dilluns, 27 de febrer del 2006

Interessant estudi sobre la identitat valenciana


I depriment també… :(
Consulteu-lo al Levante, i comenteu si no és per a frustrar-se.
Una petita mostra:

Según la encuesta, el «valencianismo» de Valencia se encuentra en un callejón sin salida ante la disonancia que supone esta catalanidad de la lengua: fortalecerla supone potenciar el hecho lingüístico valenciano que a su vez implica catalanización. El diagnostico revela una actitud cerrada y defensiva de Valencia ciudad con un rechazo implícito a la normalización lingüística. Por ello, el elemento que podría ser el más vinculador de las tres provincias se convierte en una dificultad.

Aquelles entranyables fotos de l'escola

És impressionant com s'ho han pogut fer, però en aquesta web tenen aquelles fotos del fotomaton que donàvem, o encara doneu alguns/es, a l'escola, l'institut o la universitat.
Cal anar omplint un qüestionari en anglés, prou senzill, i en pocs segons sabreu si la tenen o no a les seues bases de dades.

Punxeu ací: World School Photographs

dissabte, 25 de febrer del 2006




Aquesta imatge mostra un pamflet publicat per la CEDA –la coalició dretana espanyolona durant la II República espanyola– mentre es discutia l'Estatut de Catalunya a l'any 1932.
Sembla que ha estat recuperat per un diputat andalús d'IU amb la intenció de comparar l'estat de crispació de la dreta espanyola d'ara i la d'aleshores.
El més curiós és que ho he trobat a… Libertad Digital
Per què Libertad Digital publica i reprodueix això?

Per denunciar la demagògia del diputat d'esquerres? Això suposaria que no s'identifiquen amb la CEDA i que troben calumniosa aquesta identificació…
Tanmateix, sabem que no és així i que reivindiquen l'herència d'aquella gent, a més de justificar el Alzamiento Nacional com a la inevitable conseqüència del pistolerisme izquierdista.

Jo no sé si el que cal entendre que estan dient, d'una manera subtil, és que, com aleshores, el que cal és una guerra per a deixar les coses al seu lloc.

dijous, 23 de febrer del 2006

Columna Rota Espai Cultural

Volia parlar-vos d'una xicoteta sala que pertany a un grup de teatre que es diu"Columna Rota".Es troba al carrer Teodoro Llorente,163,al Port de Sagunt.Si voleu acostar-se per tal de veure alguna obreta o voleu informar-se de la programació només teniu que consultar als triptics que hi hauràn per tot arreu de les tendes o podeu trucar a aquest telèfon per tal d'informar-se o reservar entrades.També podeu preguntar-me la programació de qualsevol mes,estaré encantada d'informar-vos.Bo!vos deixe que semble una ostesa de vol,jejeje!Num.Columna Rota:962691094.

NEW ABBA'S SENSATION


Tinc un secret i te’l contaré
Però, m’has de prometre que no l’explicaràs...
Va vindre a veure’m i se’n va anar,
I ara no se si podré viure, com ho faré?

I ara te’n vas tu
Ha sigut un mal truc.
Començaré a pensar
No ploraré més mai
Et sorprendràs...

Saps que vaig pensar per un instant
Que ma vida estava ací.

I ara tot sol retornaré,
Soc com l’au fènix que mor, i naix per si mateix.
Confia en mi i no més en ells
Que per bogeries el teu cor crida, i així pateix.

Però no et seguiré,
Perquè ací em tens.
Es fàcil decidir,
No tens per què patir.
De tu depèn...

Saps que vaig pensar per un instant
Que ma vida estava ací.
No vull recordar promeses
Que m’han deixat malferit.

De bon matí em vaig despertar,
Aquell mal somni, ara ja s’ha fet realitat:
Vaig ballar amb un munt de gent
I en tancar els ulls tots anaven desapareixent

Però ho afrontaré,
Ja no m’enfonsaré,
I tornaré a pujar,
És dur començar.
Compte enrere ja.

Saps que vaig pensar per un instant
Que ma vida estava ací.
No vull recordar promeses
Que m’han deixat malferit.

dimarts, 21 de febrer del 2006

Vols que la traga? Ara.


Xavi Castillo, actor alcoià, ànima mater del grup de teatre Pot de plom,home descarat, divertit, que fa riure sempre que actua, vaja on vaja, que ha recorregut tota la geografia catalana de dalt, de baix, d'esquerra i de dreta amb els seus personatges de llibret de falla, torna a ésser notícia. Des que el vaig veure actuar en aquell ja llunyà Cadiram que en sóc admiradora. La població més menuda del Clot del Moro el va veure l'any passat amb L'estrany viatge, muntatge que ara li ha estat censurat perquè es veu que...imitava el senyor Zaplana. Apunteu-vos-en una més. No se'n cansen, dic jo? Que s'ho facen mirar, els polítics. Xavi,tu ni cas.

Guillem Agulló

"Caminava pel carrer i vaig llegir el titular a la premsa. Vaig passar de llarg. Uns metres més enllà quedava clavat a terra: 'Guillem?!'. A tots ens va costar reaccionar: era impossible. Impossible però real." Toni Gisbert, que va ser portaveu de l'acussació popular en el judici per l'assassinat de Guillem Agulló, descriu gràficament la perplexitat en què va quedar sumida bona part de la societat valenciana en aquells primers moments. El que ningú no volia imaginar acabava de passar: les mateixes pulsions que, de l'anomenada tensió ençà, feien succeir agressions i amenaces contra tot allò que sonés a nacionalista convertien en real les pitjors de les possibilitats i un jove de divuit anys queia fulminat d'una punyalada al cor.

La matinada de l'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador, fill de Burjassot, a l'Horta, el mateix poble que acabava d'enterrar el poeta Vicent Andrés Estellés ("Quan soterràrem Guillem encara eren fresques les flors per Estellés", recorda un veí), era assassinat en un carreró de Montanejos, a l'Alt Millars. Hi havia anat amb una colla d'amics a passar-hi les vacances de Pasqua. Van tenir la desgràcia de coincidir-hi amb "els de Marxalenes", un grup d'aquest barri de València, d'extrema dreta, que va trobar intolerable el pedaç que duia Guillem cosit al braç: "Nazis fora." "Nosaltres som els nazis", expliquen els amics que li van dir. I se li van tirar a sobre. Quan finalment van fugir, alertats de la presència d'un guàrida de seguretat, "els de Marxalenes" deixaven darrere Guillem Agulló estès a terra, ferit de mort, i l'eco dels crits que proferien tot corrent: "Viva Franco!", "Arriba España!".

Aquella nit no hi hagué detencions. Els agressors van tornar al seu lloc d'acampada. L'endemà al matí alguns encara van esmorzar al poble. I van marxar a València per diferents mitjans. Els únics que van passar per les dependències de la Guàrdia Civil van ser, precisament, els amics de Guillem, molts menors d'edat: els hi van retenir durant pràcticament tota la nit sense deixar-los trucar a casa.
Dos dies després es presentaven a la policia de València Gerardo Damián Mora García, José Camilo Cuñat Montaña (el Pollo) i Juan Manuel Sánchez López (el Picha); Francisco García Antón (Modi) era detingut a casa seva. El dia 14 es lliurava, a Alacant, Pedro José Cuevas Silvestre (el Ventosa), que es confessava autor material de la navallada. Tots van ser inculpats i acusats d'assassinat. Tan sols un d'ells, Cuevas, havia d'acabar condemnat. D'homicidi. El judici va ser polèmic. La sentència també. Deu anys després de ls fets de Montanejos, l'anomenat "cas Agulló" continua provocant perplexitats. O indignació.

No estàs sol. Tant hi fan, els números rodons. Tant hi fan que siguin tres, set o vuit i mig, els anys passats des que mataren Guillem Agulló. A casa seva, a Burjassot, els pares i les germanes n'han mantingut el record intacte cada dia de cada dia. Per amor, primer. I per la solidaritat rebuda, també. És impossible seure a la taula dels Agulló i no estremir-se per la combinació de serenitat i fermesa que transmeten els seus pares, per la constatació del dolor tan viu i palpable, ara i aquí. El pare, Guillem, parla amb la veu trencada: "A poquet a poquet hem hagut d'anar aprenent a viure amb la falta d'una persona estimada. Molt, molt estimada. Perquè Guillem era una passada. Una passada que no us podeu imaginar. Guillem t'inflava a besos de dalt a baix. Tot. I d'abraços. I de la nit al dia..."Per continuar fent via, la força mútua. Ho explica Carme, la mare: "Ell m'aguanta a mi i jo l'aguante a ell. De veritat. A més, veus que no estem sols. Guillem no ha mort perquè la gent continua recordant-se d'ell. I ara més encara que estan despertant: hi ha tota una generació que farà canviar el món."

A mesura que creixia la indignació popular pel crim, n'augmentaven també les mostres públiques. Arreu dels país se succeïren les manifestacions de rebuig; hi va haver pronunciaments d'institucions, universitats, instituts i escoles; d'organitzacions polítiques, socials i cíviques; de personalitats conegudes en els més diversos àmbits; de milers de persones anònimes... Un dels actes més emotius i multitudinaris va tenir lloc a la plaça de bous de València, en la commemoració del 25 d'abril d'aquell any, que es va convertir en homenatge. Al Tall li va dedicar a Guillem Agulló la cançó "A Miquel Grau", i aquell "per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?" va prendre la dramàtica actualitat, arribat directament, pel fil mai tallat dels esdeveniments, des dels sotragats anys setanta. "A nosaltres -explica Guillem Agulló pare-, la gent que ens estima, ens estima de veres. I la gent que ens odia, ens odia a mort. Però tenim molta gent que ens estima."

Culpar la víctima. La Guàrdia Civil els ho havia repetit als pares tant bon punt els havia tingut al davant; el governador civil de Castelló també hi insistia; després, ho farien, una vegada i una altra, tant els acusats com les seves defenses: es tractava d'una baralla entre joves; res més. Dels crits proferits pels agressors o de les seves connexions amb personatges i grupuscles de l'extrema dreta blavera a la ciutat de València (com ara José Manuel Chuliá, militant de l'aleshores activa Acción Radical que, segons un informe policíac de l'època, era "de caràcter racista, xenòfob i neonazi", i membre de la penya Ultra Yomus del València CF, responsable, per exemple, d'exhibir una pancarta amb el lema "Guillem, jódete"), no calia dir-ne res. De fet, en el posterior judici es va barrar qualsevol possibilitat d'investigació en aquest sentit, malgrat els arguments de les diverses acusacions populars. "I això que el fiscal ho reconegué, que era una mort política", explica Carme Salvador. "Però -rebla el seu marit-, l'actual sistema democràtic no té lloc per a explicar una mort política."

No hi va haver prou, amb això. Des de l'actiu altaveu del diari Las Provincias, aleshores en mans de María Consuelo Reyna, es va orquestrar una escandalosa campanya mediàtica destinada no tan sols a generar confusió sobre el cas (amb afirmacions tan surrealistes com aquesta: "Pedro Cuevas no va apunyalar Guillem Agulló, com en un començament ell mateix pensava"), sinó a criminalitzar qui havia estat assassinat. Així, "la banda d'Agulló" o "l'skin de Burjassot" són exemples de la terminologia repetida sense descans per aquest diari, entestat a dibuixar com a violent qui havia estat, precisament, víctima de la violència. "Mira si la premsa pot fer mal -explica Carme-, que ací en el poble li digueren a ma mare: 'Ai, quan l'han mort alguna cosa hauria fet ell'. A sa iaia, li ho van anar a dir! I era gent normal, que no es clava en res, però que acabava creient la mentida, a força de sentir-la repetir."

Durant el judici que va començar l'octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es van reiterar les situacions on se semblaven intercanviar els papers. En aquest sentit, un dels aspectes més controvertits de la vista oral va ser l'acceptació, per part del tribunal, de l'anomenada "testimoni X", proposada sobtadament per la defensa i de qui encara no se'n coneix la identitat. "X" deia sentir-se amenaçada a l'hora de testificar. No va aportar cap prova determinant (afirmava haver sentit que un amic de Guillem deia que aquest tenia un puny americà), però va acabar d'incidir en aquella estranya "criminalització de la víctima" que es va denunciar en el seu moment. Virgilio Latorre, advocat de l'acusació particular impulsada per la família, recalca que "hi havia un judici constant sobre la víctima". Davant l'anonimat requerit per "X", Latorre recorda el moment: "De quin temor parla? Els qui estem atemorits som nosaltres, que tenim aquí un mort! Les pors subjectives d'aquesta senyoreta no em serveixen." Per a Latorre, "el tribunal va cometre diversitat d'irregularitats, com ara reunions amb les defenses, relacionades amb aquest testimoni, que se'ns ocultaven. Per això es va produïr la recusació: semblava que el tribunal hagués tret partit".

Efectivament, el tribunal de la secció segona de l'Audiència Provincial de Castelló va ser recusat per l'acusació popular de Maulets, l'organització independentista de la qual formava part Guillem. Per defecte de forma, contaminació i interès d'empatia ideològica cap als acusats. Però es desestimà i Maulets, en senyal de protesta, es va retirar del judici. Finalment, la sentència va caure com un gerro d'aigua freda sobre molts: un únic condemnat (el confés Pedro Cuevas) per homicidi (14 anys); la resta, absolts. Pocs dies després, un d'ells, Juan Manuel Sánchez, participava en una agressió amb navalla al barri del Carme de València.

Ara mateix. Al costat d'on viu la família Agulló algú ha fet una pintada: "Guillem, fotet." "Ara ho fan en valencià -explica el pare-. Són els mateixos que empastifaven les parets del Mestalla insultant el meu fill; aleshores signaven 'C. Vinatea'. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià: hi han entrat els blaverets i me n'han triat a mi."

Aquests deu anys no han estat fàcils per als Agulló. "Ens negaren el pa i la sal", explica Guillem. I Carme continua, a poc a poc: "Ens han ficat moltes traves. El deixaren, a ell, sense faena; fins fa cosa d'un any ens trucaven a qualsevol hora del dia o de la nit; ens destrossaren el cotxe... Però res, com més estrenyien, més ganes teníem de tirar endavant."

Guillem recorda els primers anys després de la mort del fill: "La gent s'acolloní. Molt. Rebia amenaces contínuament i la sensació d'impunitat era terrible. Pel que fa a nosaltres... ens costà molt llevar-nos del cap la percepció que érem responsables de la mort de Guillem. Molt. Fixa't fins a quin punt és greu, això." "Ho vaig arribar a pensar mil voltes, -continua Carme-. Si nosaltres haguérem dut una altra vida o haguérem tingut unes altres conviccions, hauríem tingut un fill pijo, però ara seria viu. I això... Fins que dius que no: no ens hem equivocat nosaltres: s'han equivocat ells, els pares d'ells. Mira, en un acte d'homenatge que feren a Castelló de la Ribera, se'ns va acostar una dona que ens va dir: 'Ací en el meu poble hi ha molts Guillems.' Jo no l'entenia, i ella continuà: 'Després de la mort del teu fill, a molts xiquets que ara tenen set o vuit anys els van posar el seu nom. I jo em vaig posar a plorar."

Núria Cadenas
EL TEMPS nº 982
(del 8 al 14 d'abril 2003)

dimecres, 15 de febrer del 2006

Nit d'imsomni

Nit d’insomni,

és la nit torta.

Nit que em vigila

al costat de la porta.

Nit de festa,

és la nit blanca.

Una nit com aquesta,

plena d’esperança.

Avui una bruixa

m’ha tacat la nit.

L’omplí de terror,

angoixa, foscor.

Era una bruixa,

època de Crist.

Era una cosa,

com mai s’hagués vist.

El seu malefici

va entrar per l’orella.

La va congelar així,

per sort, encara és sencera.

Després, un crit esgarrifós,

una llarga rialla

i se’m gela la cara.

El cervell està fos.

Va desaparéixer

i jo vaig tornar ací.

Aquella bruixa antiga

m’ha deixat per fi.

Al pas de la porta oberta,

es veu una mena d’espectre.

Jo, maricó de merda?

Pot ser però, escolta;

jo no guanye del sexe.




dimarts, 14 de febrer del 2006

This is not a love letter


Dia 14 de febrer. Al Clot del Moro s'organitza un rebombori majúscul: tothom corre amunt i avall repartint cartetes, notetes i escritets de tota mena per dir-se tot l'amor del món. Ja veieu, el sentit de l'amor per a les nostres bestioles. He vist com es confeccionaven llistes llarguíssimes amb tots els destinataris a qui en volien fer una. No sé com quedarà tot plegat, però ja m'agradaria que tingueren aquesta capacitat d'organització i d'acció per a d'altres menesters. En fi, és tard (és quan dormo que hi veig clar), fa fred i açò no és una carta d'amor.

dissabte, 11 de febrer del 2006

I love my country


Katrina and Bougainvilla
Originally uploaded by camera_rwanda.
I love my country, and shall until death
Shall cease my breath.
Now, daughter dear, I've done.
Seal this upon thy memory; until the morrow's sun
Shall sink, to rise no more;
And if my years should score,
Remember this, though I tell no more"

Ann Plato, 1820-?

dimarts, 7 de febrer del 2006

On imagination

On imagination (fragment)

Though Winter frowns to Fancy's raptur'd eyes
The fields may flourish, and gay scenes arise;
The frozen deeps may break their iron bands,
And bid their waters murmur o'er the sands.
Fair Flora may resume her fragant reign,
And with her flow'ry riches deck the plain;
Sylvanus may diffuse his honours round,
And all the forest may with leaves be crown'd:
Show'rs may descend, and dews their gems disclose,
And nectar sparkle on the blooming rose.

Phillis Wheatley (1753-1784)

diumenge, 5 de febrer del 2006

Bars fight


Pencil. Orphan.
Originally uploaded by camera_rwanda.
August, 'twas the twenty-fifth,
Seventeen hundred forty-six,
The Indians did in ambush lay,
Some very valient men to slay,
The names of whom I'll not leave out.

Lucy Terry (1730-1821)

divendres, 3 de febrer del 2006

INDIGNACIÓ

Una vegada i una altra. En rebem per totes bandes. L'última, calenteta encara, és el cagalló d'estatut que han aprovat el duet Camps i Pla (no necessiten ningú més, és lar!). L'idioma valenciano, cosa è? Sembla que molta gent no és conscient del que estem vivint o és que hem perdut la capacitat de reacció de tantes i tantes vegades com ens l'han clavada. Bé, abans que us abandoneu a la letargia del cap de setmana ací tenim una adreça on poder descarregar la nostra fúria, el nostre pet pudent contra la salvatjada i la manca de respecte.
I una carta que podeu fer vostra:

Senyors/senyores,
Vull manifestar-los la meua indignació i vergonya per la seua actuació en la reforma de l’Estatut d’Autonomia.
No sols menyspreen el principi de la representativitat democràtica deixant sense legítima expressió en les Corts l’opció de centenars de milers de valencians i valencianes sinó que atempten contra la llengua, adoptant els postulats del blaverisme.
Ara que, després d’anys de lluites de la societat --no de vostès--, disposàvem de múltiples sentències de reconeixement legal de la unitat de la llengua catalana, amb l’equivalència dels noms “valencià” i “llengua catalana” confirmada al més alt nivell (Tribunal Constitucional), vostès decideixen recular més allà del que feren el 1982 i assumir les tesis més reaccionàries del blaverisme, tot donant-los cobertura estatutària amb “idioma valencià”.
Han preferit vostès anar amb la dreta ultra i rebutjar les demandes de la societat civil, dels sindicats, de l’esquerra o les universitats.
És la seua opció. Ho recordarem quan calga exercir-hi la nostra. I des d’ara treballarem de valent perquè tots els valencians i valencianes sàpiguen quina classe de personatges són vostès i posar-los en el lloc que es mereixen.