dilluns, 29 d’agost del 2005

Amb el permís del sr. retratista



El meu avi

Deia sí senyor i què mana,
parlava poc.
Pels seus dits esgrogueïts de tabac
havia passat la falç i l’escopeta,
alçava ben alt el puny.
Els anys de guerra li ofegaren somnis
i decidí callar.
La ràdio, la mobilette, el cabàs negre,
els quatre acudits que explicava, la muquer i los sapatos.
Home bo, discret i d’arrels fondes,
va lluitar al front, Montblanc, camarada Ramires.
Una dona tendríssima, tres fills, un germà
mort a la guerra i llargues caminades.
Descansa ara a l’ombra de l’ametller
amb les mans entrellaçades al darrere,
les ulleres fosques, i tants dubtes encara per resoldre:
qui, què, quan, on, com i per què.



B.M.

diumenge, 28 d’agost del 2005

CATALUNYA

Sola, malalta, esparracada, muda,
Un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel,
com sempre blava,
Sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
Que no vas ésser, com et pertocava,
Escometent tos enemics prou brava,
Emparant ton honor gaire tossuda.
Neta et veuràs de tos pecats un dia
Per tanta sang i tanta llunyania,
Per la vergonya i per l'enyor dels teus.
Com saba pacient sota l'escorça,
Més pura revindrà l'antiga força
Que ja es desvetlla d'amagat dels déus.

dissabte, 20 d’agost del 2005

No Amaguis La Llengua

I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paisatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?


Marc Freixas.

dijous, 18 d’agost del 2005

Serà un dia que durarà anys

Apreta fort les dents apreta els punys,
Infla´t d´aire els pulmons,
obre els ulls,
fes trebalar el cap,
controla el cor
no tanques mai la boca crida ben fort.
Deixa´t anar,
dona´t tot tú.

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot.
I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

dimarts, 16 d’agost del 2005

L'estiu dels anys

16 d'agost de 2005, un dia que marca un any, un any molt important per a Anna, avui compleix 16 anys i quina millor manera que recordar-ho amb una cançó de Sopa de Cabra, ixe grup que tots coneixem.


L'estiu dels anys

Nit de Sant Llorenç
somniant un dolç combat
carrers plens de gent
amb el cor descalç.

De la màgia al blau
mirant el cel
buscant el punt més alt.

Convertint la terra
en un món d´amants.

Cauen els estels
ferits, se´n van.

Negres en l´espai
concediran el meu desig
i vindràs
amb les portes obertes
de bat a bat
i una brisa adormida
d´agost a les mans.

Serem tots dos
llavis de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
de les promeses que amaga el teu cap
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tu i jo
fins que s´acabi l´estiu dels anys.

El corrent ens porta
on el sol no surt mai
corro i no sé pas
què estem buscant.

El riu ja no es mou
l´amor és un poema que
s´esborra sol.

Roden els anells
dringant perduts
les campanes criden
dos nàufrags muts.

Quan s´acaba el mar
em deies ben negats els ulls
mai, mai.

I al final de l´espera
hi ha una llum
que s´apaga amb l´hivern
i que esclata amb el juny.

Serem tots dos
ombres de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
de les promeses que amaga el teu cap
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tots dos
mentre segueix
i durant l´estiu dels anys.

Serem tots dos
llavis de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
entre la fosca fugint del demà
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tu i jo
mentre segueix
i durant l´estiu
creuant l´estiu
creuant l´estiu dels anys.

Per molts anys Anna

dimecres, 10 d’agost del 2005

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

V.A.Estellés

Segària


Casa i gos
Originally uploaded by Begonya Mezquita.
En aquesta casa, que mira el mar, passe aquests dies d'estiueig. Si us hi fixeu bé, trobareu Panxampla, el meu gosset ;)
Avui, 10 d'agost de 2005, Sant Llorens (felicitats a tots els Llorens o Llorenç!) hi ha pluja d'estels. Mireu bé el cel aquesta nit, pot ser un espectacle deliciós. Ah! i penseu un desig si en veieu un...

Faura en festes

Arriben les festes de Faura, i La Corbella s'apunta al rebombori amb dos concerts que ens faràn vibrar els propers caps de setmana. El dissabte que ve, després de l'espectacle de foc dels Dimonis La Corbella a Faura, vindràn al local ROTS REMEMBER BAND i NET DISTORSSION; i el divendres de l'altra setmana tocaran GUARDANAPOS, i els MIG WAI & HIS PLASTAMEN, de qui ja vam poder gaudir a La Corbella l'estiu passat. Ja sabeu, els caps de setmana d'estiu tenen molta canya a La Corbella, vos esperem!

DISSABTE 13 D'AGOST, 00.30 HORES
Rots Remember Band [versions dels 80]
Net Distorssion [rock]

DIVENDRES 19 D'AGOST, 23.30 HORES
Guardanapos [funk rock]
Mig Wai & His Plastamen [rock-surf instrumental]

dilluns, 8 d’agost del 2005

Matrícula

Em diuen Paula Peña Manzanares, avui a 21 del 7 de 2005 fa exactament 17 anys, 49 dies i 16 hores que vaig nàixer.

La veritat es que a l'observar açò pensareu que sóc una xica prou ordenada, que sap exactament a quin dia està, doncs no. Molt lluny del què podeu pensar sóc una xica, com diria jo, diria que ni tan sols tinc els peus a terra, o com diria la meua àvia, "estàs en el món perquè ha d'haver de tot". Doncs si! Hi ha que admetre-ho, jo sóc un girigall i la meua àvia m'ho recorda a tot hora.

A la fi, al que anàvem. Visc en una casa que es situa a un carrer, i al mateix temps aquest carrer es situa a un poble, del qual la provincia pertany a un país... Dona igual no vuic parlar de política, a més a més, que més dona on jo visca l'important és que visc i punt. Ara que toca? A vore... ah! Clar, D.N.I. i N.U.S.S., que coses més rares. Un muntó de nombres que t'identifiquen o alguna per l'estil. Que més dòna? No hi ha prou en que et reconegues a tu mateix? No se, a mi em val en saber qui sóc encara que mai acabes de descobrir com eres exactament, és una gran incognita que va ser inventada per no se qui per fer no se que. Segur que els cristians diuen que la va crear el nostre senyor o millor dit "el seu senyor", per adonar-nos dels pecats que cometem al llarg de la nostra vida.

Si et pares a pensar, però no molt, potser siga una bona reflexió per al teu cervell, o potser no. La veritat es que d'estes coses jo no entenc massa, només visc la vida tal i com me la dona un dia darrere un altre, sense calfar-me massa el cap encara que de vegades si que ho faig, normalment quan succeix un esdeveniment, ja siga bò o roïn, a qualsevol persona del meu voltant. Potser tingueu raó les persones que em dieu que em preocupe massa pels demés, però jo crec que això està bé, penseu... Si tots fereu el mateix? No es que vuiga canviar el món, se que no puc fer-ho, però de segur que les coses anirien millor, no?

Cognoms i nom del pare: Peña Escrig, Julián, amb la seua identificació, per suposat... I cognoms i nom de la mare: Manzanares Arcas, Maribel, i uns nombres més... I sota aquesta pàgina posarà: "Sagunt,...de...de 200...", a vore lo de identitat, bò! Passa, però açò? I que més dona si omplic el paperet avui o l'any vinent? Jo crec que açò ho fan perquè s'aborreixen i diuen: "va anem a vore si algu l'ompli el dia del meu aniversari, o a vore si coincidix en el dia que l'Antonia i jo fem la boda d'or..." que bojeries per favor! Ara, lo de la signatura a mi si que m'agrada, això que posa: signatura de l'alumne/a... Et creus que ets important i tot. Però vos contare un secret. Sabeu que m'imagine jo quan faig aquest gargot? Doncs m'imagine que sóc l'actriu més admirada de Hollywood i que vaig a l'estrena de la meua pel·li, i que al entrar al cinema principal milers de persones bramen el meu nom mentre s'espenten per aconseguir una d'aquestes, si, si! Aquest rebombori que es fa cada dos per tres quan et demanen qualsevol cosa, en fi. Una especies de cavells d'aixella plasmada en un full i que pot fer qualsevol persona, sobretot els malalts de parkinson. Realment el meu somni no és ser actriu de cine, sino de teatre, de vegades pense que he nascut per "estimar-lo i respectar-lo fins que la mort ens separe", si, això és! Si em donaren l'oportunitat de triar un bon casament, sense dubtar-ho el millor marit seria ell, el teatre! Que és més bonic que el teatre? El teatre és com la vida, o millor dit, el teatre és la vida! El teatre és...no, no, no, no. No puc dir res, ja que no hi ha paraules per descriure'l, deurien d'inventar una paraula nova perquè s'ajustara al seu encant. En fi, sembla que ja he acabat. Ah! Doncs no, darrere el full encara queda més, ara vorem que es el que demanen. Doncs si ací sembla que ja estiga tot reomplit!

1.-Matèries comuns:
Et matricules obligatoriament de les següents assignatures: educació física (no és el meu cas però en aquesta assignatura en no entrar a classe en pau), castellà (llengua i literatura, açò m'agrada no està mal), valencià (llengua i literatura, molt millor) i filosofia (que bonic! Tot el dia pensant perquè has nascut, perquè vius,... coses que de vegades no està mal reflexionar). Després està el quadret de: "assenyala la que tries", com la quiniela! I et donen: "Francés" o "Anglés", jo posaré anglés 1-francés 0, ja que si heu marque amb una x es pensaràn que han empatat. I ara ve lo bo! Diu: "Si vols cursar RELIGIÓ marca la casella amb una (x)", la veritat es que no entenc perquè posen religió en mayúscules en negreta, supose que serà per dir: "eeh! Estic aquí! No em veus? Collons! Quins alumnes més rojos" a la fi...disem-ho.
2.-Matèries de modalitat:
Dibuix artístic, dibuix tècnic i volum. M’agrada dibuixar, si, la veritat es que he decidit fer el batxiller artístic no només perquè m’agrade sino perquè em sembla el més bonic!
3.-Matèries optatives:
Tria, per ordre de preferència, tres de les assignatures optatives següents assenyalant-les com 1, 2 i 3.
Informàtica-3
Psicologia-5
2n idioma estranger-6
Valencià: llegua i imatge-1
Castellà: llenguatge i documentació-4
Fonaments lèxics de les ciències i de la tècnica-2

Sabeu quina matèria optativa deurien de posar? Aixi jo si que gaudiria... hosteleria! Un altra de les passions de la meua vida, mejar, o més que mejar, l’ansietat de mejar, perquè lo meu és ansietat, no pot ser altra cosa. Ja heu diu mon pare. Mireu, jo quan m’alce desdejune un gotet de llet amb galetes, després esmorçe i prenc el que jo anomene "postre", això que la gent anomena "picar entre hores", en acabar d’esmorçar dine, i prenc el postre, més tard berene i prenc el postre, i a l’hora de sopar evidentment sope, però no prenc el postre. Perquè diuen que no es bo gitar-se amb la panxa plena. No se si serà veritat, mai ho he provat. Això de picar entre hores jo no ho veig com ho veu la gent, si es pren postre a l’hora de dinar perquè no als altres menjars? A més a més, la gent pren postre també a l’hora de sopar, estan bojos o que? No saben que això no es pot fer?

Doncs res, les meues optatives les vaig marcar així. Supose que he complit be amb l’ordre de preferència, no diré perquè sino no acabaré mai. Supose que ja he acabat, a la fi! Ara vaig ha fer una vecadeta.

Quan vaig omplir aquesta matricula vaig recapacitar vora mig horeta, o potser menys, sobre la meua vida, segons el que la meua capacitat d’entendre la filosofia em permiteix. Avuí la repase, torne a recapacitar, està tot en ordre, només una cosa, l’entrega de la matricula no era fa més d’un mes? Sabeu ja perquè la meua àvia diu que estic en el món perquè té que haver de tot?

Dedicat a Tintinaki Teatre per fer-me passar una estoneta prou agradable.

PAULA PEÑA MANZANARES

dissabte, 6 d’agost del 2005

l'Ovidi per Núria Cadenas

L'Associació Cultural Dimonis de la Corbella de Faura va començar ahir l'homenatge a l'Ovidi que s'allargara fins a ben obert octubre. Va començar amb l'inaguració de l'exposició que va realitzar la CEPC, i que ha viatjat arreu de tot el País Valencià.

L'homentage va continuar amb la presentació a càrrec de Núria Cadenas, periodista i escriptora, del seu llibre "L'Ovidi".

L'Ovidi passeja -irònic i tendre, compromès, corrosiu, apassionat i rigorós- entre les pàgines d'aquest llibre, que li vol retre homenatge. Una biografia? Si, es clar, perquè resseguirem somnis i tristeses, tornarem a l'Alcoi dels telers, a la Barcelona del teatre independent, als recitals a la parròquia o al Palau, als versos dits com ningú no els tornarà a dir mai. Però més que una biografia, també, amb imatges i poemes inèdits, amb els mots d'Enrique Cerdán Tato, Isabel-Clara Simó, Manuel Vázquez Montalbán, Pere Gimferrer, Maria Antònia Oliver, Celdoni Fonoll i molts altres. Amics i coneguts, amors, desamors, records, idees i versos per acostar-nos, tan a prop com ens deixi la seva timidesa, a l'artista més gran, la persona.

Finalement, va acabar el dia d'ahir amb un recital "Les cançons d'Ovidi"a mans d'Adrià Giménez, veu i guitarra, José Antonio Martínez, oboe i Fransesc Torres, veu.

Ja aniré penjat les següents activitat que es realitzen. Us recomane que es paseu algun dia.

Vull despertar enmig de les estreles


Vull despertar enmig de les estreles,
notar aborronar-se la meua pell,
amb l'escalfor del teu alé,
roçar-te, tropeçar amb cada racó del teu cos,
sincronitzar cada moviment amb els batecs del cor.
Tancar els ulls per volar uns instants,
Tornar a baixar per trobar-te al costat,
Només demane un dia,
sense horaris ni normes.
Que estiguem tu i jo a soles,
que sols ens molesten les ones.
Només demane un dia,
en què el meu rellotge siga el sol
que vaja marcant-nos les hores,
fins que la lluna diga prou!
Només demane un dia
en què tot siga realitat,
en què res hem recorde,
que sols estava somiant!
Només demane un dia,
només demane una platja,
només demane un somni,
només et vull a tu...
Lluís Pascual i Vidal