dijous, 29 de setembre del 2005

Sortilegi

Després d'una vesprada a Sagunt amb els amics Toni, Pilar i Amadeu.
"Sempre trobem algú que vol ésser el que no és. Els grans volen ésser nens i l'infant té pressa per créixer; els qui res no tenen, demanen coses i els qui tenen molt, encara en volen més. Ningú no es conforma amb el que té. Qui viu a la ciutat vol tornar al poble i el que s'ho mira des del poble, enveja la ciutat. Els pares pateixen pels fills i qui no té fills en busca. Qui viu sol pateix de manies i qui comparteix casa es busca el seu propi racó. La llibertat, la temptació, la felicitat, sempre i mai, tot i res. Devem el silenci al cant dels ocells i l'eternitat és un invent per poder continuar. Dubtar ens manté vius, el desig, l'anhel d'allò aliè. Qui es conforma és perquè vol, diu la dita..."
En fi, ara que m'he perdut entre les paraules (between, between) que ja no sé si era gat o gos, francés o anglés, Puçol o València, matí o nit, digueu vosaltres la vostra.

dilluns, 26 de setembre del 2005

D'una finestra


D'una finestra
Originally uploaded by Begonya Mezquita.
Fa vuit anys:

Temps era temps
Aquí tot era distint.
Ho sap la dona del carnisser.
El carter camina massa tibat.
I què era l´electricista?

Bertold Brecht

divendres, 23 de setembre del 2005

Encara l'Ovidi

Un article de Manel que eixirà demà al Levante. A la memòria, sempre, de l'Ovidi.


COM

Tancada amb set claus d’oblit la caixa de la memòria que havia donat sentit a la lluita per les llibertats, un gran pacte de silenci, signat a tort i a dret, es va estendre com una taca d’oli. De la nit al dia, cantants i artistes que amb el seu esforç tant havien contribuït a eixamplar horitzons en ple franquisme, van ser llançats al poal del fem. Hom havia atès una normalitat que en la majoria dels casos era només la d’espuris interessos partidistes, i el poder es va encarregar de despullar les propostes artístiques més autèntiques fins a convertir-les en un prêt à porter ideològic, ja inservible, en peces per a un museu de la modernitat que havia de pagar molt alt el preu de la renúncia. No calia, però, ser gaire virulent per a tal empresa: algun homenatge a temps per a aquells que tant havien ajudat a la conquista dels nous drets emmudiria els marginats de programacions i pressupostos públics. Convergència a Catalunya i ací els socialistes s’esforçaren en les labors de maquillatge necessàries per alimentar la falsa il·lusió del punt i a part. L’Ovidi va ser una de les primeres víctimes de la moda light per culpa d’aquella dèria a denunciar les misèries del poder en què a la fi consisteix tota feina artística digna de tal nom. El malson de l’aznarat, que perviu com un fantasma en la província valenciana, ens va acarar de sobte amb l’abisme d’estupidesa i desmemòria, i es va disparar l’alarma social, potser massa a deshora.
Els cantats i intèprets valencians ho tenen pitjor encara en aquest desert que és paradís de cràpules. D’un temps ençà, però, s’han decidit a fer front a una situació insostenible i s’han forjat a fons l’ofici d’altaveus de la dignitat d’un poble. Aplegats en el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), fecunden la memòria del genial artista alcoià i ens empenyen al futur. Alguns d’ells seran aquest nit al Micalet per posar música i lletra al nostre anhel i homenatjar el mestre.

Manel Rodríguez-Castelló

dimecres, 21 de setembre del 2005

AL MÓN


A vosaltres us ensenyaren a sobreviure,
jo pense aprendre a viure...
Per això he trobat ja un professsor
en un principi em costà de veure’l
tot i tindre’l ben a prop
clar els ulls no miren cap adintre
i és difícil veure’s el cor.
La vida passarà igual per a tots,
però tindrem una vida molt diferent
vosaltres i jo.
Vosaltres seguireu ascendint de grau
pujareu cada dia un altre graó
cada volta tindreu més nom
us fareu homes(i dones) de debò.
Seguireu eixe camí de forta pendent i dur caminar
que a més d’un s’endurà per davant...
Competireu per aplegar al més alt
per a ser models de la societat
pujareu tots eixe camí ja traçat
tot per adonar-se’n en el racó més alt
que mai haveu avançat
que no heu donat mai ni un sol pas endavant.
Llavors escoltareu una veu
serà la mort que vos crida
i caureu...
caureu i seguireu caent
fins aplegar al racó més baix
i mai més vos tornareu a alçar.
Bé tot açò en el cas que us adoneu,
és clar..
Jo seguiré caminant
lluitant per avançar
mirant sempre endavant
caent-me i tornant-me a alçar.
Passaré pel vostre costat
vos miraré amb menyspreu allà dalt.
I jo també seguiré un camí
però serà el meu camí,
que almenys no em fa cansar-me pujant,
i també escoltaré una veu
però serà la meua veu,
i el meu cor dintre meu
serà qui em guiarà.
I quan siga l’últim moment
quan siga el final dels anys
la mort a mi no em cridarà
perquè jo ja seré al seu costat
perquè tots els camins tenen un final
incloent també el que jo he triat.

Lluís Pascual i Vidal

diumenge, 18 de setembre del 2005

L'inevitable!



Ja és ací! Demà comencem les classes a l'institut. L'estiueig va quedant-se enrere i la tardor truca les nostres portes. La pluja d'ahir ha netejat l'ambient, la temperatura ha baixat considerablement, el setembre s'allargassa, amable, melancòlic... I nosaltres preparant-nos per reprendre les obligacions, l'estudi, la feina, els horaris, les rutines, les classes. Els quaderns i els llibres nous, amb aquella olor tan bona, els bolis, el llapis, la goma (MILAN), la calculadora, el compàs, els regles, la cartera, l'agenda, tot a punt.
A mi em passa que la nit abans de començar el curs estic inquieta, no puc agafar el son, tinc somnis estranys i els nervis de quan era xicoteta. Hi ha un somni que se'm repeteix sovint durant aquestes dates: vaig per l'institut buscant l'aula on he de fer la primera classe i m'hi perd, no la trobe, arribe tard, done mil voltes, escales amunt, escales avall... Finalment, quan ja he trobat l'aula, ha passat ben bé l'hora sencera, hi ha el/la profe de guàrdia que em mira amb uns ulls de sospita i jo no hi puc fer res, a més, no em surt la veu per excusar-me. Ho passe ben malament.Em desperte entresuada.
Espere que aquesta nit no siga greu. Ja ho veieu, l'inevitable ja és ací!
Sort i que tingueu un bon any escolar, tots i totes!

dimarts, 13 de setembre del 2005

Los detectives salvajes

Avui he acabat aquesta novel·la de Roberto Bolaño, editat a Anagrama. Entre les seues pàgines he navegat durant el mes d'agost i aquests primers dies de setembre i, si us sóc sincera, no volia que s'acabara. Ha estat un d'aquells llibres que et fan companyia fins i tot quan no els estàs llegint. M'explique. La veu, les veus de la narració em són tan properes, tan reals, tan convincents, tan atraients, que ara quan veig la realitat, aquesta realitat tan o més fictícia que la de la novel·la, pense què en diria aquest o aquell altre personatge, Ulisses Lima, o Arturo Belano o Maria Font o Piel Divina o jo què sé...He format part d'una colla de poetes "realvisceralistes" que viu, viatja, estima, critica, mor amb una passió i una riquesa desconegudes per mi fins ara. No sé quin fragment us puc deixar copiat. El que sé és que Anagrama acaba de publicar "2666", l'obra pòstuma d'aquest autor xilé afincat a Blanes que he descobert. Us el recomane! ;)

"Iñaki Echavarne, bar Giardinetto, calle Granada del Penedés, Barcelona, julio de 1994.
Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Obra se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la Obra su viaje hacia la soledad (...). Y un día la Obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de los hombres. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragedia."

diumenge, 11 de setembre del 2005

L'11 de setembre

Era l´11 de setembre de 1977
el pare treia la senyera amb ulls plorosos cap al cel

Va dir mira aquestes barres representen tot el que tu ets
no li sortien les paraules però no calia dir res més

Temps era temps quan jo era un vailet i el pare em va ensenyar d´on sóc
i ara el guardaré, agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor
seré fort seré fort
dins el meu cor

Eren temps de protesta
però ara tot és diferent
la vida sembla més tranquil·la
podem viure amb el present

Aquella gent que ens oprimia ja fa molt temps que van marxar
el pare em va dir no pateixis
que tard o d´hora tornarà

Temps era temps quan jo era un vailet i el pare em va ensenyar d´on sóc
i ara el guardaré, agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor
seré fort seré fort
dins el meu cor

Temps era temps...

SAU

Vide bidaia Anna

Vide bidaia Anna, Bon viatge Anna. Bo, aci deixe una cançó de Kortatu per desitjar a Anna un bon viatge a ixe lloc tan desitjat, el País Basc.


Zu Atrapatu Arte

Gazte bat
Drogaz hiltzen da
Atrakoak,
Hilketa terrorista bat
Denak, Denak,
Paperetan daude
Zu zu, atrapatu arte!
Zu burgues madarikatua
Ez duzu inoiz
Ezer Ulertuko
Zuretzat
Kalean Gertazen dena
Besteen arazoak dira

dissabte, 10 de setembre del 2005

11/09/01

Pose aquesta cançò ja que demà és l´11-S, i per vore altres formes de viure la tragèdia que no són les de la TV.La pose avui perquè demà no estaré, que m´envaig de viatje!
Vaig somiar en l'ocell de ferro
que els déus van enviar a la terra
per castigar l'insolència dels homes blancs.
Van sonar les trompetes
i s'ensorraren les columnes del mercat-temple
aquell onze de setembre
Els escurçons s'introduïren a les orelles dels/les sordmuts/des
injectant el seu verí al cervell,embogint de dolor i de ràbia,
convertint els homes en monstres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons,
amb brutals cops de puny.
Els cecs/gues seguien sent incapaços/es d'olorar la pobresa als hotels
de vacances al tercer món o al costat de casa
Legions de "sensesostre" dormint als peus del camell
que ens dóna morfina a través del caixer automàtic
infectant la mare amb el virus canviant la felicitat dels fills/es negres per guerra, sida i fam.
Jo seguia paralitzat pel raig de sang que m'esquitxava la cara,
des del televisor al menjador de casa
quan una bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare.
Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer perquè l'hemorràgia sigui mortal?
Quan va ser que el sàdic va arrencar la pell de la mareper posar-se-la i disfressar-se?
Quan deixarem de somriure estàtics/ques davant d'aquesta grotesca imatge,
d'aquesta dantesca imatge?
ESTÀTICS/QUES, ESTÚPIDS/DES, SILENCI, PLOREU...
-Inadaptats-

dimecres, 7 de setembre del 2005

Palabras para Júlia

Us pose aquesta cançò perquè ara, després de molt de temps he tornat a escoltar a Paco Ibañez, i a coincidit en un moment de felicitat dels meus, i aquesta cançò reflexa un poc el que senc, a més la vull dedicar al meu segon Pare, que l´estime molt!Gràcies!

PALABRAS PARA JULIA
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella,
ya verás como a pesar de los pesares
tendrás amigos,
tendrás amor.
Un hombre solo,
una mujer así tomados,
de uno en uno son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida tu dignidad
es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino,
nunca digas no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella,
tú verás como a pesar de los pesares
tendrás amor,
tendrás amigos.
Por lo demás
no hay elección
y este mundo tal como es será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte nada más
pero tú comprende que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí pensando en ti
como ahora pienso.

divendres, 2 de setembre del 2005

Saudade de Lisboa



Aquests dies no pare de sentir TRANSPARENTE, un cd de Mariza, cantant lisboeta que canta com els àngels i la seua veu trasmet totes les emocions de l'esperit portugués, trist i malencònic (perdoneu el tòpic). Copie la lletra -de Pessoa- d'un dels temes. Si fos sàvia, enganxaria un link i faria el sortilegi de deixar-vos-la escoltar. Però encara em falta molt per aprendre. Bon cap de setmana!


Há uma música do Povo
Fernando Pessoa/ Mário Pacheco

Há uma musica do Povo,
Nem sei dizer se é um Fado –
Que ouvindo-a há um ritmo novo
No ser que tenho guardado…

Ouvindo-a sou quem seria
Se desejar fosse ser…
É uma simples melodia
Das que se aprendem a viver…

Mas é tão consoladora
A vaga e triste canção…
Que a minha alma já não chora
Nem eu tenho coração…

Sou uma emoção estrangeira,
Um erro de sonho ido…
Canto de qualquer maneira
E acabo com um sentido!