dimecres, 30 de març del 2005

La Samarreta



Més d'Ovidi...


La Samarreta

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.

dissabte, 26 de març del 2005

La Cançó del Cansat

El 10 de març del 2005, va fer deu anys que va morir, víctima d'un càncer d'esòfag el cantautor, poeta i actor Ovidi Montllor. Havia nascut a Alcoi el 1942 i va passar més de vint-i-cinc anys cantant poemes i cançons seves, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final.Va morir sense comptar amb el reconeixement que la seva trajectòria hauria merescut i els deu anys que han passat des de la seva mort no semblen haver servit tampoc per recuperar tots els matisos de la seva polièdrica figura. Esperem que aquest desè aniversari serveixi per tornar a situar l'Ovidi en el lloc que li pertoca.

ovidi9

LA CANÇÓ DEL CANSAT
A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

divendres, 25 de març del 2005

Deu anys sense l'Ovidi

Aquests dies molta gent recorda l'Ovidi en complir-se deu anys de la seua mort.Els alcoians i alcoianes, que se l'estimaven molt, han decidit fer del 2005 "l'any Ovidi" i no paren d'organitzar mogudes diverses per recordar-lo, perquè no caiga fàcilment en l'oblit, com sembla que l'Ajuntament d'Alcoi voldria. Heu de saber que el pp d'aquesta localitat s'ha negat a afegir-se als homenatges tot dient que deu anys són massa pocs. Qualsevol excusa és bona per girar la cara a homes i dones com l'Ovidi, lliure i lluitador com era, que no combreguen amb polítics de cartró ni llepen el cul de cap poder interessat i maldestre. Des de La paraula es nostra ens afegim a aquest record per a l'Ovidi. Us oferirem durant aquests dies lletres de cançons, fotos i tota mena de material que tinguem a l'abast per compartir amb vosaltres que ens visiteu. També hi podeu participar, esclar.