dissabte, 28 de gener del 2006

Cagarrines davant l’univers

Un article que vaig escriure a partir de la lectura de "Tractat del caos" de Toni Albalat. No deixeu de passejar-vos per un dels seus racons virtuals.

Antoni Albalat és un autor polifacètic que aposta per una poesia d’ample abast, que recrea un món de versos plàstics i visuals ben suggerent. Amb el seu tractat del caos manifesta, una vegada més, l’artifici de què és capaç, no sense una dosi justa d’humor i de descrèdit.
La proposta d’Antoni Albalat, per als qui ja el coneixíem d’altres batalles, ens agafa preparats per (re)descobrir una veu poètica rica, diversa i sorprenent; una veu que ens permet, per això mateix, una lectura tan variada com ens vinga de gust: ràpida o detinguda, cap endavant o cap endarrere, horitzontal o vertical, al llit, a taula, a la dutxa... O, senzillament, podem, podeu llegir aquests textos fins a l’infinit tantes vegades com vulgueu. Perquè més enllà dels versos, les imatges, els fotomuntatges o els símbols, hi ha un mirada que ens desvetlla un univers de somnis.
El llibre es divideix en dues parts: I, Mar: hi ha el caos, Marià! II, Poemes del Mont de Venus (II.1 Segons Masters & Johnson. II.2 Segons Joan Amades et al. & variacions paranoicocrítiques. II.3 9 i 1/2 Poemes en prosa de l’Escola Olotina) i està escrit entre Castelló de la Plana, pàtria petita de l’autor, i alguns indrets de ses Illes.
Per començar assistim a un llarguíssim diàleg, o més ben dit, un xateig reproduït entre Froid i Sunami (?!) i després amb la Posidònia, una alga joganera, que ens dóna la benvinguda al caos poètic que l’Antoni vol llaurar entre les pàgines d’aquest poemari. Són converses trivials, de temes intrascendents, de bromes i de seducció, amb algun moment de desencís existencial, que trobarem destrenat a la resta del llibre. Un altre tipus de diàleg s’hi estén si considerem les al·lusions que fa més endavant als poetes Manent i Villangómez, ambdós Marià de nom i amb qui l’autor juga, tot fent referència a l’element marí, of course: la platja, les algues, la sorra i tota la gamma de plantes i bestioletes que ens puguem imaginar.
Tot seguit, observarem que no hi ha més cera que la que crema: el desig de la carn i la presència del mar. Es tracta dels dos pilars sobre els quals es basteix l’obra que presentem, tal i com els clàssics ja van inaugurar, tal i com els poetes de demà continuaran bastint. Albalat, però, hi aporta una dosi de metzina que ell, i solament ell, sap fabricar al laboratori de mots. Resultat d’una ironia, d’un ebri sentit de l’humor o d’una visió del món amarga i roent, calenta fins a esdevenir lluminosa, aquesta poesia xiscla entre les nostres mans. Hi trobem el Mont de Venus amb el vestit de cada estació, de cada paisatge, hi llegim la definició de l’orgasme escrita en la llengua més eròtica –diuen- del món (“C’est elle, la petite mort, derrière les rosiers”) i gaudim d’unes proses finals que són el retrat d’un món que, irremeiablement i com deia l’Estellés, va a la catàstrofe. Davant aquest enorme panorama de desordre i de catarsi, podem atorgar-nos el dret a batejar-nos com simples cagarrines davant l’univers, o bé, amb paraules de l’Antoni: Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc!

dilluns, 23 de gener del 2006

Ensenyar poesia als més menuts

A poqueta vesprada, quan el sol del migdia banyava a pleret els horts de tarongers, les séquies i els marges del Camp de Morvedre, he visitat l'escola de
Benavites, un poble de poc més de sis-cents habitants, de la vall de Segó. Es tractava de fer que els onze alumnes de 5é i 6é descobriren qué és la poesia. He fet una série d'activitats i el resultat ha estat una sessió divertidíssima d'una hora i mitja de durada.
Una de les activitats que hem fet era la següent: a partir d'una estructura d'hiperònims i hipònims que jo els proposava, ells i elles havien d'inventar-ne d'altres, imitant en tot cas la mateixa estuctura i canviant-ne les paraules. Per exemple:
Quan la vida és un bosc, cada dia és un arbre
Quan la vida és un rellotge, cada dia és un batec
Quan la vida és un collar, cada dia és una perla

Doncs ha eixit coses com:
Quan la vida és un nas, cada dia és un moc
Quan la vida és una mà, cada dia és un dit
Quan la vida és un ordinador, cada dia és un microxip

Què en diríeu vosaltres, poetes?

dimarts, 17 de gener del 2006

Torna Estellés

L'Estellés sempre torna. No em direu que no teniu algun poema seu clavat al cap o al cor. Vaig llegir aquest poema a la facultat, a classe del Jaume Pérez Montaner i ara, al cap dels anys, em torna a cridar des del prestatge.


Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l'ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l'amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m'ha d'arribar d'una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l'amor.

LA LLUNA DE COLORS
(obra completa.9 Ed.3i4)

dijous, 12 de gener del 2006

A propòsit de LPN

Arribe. M'assec. Dic.
Tot s'atura. Ara comença tot.
El cor et batega lleument. Dilates
les pupil·les. Els fonemes, per fi,
t'arriben. M'encisa mirar com te'ls empasses.
Les paraules, ho sé,
només et fan de banda sonora
com una teranyina
al centre de la qual, tu escoltes.

Àlex Andrés





Imatge treta de jaxxon

dimarts, 10 de gener del 2006

Veu de dona

Quan vam fer el recital de poemes de Maria-Mercé Marçal vaig voler justificar el motiu de la tria d'aquesta autora. Era una manera de dir per què m'agradava tant la seua poesia, per què ella i no una altra o un altre. Doncs bé, ara fa uns dies vaig llegir a l'AVUI un reportage sobre aquest aspecte de la poesia que tant m'interessa. L'article, signat per Carles Miralles, recull entre altres coses, el testimoni de Carles Riba sobre la poesia de Clementina Arderiu i fa una mena d'anàlisi de versos escrits per dones com Safo, Víctor Català -al voltant de la qual gira el reportatge- i Maria-Mercé Marçal. Tot i conscient que aquest tema suscita alguna inconformitat en unes i en altres, crec que obri la caixa de moltes claus interessants en una manera de fer poesia ben genuïnament femenina, considerada potser com a "alteritat" habitual en algun mascle, i també com a "identitat", que només pot ésser femenina. Hi ha, segons el crític, una tendència a la condensació, a la brevetat, des d'un punt de vista positiu. L'el.lipsi. (Si entràrem més a fons, jo parlaria potser de poesia críptica, de símbols, d'un cert hermetisme).També: Safo, poeta que veu, sent i després diu, i aquesta paraula dita es renova de manera perpètua. També: hi ha una percepció dels sentits, dels sentiments com a cosa sentida i de seguida cosa dita, que sempre que torna a ser dita, renaix, brolla, és una cosa nova.
No sé si heu entés per on va la cosa. Jo afegiria en aquesta llista Maria Fullana, per exemple. És a dir, que sí que hi ha una manera d'escriure poesia que només pot fer una dona. I no qualsevol dona.I no és res sexista. I no és negatiu, ans al contrari: enalteix la factura poètica una mica més.Per aquest camí és per on jo concep la línia de creació poètica.

diumenge, 8 de gener del 2006

La fera pega el cante



A veure si coneixeu aquest que canta… XDDD
El meu petit homenatge a l'Ovidi.


Powered by Castpost

Esteu preparats?

Bé, doncs, com és presenta l'any? Com heu començat aquest 2006, parell i redonet? Heu aguantat bé papes i mames, iaios, nebots i sogres? Heu fet bondat? Us han portat una bufanda, una bicicleta, una novel·la, un pijama, carbó? Sabeu que demà tornem al tall? En teniu ganes?
Per a mi és tot ben estrany. Em fa l'efecte que demà comença de nou el curs. Deu ser que aquestes vacances nadalenques, entre virus i refredats, no m'han estat gaire profitoses. Si a això, hi afegim que sóc un any més vella, no us vull ni explicar com està el pati... I vosaltres, doncs, què? Teniu un nou poema al calaix? Esteu preparats i preparades per acarar el gener? Ja direu el què. Bona nit.

dilluns, 2 de gener del 2006

Pandora en el Congo en El País


Llegint El País del passat dijous 29 de desembre, em trobe a les pàgines de Cultura un article sobre Pandora en el Congo de Sánchez Piñol, autor també d’una La piel fría, llibres ambós traduïts a no-sé-quantíssimes llengües, entre elles l’anglés i l’alemany, i ambdues obres catalogables com a long sellers, és a dir, obres que arriben a vendre una respectable quantitat de llibres durant un període llarg de temps, gràcies a l’acció propagadora del boca a boca i l’orella a orella, per oposició a best seller, que serien obres capaces de vendre enormes quantitats en molt poc de temps, per a després passar a l’oblit dels lectors, no sense haver conegut primer el menyspreu de la crítica. D’altra banda l’article té, en general, un to encomiàstic i celebratiu.
Doncs bé, en tot l’article no s’hi fa ni una sola referència a la catalanitat de l’autor –el seu nom de pila, Albert, és només esmentat en el tercer o quart paràgraf, i és amagat al títol i a l’entradeta, i el cognom Sànchez és ortografiat Sánchez, a la castellana– ni a la llengua original en què va ser escrita i publicada originalment.
O no és així? És conegut, i lamentable, el cas del Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga, concebut i escrit per a ser publicat en castellà i només reescrit, o traduït, al català després de rebre, l’autor i psiquiatra illenc, el rebuig dels editors espanyols. Ignore ara si és el cas de les novel·les de Sànchez Piñol, encara que a l’edició castellana de Pandora figura com a traductor un tal Xavier Theros, la personalitat del qual queda desvetlada ací o ací –també podeu fer un google.
El que jo em tem és que siga la típica ocultació de la catalanitat de l’autor i l’obra, dins del natural apropiament de tot allò que d’exitós, exportable i susceptible d’obtindre un reconeixement o uns guanys econòmics puga eixir de la cultura catalana, per part de la una, gran i lliure, universal, cultura espanyola.
Per altra part, us recomane vivament els articles sobre Sànchez Piñol publicats al nostre bloc amic eLiteratura.