'allunyen massa del que volien evitar.
Les cordes són sovint només això, un contrast sonor, no sempre reeixit per al so del grup, Quasi mai creen noves harmonies ni dialoguen amb els arranjaments que hem sentit en format grup, no hi ha canvis de tempo, llevat de la versió de Productes de neteja, potser, on passem de la samba a Leonard Berstein. I això em pareix una altra falla: quan encerten a apartar-se de la versió original, el so sol evocar altres músiques que, per més remotes que siguen, no aconsegueixen sorprendre, com ara a el remake a la West Side Story d'Alpinistes –la millor versió de la qual, per cert, és la maqueta que es pot descarregar des del seu web, la que té un esperit més 80's– o l'arranjament a la Michael Nyman a Vitamina Sol. Les cordes de Batiscafo no superen les samplejades del disc homònim: ni els pizzicati, ni els arpegis, ni els frasejos remunten l'emotivitat de la cançó fins que no torna la guitarra fuzzy de l'Oliver. Bamboo és decebedor. I quan semblava que a Tots els motors hi havia una troballa, la mena d'adagio amb què comença, ben aviat el tema torna per on solia, a la seua efectiva i familiar pauta. I encara ho hem d'agrair.
El so, a pesar dels protools i els estudis de la ràdio de Bratislava, no és bo per moments i, en el millor dels casos, no supera la fantàstica producció de Batiscafo. I la veu de Pau Debon sembla, a vegades, desganada.
Almenys, el disc recupera l'energia de les versions del directe, com a Astronauta Rimador o l'Armando Rampas. O Holidays adquireix un to èpic, de western, per acabar amb un aire Walk on the wild side, una lovely troballa (;)) i Vehicle Lunar esdevé l'autèntic minué futurista que és, amb un desenvolupament melòdic del tot nou, amb oboes i clarinets.
En conclusió, les cançons són igual de bones, els nous arranjaments no aconsegueixen espatllar-les, a pesar que a vegades sembla que s'ho proposen i, el millor, a vegades el clima evoca el del directe. Una ocasió perduda, en fi. Em demane que haguera pogut fer el nostre Àlex Andrés amb aquests temes i amb aquests mitjans. Potser d'ací deu anys…
Para este viatge, no calian estas alforjas.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Once, solament una vegada


No he tornat a recomanar cap pel·lícula des que ho vaig fer a una persona amb qui no compartia ni idees ni gustos. Mai no em va agrair el detall; tot el contrari, em va retreure aquell consell llargament. Avui però, no m’estaré de fer-ho. La pel·li s’ho val. Once. Enmig del silenci d’una sala de cinema a petar de gent, em vaig deixar portar per la màgia d’una història cosida a una melodia. Durant noranta minuts vaig sentir que se’m trencava alguna cosa a dintre. Era la caixeta on s’amaga la tendresa.
Música, amistat, amor, família... Música. El meu cap no fa més que repetir Falling slowly. I em deixe caure suaument. Estic feliçment enganxada a aquesta melodia dolça i insistent.
Once. Contràriament al títol l’he vista una i altra vegada, i més vegades que la recomanaré. Falling slowly sing your melody. Jo també he caigut.

dijous, 15 de novembre del 2007

De ses Illes a Eslovàquia

Enfilem les agulles i embastem les veus perquè avui ha presentat un nou treball el nostre estimadíssim Antònia Font. Per celebrar el seu desé aniversari han resolt d’anomenar-lo Coser i cantar, com si tot el seu treball durant aquesta dècada hagués estat bufar i fer ampolles. Es tracta d’un doble disc amb vint dels seus temes més representatius i un DVD que inclou tots els clips del grup. Tot adobat amb la música de vent i corda de l’Orquestra Simfònica de Bratislava.
Ja ho sabeu, antoníssimes i antoníssims, wa yeah!

diumenge, 11 de novembre del 2007

Llegibilitat, serifes i estàndards web

Són més fàcils de llegir els texts composats amb lletres amb serif, o els composats amb lletres sans serif (segons l'afrancesada a koiné tipogràfica internacional)?
En tipografia hom diu serif a aquelles fonts que tenen remats en els seus caràcters, mentre que les sans serif són aquelles que manquen d'aquests remats. A continuació vos pose dos imatges d'exemple, trets de la Wikipedia, de dues fonts que, de segur, us resultaran familiars perquè deuen ésser presents en tots els ordinadors del món.
La primera és la Times Roman, una font amb serif que va ser dissenyada expressament per al diari londinenc The Times i que ha estat àmpliament utilitzada arreu, entre d'altres pel diari madrileny El País, i la qual, per cert, ha abandonat recentment:

Image:Serif and sans-serif 02.png

En castellà, les serif també poden rebre el nom de gracias, una manera ben expressiva d'evidenciar la seua forma característica:
Image:Serif and sans-serif 03.png

La següent és l'Helvètica, la més famosa de les també anomenades, en castellà, de palo seco:
Image:Serif and sans-serif 01.png

La tradició tipogràfica sostenia que era més recomanable composar el cos dels textos amb fonts amb serif: com que els remats tendeixen a individualitzar cada caràcter, serien més fàcils de reconèixer i, per tant, augmentaria la seua llegibilitat. És per això que la immensa majoria dels llibres, de les revistes o dels diaris utilitzen alguna família amb serif per a la composició del cos principal del text, mentre que reserven, si cal, l'ús de les sans serif per a títols, titulars, entradetes d'epígraf o qualsevol altre ús com a marcadors tipogràfics. Si utilitzeu i patiu esporàdicament, o de manera habitual, aquell esfereïdor programa anomenat Word, ja la deveu conèixer perquè l'usa per defecte en el seu ignominiós estil "Normal".

Tanmateix, la recent irrupció del web ha provocat algun replantejament d'aquestes convencions. De fet, durant uns anys es considerava que, en pantalla, s'havia de seguir una sèrie de normes tipogràfiques ben diverses, entre altres, aquella regla que deia que sempre calia usar les sans serif per al web, en comptes de les serif, perquè així ho exigia la minsa resolució dels monitors, incapaços de reproduir fidelment les filigranes i irregularitats de les lletres amb serif. Les sans serif, amb els seus traçats més geomètrics, s'hi adirien més al medi en què havien d'ésser reproduïdes. Altre problema al que s'enfronten els dissenyadors del web és la impossibilitat de controlar el producte final dels seus dissenys: mentre que en el medi imprès el dissenyador es troba amb un objecte acabat que no canviarà en el camí des de la impremta a les mans del lector, en el medi digital no era possible controlar què serà el que veurà el destinatari final. Quan el dissenyador envia els seus treballs a impressió, li resulta molt senzill assegurar-se que la impremta utilitzarà les mateixes tipografies, amb idèntiques especificacions d'espaiat, interlineat, disposició del text i imatges sobre el paper, i totes les altres característiques particulars que haja decidit que s'inclouran en el seu document. En canvi, quan hom dissenya per al web no sempre és possible controlar com es veurà el seu document en cada ordinador, per dos motius principals:
  1. En primer lloc, cada navegador interpreta el llenguatge html o xhtml d'una manera diferent, i reprodueix, d'acord amb els seus propis algoritmes, el codi que rep del servidor de la pàgina, referits a màrgens inicials, interlineant i espaiat, mida de la font i moltes altres coses. És tristament famós el navegador més utilitzat, per anar tristament instal·lat per defecte en el trist sistema operatiu dominant. Fins al punt que algunes vegades és necessari fer diferents versions d'una pàgina per a segons el navegador i sistema operatiu amb què s'hi haja de visualitzar.
  2. Una vegada sortejat el primer obstacle, pot ocórrer que no totes les fonts que s'hi han utilitzat en el projecte estiguen instal·lades en tots els ordinadors: si poses un titular molt vistós, diguem-ne, en la font Copperplate Gothic Bold,




    és fàcil que, si l'usuari no té aquesta font instal·lada, el navegador la canvie per aquella que tinga especificada per al tag <h…>, com a defecte, probablement Arial. Durant uns anys, i encara ara, es considera que les fonts absolutament segures, perquè se suposa que sí que estan presents en tots els ordinadors, són Arial, Verdana i Georgia, totes elles fonts que Microsoft ha tingut la deferència d'incloure en els seus sistemes operatius (les imatges són de la Wikipedia):




Les inconsistències dels navegadors han causat, i causen, inacabables maldecaps als dissenyadors web que els han portat a restringir deliberadament les seues opcions per tal d'aconseguir pàgines passablement estandarditzades, com ara renunciar a les itàliques o cursives. Afortunadament, la pressió d'institucions com el consorci World Wide Web Consortium (W3C) i d'alguns gurus del web i del moviment open source, així com l'acció conscient, disciplinada i sincronitzada del lobby dels dissenyadors web, especialment els nord-americans i nord-europeus, a més de l'assumpció dels estàndards per al web per part d'empreses com ara Google o Amazon i, sobre tot, la irrupció d'un navegador multiplataforma, respectuós amb les normes d'accesibilitat i consistent en els seus mètodes per a visualitzar pàgines, el Firefox, han aconseguit millorar molt la situació. Ara, tot i les innombrables excepcions, és raonable esperar que un lloc web es visualitze pràcticament igual en qualsevol pantalla.
Ja continuaré altre dia amb algunes reflexions sobre llegibilitat, tipografia i web semàntica. També us he de parlar del poeta i tipògraf nord-americà Robert Bringhurst.

dissabte, 10 de novembre del 2007

M'aïllaran dient que m'he aïllat... - Autorretrat - Ovidi Montllor


Sovint hem retut homenatge a l'Ovidi des d'aquest racó. Avui, dissabte a la vesprada, la seua veu torna a LPN, una vegada més. Ací el tenim, l'artista, el cantant, el pallasso... Admire la seua gestualitat en aquesta actuació, i l'assaig de sinceritat del contingut de la cançó. Un autorretrat. Autocrítica i Crítica de l'Ovidi en una mena d'assaig-representació que va oferir la TV3, on es barregen imatges del Teatre Circ d'Alcoi, mesos abans de morir. I, sobretot, m'emocione amb el moment dels crèdits finals en què improvisa un joc de moviments al dictat del que diu la cançó. Finalment, el vídeo acaba amb una foto genial de l'Ovidi amb la mà al nas, simulant el gest d'un pallasso.

dijous, 8 de novembre del 2007

Katalanisch für unterwegs

Katalanisch für unterweggs

Aquest petit diccionari me'l va portar de record la Begonya de la Fira de Frankfurt, tot un detallet que li agraïsc.
Si hi repareu, el logo de l'Institut Ramon Llull està composat amb la DIN, ja coneguda per ací: la seua característica lletra l, amb la cua corbada, componen les quatre barres de la senyera, a més de repetir les quatre l del cognom del nostre beat. Una inspiradora troballa visual.

dimecres, 7 de novembre del 2007

ENSENYAR LA LLENGUA



Quan creus que la cosa no pot anar més malament, sempre hi ha alguna "persona" que t'ho recorda de manera clara. I passa, és real.
Fa dos dies, al meu volgut institut Clot del Moro, ens va aparéixer un pare més que enfurit perquè la tutora del fill (casualment profe de català)li estava parlant en una llengua desconeguda i menyspreada per ell, com va constatar en diverses ocasions. No eren suficients eixos comentaris, a poc a poc vingueren les típiques al·lusions feixistes i arcaiques dirigides per a tots aquells que parlaven català. Mira què gràcia, va pensar la profe, no sap la llengua però enviar-me a cert lloc en ella, això sí! Quan ja ens vam adonar que el tema anava a més, simplement i, amb l'educació que els qui parlem aquesta llengua estranya, hem adoptat davant tan esperpèntiques situacions, simplement el convidem a abandonar l'institut. Evidentment, arribem a la conclusió que com anem a educar el seu fill(un vertader calc del pare, ara ja ho sabem) si no podem tenir cinc minuts de conversa coherent amb el pare.
Davant açò, què fem companys i companyes? Jo ho tinc clar: utilitzar, estimar i ensenyar la llengua.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

La Samarreta


M'he entretingut observant les samarretes dels alumnes del meu institut. És curiós que en temps tan poc propensos a l'escriptura, la immensa majoria d'aquestes peces porten una llegenda escrita, una marca comercial, un grup musical, una frase més o menys enigmàtica. És clar que no es tracta d'escriptura, en tant que proposta d'algun sentit, sinó d'inscripcions buides, aparentment neutres, l'únic valor de les quals és remetre a aquesta o aquella marca, pura i dura propaganda comercial, anuncis de productes fabricats en sèrie. Quan els dissenyadors tenen el dia inspirat llavors es dediquen a fer floritures verbals a costa de la llibertat, l'espontaneïtat i l'originalitat dels joves, per molt que els valors invocats siguen incompatibles amb la compra massiva, els preus de les samarretes i la uniformització del personal. Com el famós Just do it de Nike, que era com un “pensat i fet” amputat de la imprescidible primera part, i plantejat a més de manera imperativa, o aquell anunci televisiu encara més destrellatat que deia “No pienses. Dispara” i que no sé si publicitava una pistola o un mòbil. Una versió autòctona del primer el va transformar en un divertidíssim “Just d'oït”, prodigi de subversió antipublicitària, però és una llàstima que el segon no es convertís mai en un “No dispares. Pensa”, tan escaient per als temps que corren. El cas és que m'he entretingut observant les samarretes estudiantils, el cent per cent de les quals (i es diu prompte) estaven escrites en anglès! Mosquejat, he ampliat la prospecció a l'autobús i al carrer i entre gent d'edats diverses i el resultat ha estat idèntic. L'anglès convertit en l'idioma de la transparència, no conflictiu, ideal per al camuflatge. Després dels màrquetings i dels fútings van venir els vuèlings i els bícings i ja som a les portes de l'harmonia universal sota l'ègida de l'Imperi. Ho he comentat als alumnes i han fet cara de no haver-se'n adonat, com és natural. Els valencians ja hi estem avesats, a aquestes suplantacions, però no sé com s'ho poden empassar els castissos de la hispanitat i els teòlegs del trilingüisme.
Manel Rodríguez-Castelló, diari Levante 28-X-07

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Poema de tardor (II)

Esperar la nit i escoltar els grills, filòsofs de la foscor,
germans grans, crescuts al carrer del poble on
lligams i llengua ens han fet sòlids, profunds
com l’arrel de l’olivera.
Esperar la nit i escampar la boira,
oblidar el deliri amb mal d’ulls
per cada mentida, ametlla amarga el darrer mos,
com qui visita els pasadissos d'un malson
que sobrevola la cambra, un fantasma sense veu.
Esperar la nit i apuntar al centre del túnel
una vegada i una altra i encara, sense llençols,
quan el dia m’habita, romandre
al jaç nítid de les paraules, les d’anar per casa.
Dese l’equipatge a l’armari, desendreçada
la sensació d’haver perdut el vers al portal,
només presa de tacte i mirades
que acaben al final de l’escala, un dia més,
tot esperant la nit.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

La cosa nostra

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Girona furiós

L'article de Manel, publicat ahir al Levante

Aquell riu on de xicotets pescàveu llises, samarucs i anguiles,
aquella excepció de verd entre joncs i canyes, aquell riu que encara
no tenia nom per a vosaltres i que a l'estiu arribava exhaust a la
seua cita amb la mar, es va transformar en un déu furiós al seu pas
per Beniarbeig, El Verger i Setla, Mira-rosa i Miraflor, rebatejats
aquests amb el topònim una mica insípid d'Els Poblets. Al Girona li
devíeu, entre altres meravelles, les pedres blanques i polides que
cobrien les platges de l'Almadrava i l'Estanyó i que la construcció
d'una escollera va esborrar del mapa. Tot el litoral valencià és terra
de marjals, aiguamolls i estanys, travessat per les cicatrius de
rambles i barrancs i de rius petits que la major part de l'any semblen
condormits: un prodigiós parc aquàtic. Cultura i formes de vida són en
certa manera l'expressió d'un diàleg ancestral entre l'home i el medi
amb què aquell ha tractat d'evitar les catàstrofes previsibles i les
imprevisibles. No ho són, certament, les inundacions rabioses, però
l'estrèpit d'un progrés mal planificat va fer inaudible el sentit
d'aquell diàleg. L'urbanisme salvatge, paradoxa que ja és famosa a
Europa reflectida en l'espill valencià, ha multiplicat els efectes
devastadors de la riuada, segons els experts. Contra l'evidència, la
patronal alacantina i el conseller de Medi Ambient, han defensat com
un sol home la immillorabilitat de la destrossa rajolera. I com és
costum per ací quan algú posa el dit en la nafra, no se'ls ha acudit
res més que declarar persona non grata la ministra Narbona. Si alguna
cosa no és negociable són els negocis, per molt que de tant en tant
s'hagen de sacrificar unes quantes víctimes. Disfressats de germanetes
de la caritat ara regalaran electrodomèstics als damnificats, però no
crec que arriben a l'extrem d'apel·lar a la justícia divina com a
causa major del desastre. Això ja fóra massa fins i tot tractant-se
dels súbdits valencians.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Alphabet (cap de setmana a Frankfurt)





Aigua, boira, cultura, desmai, euro, fira, gratacels, hostesses, individual, ja, katalonien, llibre, Maine, nit, oblit, prestatge, quorum, reflexió, sonar, tramvia, universal, valencians?, wort, xiquets, zauber.

divendres, 12 d’octubre del 2007

L'Audiència Nacional cita a declarar nou acusats més de cremar fotos del rei



D'altra banda, la policia identifica els que van cremar retrats del monarca a la manifestació del Nou d'Octubre de València.

L'Audiència Nacional espanyola ha citat a declarar per dilluns nou acusats més de cremar imatges dels Borbons. En concret, es tracta de persones que van assistir a la concentració antimonàrquica del 22 de setembre a Girona, identificades pels mossos d'Esquadra. D'altra banda, la policia espanyola ha identificat els que van cremar fotos del rei a la manifestació del Nou d'Octubre de València.

Segons que ha informat el delegat del govern espanyol al País Valencià, Antoni Bernabé, la policia posarà ara la informació a disposició de l'autoritat judicial, perquè decideixi si cal prendre mesures o no. Així mateix, Bernabé ha aprofitat per condemnar 'rotundament' la crema de retrats de la monarquia espanyola. Segons el delegat del govern espanyol, es tracta d'accions de grups 'radicals antisistema', que són molt minoritaris, i que estan allunyats de la majoria d'espanyols i valencians. Bernabé, a més, proposa no donar-los notorietat perquè, segons que ha dit, és el que busquen. Tot i això, el conseller de Justícia, Fernando de la Rosa, ha anunciat que la fiscalia no actuarà contra els qui van cremar senyeres el mateix dia.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

When my love swears

El nostre col·lega i coparticipant d'aquest bloc, l'Àlex Andrés, acaba de guanyar un premi a la millor banda sonora per la BSO del curt M-30. Com que m'ompli de tanta satisfacció com si me l'hagueren donat a mí mateix, vos penge el podcast d'aquesta cançó amb lletra del mateix William Shakespeare i que, no ho dubteu, serà un hit.
Ja direu que us ha paregut ;)

Sonnet #138

When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutor'd youth,
Unlearned in the world's false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppress'd.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O, love's best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told:

Therefore I lie with her and she with me,
And in our faults by lies we flatter'd be.


I ací la traducció al català de Joan Triadú (Els libres de l'Óssa Menor, Barcelona, Edicions Proa, 1993, p. 90):

Quan jura el meu amor que és veraç en virtut
jo l'he de creure, tot i saber que és mentida:
així es pensa que visc en plena joventut
inexpert en les arts del món i de la vida.

I pensant vanament que per un jove em té
tot i que ella ja sap que l'edat em declina
em crec la falsedat del seu parlar balder:
la pura veritat en tots dos s'elimina.

Però, per què no em diu que tot això és injust?
I jo, per què no dic que he entrat en la vellura?
Ai, l'amor! D'aparent bona fe troba gust
i l'edat no compta els anys segura.

Per això és en mentir que jaiem abraçats:
i en allò que ens faltem mentintsom adulats.


Moltes felicitats, Àlex.


Subscribe Free
Add to my Page

dilluns, 8 d’octubre del 2007

La Corona

Una article de l'amic i mestre Manel Rodríguez-Castelló.

Vaja per endavant que no sóc amic de les passions extremes ni dels gestos sorollosos, excepte potser al voltant d'una taula, entre vins i cançons i bona companyia. Quan en les manifestacions de l'agonia del franquisme la cosa es posava lletja, jo procurava conservar la sang freda, i això em va estalviar molts colps de porra. Estar en llocs on es couen certes faves no eximeix de la responsabilitat de dur el cap damunt els muscles ni de ser sempre un mateix fins i tot, o més encara, quan es camina entre la massa. En general crec més en la feina callada que en l'aldarull, en l'esforç persistent que en l'esclat de l'estelada. Per a la lluita política i el compromís valen més els corredors de fons que els velocistes. La majoria de les vegades la grandiloqüència i els arravataments romàntics comencen en arrancada de cavall i acaben en parada de somera, fum d'un foc que crema ràpid. He conegut massa joves que han balafiat en salves i boti-botis el seu independentisme i al cap de quatre dies s'han instal·lat en l'apatia més insípida. Certs radicalismes sembla que només s'alimenten de la parafernàlia violenta dels guerrillers de tebeo, de rituals repetits ad nauseam per a satisfaccció de la pròpia parròquia. Devem en bona part a aquestes litúrgies, bones per alimentar l'escàndol mediàtic, la manca d'embranzida política del nostre poble, tan procliu a la falla. I malgrat tot això, com es pot considerar un acte delictiu cremar el rei de paper en una democràcia? Com es pot segrestar El Jueves perquè posa els prínceps de quatre grapes? Com pot estar la Corona per damunt la llei, sense l'obligació de retre-hi comptes? Quina mena de Constitució pot impedir la consulta popular o el debat entre monarquia i república? Si el conte, heretat de Franco, de rei i reina i reial família embadaleix la major part del públic amb llegendes de bonhomia, res no pot impedir als altres la llibertat de veure-hi un exemple de vassallatge i tèrbol negoci, útil només per a la unitat de certa pàtria. Ni a d'altres el dret d'expressar-se amb les flames.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Poemo

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuve a punto
de tirarme a la vacía…
qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

Jesús Lizano

dijous, 27 de setembre del 2007

LPN a la fira de Frankfurt!


Sí, com us ho dic: per coses de l'atzar i de la parella, he tingut la sort d'haver estat convidada per l'Associació d'Editors del País Valencià a l'esdeveniment de l'any: la inexplicable fira de Frankfurt que, com ja deveu saber, enguany té la cultura catalana de convidada. Promet fer fotos i donar a conéixer el nostre estimat bloc més enllà dels Pirineus.

dissabte, 22 de setembre del 2007

El Clot, la DIN i jo

Com alguns de vosaltres ja sabreu, he canviat temporalment d'ofici i he passat de l'aula a la taula del maquetador o, més ben dit, al desktop de ses màquines perfectes macintosh, com rima la nostra amada Antònia Font. I ja van quatre itàliques en un paràgraf i encara no he començat a dir el de què va tot això.
Enguany estaré a la redacció de l'Allioli i me n'ocuparé de la maquetació: com coneixeu qui vos dediqueu a l'ensenyament, l'Allioli és la revista de l'STEPV-iv. La funció del maquetador de la revista és la de fer encabir els textos que la redacció i els col·laboradors produeixen dins d'un esquema gràfic determinat per una retícula espacial i un tractament tipogràfic preestablert per un dissenyador. Es tracta d'una feina artesanal, amb un marge petit per a l'experimentació i la creativitat per les restriccions que imposa la maqueta: l'èxit del maquetador consisteix que la seua tasca passe desapercebuda, mentre que el seu fracàs és que la seua intervenció siga evidenciada per les errades o incoherències que ha comés. Qualsevol lector avesat pot percebre una maqueta mal executada, mentre que algunes de les subtileses d'una bona tipografia només són advertides pels especialistes més entrenats.
Em vaig iniciar en el gust per l'art de la tipografia per culpa la professora Elena Uriel. M'havia fet càrrec de l'edició d'El Clot, la revista de l'IES Clot del Moro de Sagunt, en el seu número 12, corresponent al curs 1996-97, quan se'n publicava un número per curs, i havia rellevat Empar Calpe qui, al seu temps, si no vaig errat, havia estat el relleu de Manel Rodríquez-Castelló. Aquell primer número que vaig fer era lleig de nassos, ignorant com era de les més mínimes normes del disseny gràfic i, amb la cortesia pròpia de les relacions entre els companys de l'institut, Elena em va felicitar per la publicació i, subtilment, em deixà caure que un poquet de disseny no haguera estat malament. Així que em vaig posar a llegir i a mirar per ací i per allà i vaig descobrir aquell meravellós i estrany món de la tipografia, tan semblant en tants aspectes al de la poesia: un món petit, habitat per éssers encabotats en els detalls i les formes subtils, en les petites emocions que és capaç de transmetre una forma que és gairebé una variant minúscula d'una altra, però que pot ser tan significativa i tan diferent com ho són una catedral i una altra.
Éssers reunits en un exclusiu cercle parlant entre ells a través de l'espai i del temps a través d'un codi apte només per a iniciats, la relativa llegibilitat d'un remat, la justa distància entre els parells de lletres, l'espai m estàndard, el quadratí, la línia òrfena i la vídua. Tot allò evocava en mi qüestions tan transcendentals com la dels dàctils que havien de comparèixer en l'hexàmetre, la correcta posició dels accents en un decasíl·lab o la quantitat de cesures que podia contindre l'alexandrí. I noms com el de Tschichold, Renner o Frutiger assolien l'alçada dels Marc, Rilke, Eliot: humans ocupats en un esforç titànic per encabir l'experiència i el pensament en unes breus formes materials, sonores aquests, gràfiques aquells, però sempre amb emoció i exigència.
Així que vaig aprendre'm el QuarkXPress i em vaig fer seguidor de la religió del plom: vaig editar i maquetar El Clot durant alguns anys, fins el 2003, quan vam tancar la paradeta impresa per a, poc després, passar-nos a l'edició electrònica d'aquest bloc que, en certa mesura, és continuadora d'aquella.
Però jo volia parlar-vos de la DIN, la font que utilitza l'STEPV en el logo, publicacions –i en l'Allioli com a tal– i en la seua imatge corporativa en general. Ací la podeu vore en la capçalera de l'Allioli:


L'origen de la font DIN el podeu trobar ací. Es tracta d'una font dissenyada seguint els estàndards de normalització que va establir el Deutsches Institut für Normung –de l'acrònim del qual pren el seu nom– per ser utilitzada als senyals del govern alemany en l'administració, i molt particularment en la senyalètica de trànsit:



La versió de la font utilitzada a la imatge de damunt és la DIN 1451, de la qual podeu veure més avall un mostrari:




A alguns de vosaltres vos ha de resultar familiar el seu disseny si de menuts haveu tingut alguna vegada una coseta com aquesta:



A l'Allioli utilitzem una versió més moderna, l'FF DIN, un redisseny del 1995 d'en Albert-Jan Pool, un prestigiós tipògraf neerlandès, i distribuïda internacionalment, ara ja només en format electrònic, per la foneria Font Shop International –en l'actualitat, malgrat que els tipus ja no es fonen en plom, com antigament, les editores tipogràfiques mantenen el noble nom de foneries.

Es tracta d'un tipus molt utilitzat modernament per la seua versatilitat, llegibilitat en tots els cossos i aquell aire de modernitat que té, front a d'altres tipografies clàssiques potser més neutres o més fredes, com ara l'Helvètica o la Univers. Això ha portat a més d'un a afartar-se un poc d'ella, com podeu trobar ací.
Tornarem sobre tipografia, sobre la DIN i sobre El Clot.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Tardor de poemes, poemes de tardor



Morir d’èxit

Rellisque pel rodapeu de la casa de fusta,
somiquege com fa l’herba i retrobe el temps
en un prestatge polsós.
M’he desfullat a poc a poc del negre
etílic i he refet el camí escales amunt.
El desig sempre és al final de l’escala,
com una mossegada amarga.
He vingut muntada en un cavallet de fira
havent fumat tantes cigarretes que ja sóc com el fum.
M’ha sobtat el color encés de la nit,
el foc rovellat de l’alé del meu gos
i una mà esquerra que no parava d’escriure.
Rellisque, somiquege, retrobe.
(moriré d’èxit?)

dijous, 13 de setembre del 2007

INICI DE CURS (II)



En canvi hi ha d'altres, persones, que comencen el curs com un autèntic peix: a contracorrent. És clar! amb bons propòsits, encara que costen de treure. Per a mi setembre és, encara, temps d'adaptació, de repressa de la mateixa realitat, tan allunyada últimament...És per això que passe per la vida com un peix: silenciosa, relliscosa i lliure, sobretot lliure.

dimarts, 11 de setembre del 2007

Inici de curs


Com el caragol, comencem un nou curs. Lentament, amb tots els bons propòsits a la closca, arrossegant la casa d'un costat a un altre, tot el que voldrem, el que intentarem. Setembre és temps de represa, sobretot per als qui ens dediquem a això de l'ensenyament. També és temps de noves escomeses, canvis de domicili, petites o grans novetats, repesques, segones o terceres oportunitats, noves col·leccions i lliuraments de fascicles; sorpreses, canvis i aquest cert replegament que tant m'agrada. Com el caragol, pleguem veles, estenem vànoves, desenterrem vells quaderns i habitem la nostra cambra de tardor.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Born like stars

divendres, 10 d’agost del 2007

Magulla wayralla,

Ch'i mosqoyuiypin
quanwan kashasqani
chay mosqoyniypitaq
magulla kasqani
wayralla kasqani.


Gregorio Ollachica

Poema en quetxua que ve a dir:

Riu nomes, nomes vent

Anit, en el meu somni,
estava amb tu
i, en el somni,
jo era nomes riu
era nomes vent.


Heus aci un record del viatge a Peru de l'estiu passat. La foto la vaig fer al parc natural de Manu, a les portes de la selva amazonica.
Disculpeu l'absencia d'accents pero escric amb un teclat anglofon...

dilluns, 30 de juliol del 2007

Dos mil sis-cents seixanta-sis



Vaig llegir Los detectives salvajes ara fa un parell d'anys, em sembla. Vaig descobrir la paraula de Roberto Bolaño. Després he insistit en aquest autor amb els contes i la poesia. La Universidad Desconocida, el recull dels seus versos, que encara no vull desar al prestatge, m'embolcalla igual com aquells detectius i com en un univers en forma d'espiral al qual torne i torne, em va oferint pinzellades d'ací i d'allà, fils dels quals estire amablement, ingènuament. Retrats i descripcions fílmiques, zigazagues de desconeguts i desconegudes que se'm donen a conéixer de forma capriciosa, que apareixen ara i adés, fosos en negre, Barcelona, Chile i Colan Yar... Fa un parell de dissabtes vaig llegir al Babélia que Àlex Rigola i la colla del Teatre Lliure havien adapat la seua novel·la pòstuma 2666 al teatre. Marcos Ordoñez, el crític teatral, parla d'una obra de cinc hores que es fa estranyament curta, d'una adaptació en la línia de la Santa Joana de Brecth que ja vam veure. Si a la tardor actuen per ací o una miqueta més enllà, no dubtaré ni un segon a anar a veure-la. Us apuntareu? És per aquesta raó que m'emporte el totxarro de novel·la dins la maleta (més de 1100 pàgines) per recórrer-la durant el mes d'agost.

dissabte, 28 de juliol del 2007

Sense el verb

Faig desaparéixer per art de màgia el verb del nostre bloc. Perquè fa calor i sobren algunes paraules, perquè d'alguna manera haurem d'encetar aquesta mena de nova singladura: LA PARAULA NOSTRA, no cal cap verb, per irregular i copulatiu que siga. Potser més endavant, i si ens ho xarrem amb calma, en proposarem un altre. Tot ha de fluir, tot ha de prendre cos.
I sense el verb, com qui no vol la cosa, volaré cap a Escòcia des d'on em propose fermament escriure. Voltada de verds i llacs, apuntant els ulls -sense miopia!- a horitzons inabastables he de reunir tots els verbs que ara dese, tots els mots, els versos que he forjat en silenci, ací dins, en el cos que sóc, en l'ésser o no ésser, en la inevitable necessitat de dir.

divendres, 13 de juliol del 2007

petites joies


Coberta: Fina Santacreu

the impression of your belly
lecho de mis ojos insomnes
pirámide de mis estaciones invernales
the shadow of your belly
tierra sedienta que me invita
a desilacharme entre vientos de relámpagos
hoja enlutada que se descuelga
bailoteando
hasta su osamenta profunda
the mirror of your belly
el agua calmada
que refleja mis orígenes
desde la primera travesía
vuelvo a tu vientre


Li vaig parlar a Amadeu d'un llibre de poemes de Jordi Botella que portava el nom d'Arxipèlag. He remenat per casa i he trobat aquesta joieta. Publicat per l'editorial Lindes l'any 1978, prologat per Martín Pacheco i Julio Icaza, va i resulta que el llibre és en castellà. Archipiélago, doncs. Autors: El Botella i J.Climent Fullana (desaparegut recentment).Tenien vint anys i escriure en català per aquestes contrades en aquells anys devia ser força agosarat per aquests joves estudiants alcoians exiliats a València. El poemari destil·la ambició poètica: un joc de tensions, amb paraules dels prologadors, que ens permeten una còpula de significats, un intent de configurar una cartografia on els poemes són illes que formen un rumb, un brot tendre en aquell moment que ha donat, amb el temps, els fruits més dolços. Porta un parell de citacions que m'han agradat:

El cuerpo es imaginario no por
carecer de realidad sino por ser
la realidad más real.
Octavio Paz

Cuando me dividiste de ti, cuando me diste
el país de mi cuerpo y me alejaste
del jardín de tus manos,
yo tuve, en prenda tuya, las palabras,
temblorosos espejos donde a veces
sorprendo tus señales.
Sólo tengo palabras sólo tengo
mi voz infiel para buscarte.
Margarita Michelena

Heus ací una petita joia publicada en una editorial ja desapareguda el consell de redacció de la qual estava format per Ricardo Arias, Ricardo Bellveser i Pedro Bessó. Com canvien les coses. I, sobretot, les persones.

diumenge, 8 de juliol del 2007

La tia de Wuniatu està desapareguda

La tia de l'Antoni Albalat, el nostre amic Wuniatu, està desapareguda des de fa uns dies i estan un poc angoixats buscant-la. Toni ha llançat una crida des de la seua pàgina del Flickr! per a què tots els seus amics tiren una maneta. Així que abandonem el tema literari i fem un off topic solidari a LPN.



Ànim, Toni :)

Edite:
Acabe de rebre un correu de Toni on comunica que sa tia ha aparegut finalment morta. Que estiga en la glòria.
Des d'ací enviem a Toni i a la seua família el nostre condol i la nostra amistat.
Una abraçada.