divendres, 24 de desembre del 2004

Punt i seguit

Companys i companyes del quadern, hem acabat el primer trimestre i podem estar contents d'aquest petit espai de trobada on hem escrit versos per un "tubu" i ens hem dedicat moltes i moltes paraules, que per això són nostres, oi? Doncs aquest missatge és per desitjar-vos a tots i totes, els qui ja hi sou i els qui ens visiteu per primera vegada unes BONES FESTES! que mengeu torrons i que begueu cava català. Ens trobem a la tornada. Ah! i si durant les fredes vacances de Nadal se us acut algun poema o trobeu alguna cosa interessant, no dubteu a postejar-la. Salut!

dimecres, 15 de desembre del 2004

Més de Nadal

Nadal
Joan Salvat-Papasseit

(A Emili Badiella)

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

dilluns, 13 de desembre del 2004

Versos per a Nadal

Ho sap tothom i és profecia
J.V.Foix

Ho sap tothom i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.


El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.


El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.


El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.


Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.


Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.


Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.


La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.








dissabte, 11 de desembre del 2004

Pareix que hem resolt alguns problemes…

No sé si vos n'heu adonat, però hem estat uns dies sense poder publicar res nou per un problema estrany amb l'HTML d'aquesta pàgina. S'ha pogut resoldre però hem hagut de desfer quasi tota la normalització que teníem feta… Llàstima! Però em compromet a anar refent-la conforme vaja podent ;-)
Salut i postejar!

dilluns, 6 de desembre del 2004

Una història dels Reis Mags




El viatge dels Reis Mags

T. S. Eliot

"Quin fred que passàrem,
Just el pitjor temps de l'any
Per a viatjar, i quin viatge més llarg:
Els camins fondos i l'oratge esmolat,
L'extrem de l'hivern."
I els camells reguinyosos, desobedients, les potes nafrades,
Gitats en la neu que anava fonent-se.
De vegades sentíem recança
Dels palaus d'estiu a les vessants, les terrasses,
I les xicones de seda, servint els sorbets.
I a més els camellers blasfemant i remugant
I fugint, volent llurs licors i dones,
I les fogueres apagant-se, i la falta de recer,
I les ciutats hostils i els pobles poc amigables,
I les viles brutes i cares:
Què mal que ho passàrem.
Al remat més ens estimàvem viatjar de nit,
Dormint a estones,
Amb les veus cantant-nos a les orelles, dient
Que tot allò era una bogeria.

Aleshores, a l'alba vam baixar a una vall templada,
Humida, sota la línia de neu, olorosa de vegetació;
Amb un molí que un rierol feia batre en la foscor,
I tres arbres sobre el cel baix,
I un vell cavall va galopar pel prat.
Aleshores arribàrem al llindar emparrat d'una taberna,
Sis mans en una porta oberta jugant-se als daus monedes de plata,
I donant patades als bots buits de vi,
Però no hi havia informació, així que vam continuar
I arribàrem a la posta, ni un instant massa d'hora
Per a trobar el lloc; va ser (es podria dir) satisfactori.

Això va ser ja fa molt de temps, ho recorde,
I ho tornaria a fer, però apunteu
Açò apunteu-ho
Açò: se'ns dugué tan lluny per
Naixement o Mort? Hi hagué un Naixement, certament,
N'haguérem evidència i no dubtes. He vist naixement i mort,
Però tenia la idea que eren diferents; aquest Naixement fou
Agonia amarga i dura per a nosaltres, com la Mort, la nostra Mort,
Vam tornar als nostres llocs, aquests Regnes,
Però no hi som mai més a gust, com a l'antiga disposició,
Amb una gent estranya, engrapant llurs déus.
M'encantaria una altra mort.



Si feu una cerca amb el Google per The Journey of the Magi trobareu la versió original, anglesa, d'aquest poema, junt amb alguns comentaris. Una pàgina interessant podria ser aquesta:

http://www.cs.rice.edu/~ssiyer/minstrels/poems/291.html

divendres, 3 de desembre del 2004

Nadal com a pretext

Amb el pretext de la proximitat dels Nadals, la darrera sessió de l'any, la del proper dimecres 15 de desembre, tindrà com a motiu central aquesta entranyable festa. Així que ja podeu anar localitzant les vostres cançons, poemes i oracions d'ambient nadalenc per a posar ací i compartir amb els altres.
Que el Senyor faça de tots nosaltres un instrument de pau ;-)


dijous, 2 de desembre del 2004

Resum de la sessió d'ahir

Breu crònica breu
una crònica de Begonya Mezquita

La sessió d’avui, dimecres primer de desembre, ha començat amb la cançó de Paco Ibañez Palabras para Julia. El disc l’ha portat Anna i era la represa de l’última sessió en què Raquel Aguasca ens havia llegit aquest poema d’Agustín Goytisolo. La veu de Paco Ibañez, en directe des de l’Olympia de París, ens ha fet entrar, doncs, en matèria. El primer text d’avui l’ha llegit l’altra Raquel (Iglesias). Un breu poema de Quevedo sobre la brevetat del temps. Breu com aquesta crònica.
Àlex Andrés ens ha llegit un terible poema de Bukowski sobre la mort del pare, dens i térbol. Begonya Mezquita ha pres la paraula a Joan Vinyoli i ens ha inaugurat el desembre amb el poema VIII d’Elegia a Vallvidrera (Passeig d’aniversari). Al seu costat, Empar Vidal s’ha llançat amb l’Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu. Després, hem escoltat versos de Pedro Salinas de la veu de Raquel, la profe de castellà (deia, més o menys, si tu me dices ven, lo dejo todo ). El temps se’ns ha caigut al damunt i la sessió ha acabat amb la intervenció màgica de Julián. Amadeu us la va comentar ahir. Ça y est!

dimecres, 1 de desembre del 2004

Entremés cinegètic



La perdiu

Popular valenciana

Una perdiu he sentida amb un cant molt amorós,
canta, perdiueta, canta, no et faltaran caçadors;
perdiueta novelleta que a la muntanya cantau,
baixeu a la terra plana que els tristos aconsolau.
Perdiu, no vages de noche, mira que sóc caçador,
si te cace i te mate per a tu serà el dolor.

Dos poemes que hem llegit avui, mentre fora plovia

Avui, el professor de Llengua i Literatura Espanyola, Julián Ruíz, ens ha portat no un, ni dos, sinó tres texts, tres. El primer i el segon han estat relectures de textos que ja havíem compartit. El tercer ens era nou.

Primer ens ha rellegit un interessant poema de Nadia Poquet, alumna del nostre institut. Ací està:

Anonadada, mirando al vacío
Nadia Poquet

Anonadada, mirando al vacío,
viendo mis sueños por el suelo,
viendo mi corazón viudo,
extrañándolos, con anhelo.

Como un día soñé
que ni vida era feliz,
ahora me queda volver
y quedarme con mi fin.

Aún me recuerdo sola,
quieta ante mi dolor,
me di cuenta que el aroma
de la muerte me sumió.

Ya no había corazón,
ante días largos,
días de temor
ante un aire helado.

Los árboles se mecían ante mí,
los hombres se rendían,
pero mi corazón gris
moría y sentía.

…………………………

Després Julián ha rellegit un poema que ja havíem reproduït ací: el "Ajeno" de Claudio Rodríguez. I l'ha tornat a dur perquè pensava haver trobat el seu reflex en aquest poema de Vicente Aleixandre: front a la pena i fredor de cor, la solitud del poema de Rodríguez, la vitalitat, la invitació al gaudi dels altres, del proïsme, de la celebració de poder estar junts…

En la plaza
Vicente Aleixandre

Hermoso es, hermosamente humilde y confiante, vivificador y profundo,
sentirse bajo el sol, entre los demás, impelido,
llevado, conducido, mezclado, rumorosamente arrastrado.

No es bueno
quedarse en la orilla
como el malecón o como el molusco que quiere calcáreamente imitar la roca.
Sino que es puro y sereno arrasarse en la dicha
de fluir y perderse,
encontrándose en el movimiento con que el gran corazón de los hombres palpita extendido.

Como ese que vive ahí, ignoro en qué piso,
y le he visto bajar por unas escaleras
y adentrarse valientemente entre la multitud y perderse.
La gran masa pasaba. Pero era reconocible el diminuto corazón afluido.
Allí, ¿quién lo reconocería? Allí con esperanza, con resolución o con fe, con temeroso denuedo,
con silenciosa humildad, allí él también
transcurría.

Era una gran plaza abierta, y había olor de existencia.
Un olor a gran sol descubierto, a viento rizándolo,
un gran viento que sobre las cabezas pasaba su mano,
su gran mano que rozaba las frentes unidas y las reconfortaba.

Y era el serpear que se movía
como un único ser, no sé si desvalido, no sé si poderoso,
pero existente y perceptible, pero cubridor de la tierra.

Allí cada uno puede mirarse y puede alegrarse y puede reconocerse.
Cuando en la tarde caldeada, solo en tu gabinete,
con los ojos extraños y la interrogación en la boca,
quisieras algo preguntar a tu imagen,

no te busques en el espejo,
en un extinto diálogo en que no te oyes.
Baja, baja despacio y búscate entre los otros.
Allí están todos, y tú entre ellos.
Oh, desnúdate y fúndete, y reconócete.

Entra despacio, como el bañista que, temeroso, con mucho amor y recelo al agua,
introduce primero sus pies en la espuma,
y siente el agua subirle, y ya se atreve, y ya casi se decide.
Y ahora con el agua en la cintura todavía no se confía.
Pero él extiende sus brazos, abre al fin sus dos brazos y se entrega completo.
Y allí fuerte se reconoce, y crece y se lanza,
y avanza y levanta espumas, y salta y confía,
y hiende y late en las aguas vivas, y canta, y es joven.

Así, entra con pies desnudos. Entra en el hervor, en la plaza.
Entra en el torrente que te reclama y allí sé tú mismo.
¡Oh pequeño corazón diminuto, corazón que quiere latir
para ser él también el unánime corazón que le alcanza!

………………………

Impressionant diàleg, no us sembla?

dimarts, 30 de novembre del 2004

Passeig d'aniversari, de Joan Vinyoli (1984)

VIII Elegia de Vallvidrera

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra del records,
que tira bé:
m’ènterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs, I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel.lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

dilluns, 29 de novembre del 2004

Els teus somnis…

Gerard Quintana

Enllà, més lluny de les estrelles,
a l'altra cara del mirall,
on tot és més senzill d'entendre,
la porta espera oberta.
Un pas i ja el teu cor desperta,
un salt i ja no tornaràs;
comptant, la màgia és la primera,
seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? A poc a poc s'acosta.
No el sents? El tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.

Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
fes que siguin certs, abraça'ls.

El vent escampa les fulles,
el temps arriba i se'n va;
mai no em demanis la lluna,
ningú la pot agafar.

La vida cau, i la pluja,
el sol ens pot eixugar,
sempre canvia la lluna,
pren el que vulgui donar.

Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més, s'escapen.

Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
fes que siguin teus, abraça'ls.

Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
fes que siguin certs, abraça'ls.

Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
fes que siguin certs, abraça'ls.

Mirant de tant en tant enrere,
els peus a terra, el cor volant,
endins el sentiment és tendre,
volem seguir somniant.

diumenge, 28 de novembre del 2004

Palabras para Julia

Jo posaré el poema de José Aguntín Goytisolo Palabras para Julia, que va llegir Raquel l'altre dia. Doncs ací el deixe i que gaudiu d'ell.

Palabras para Julia
José Agustín Goytisolo

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía, es mejor vivir
con la alegría de los hombres,
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto,
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,
cuando te escribo estas palabras,
pienso también en otros hombres.

Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname, no sé decirte
nada más, pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.



dissabte, 27 de novembre del 2004

Perfídia moruna

Per seguir amb l'entremés entre posts seriosos, ací us deixe una petita peça de la poesia popular catalana, on hom pot reconeixer retratada la maldat intrínseca del moro.
L'he extret del Romancer Català, arreplegat pel mateix Manuel Milà i Fontanals.



La jove i el rei moro
Popular catalana

Si n'hi ha tres donzelletes totes tres filles d'un ric,
les dos canten i s'alegren la més bella res no hi diu.
Per un soldat de muntanya que l'amor me va trair,
per una altra de la plana, el que em fa penar i morir.

"Per què no canteu, Clareta, per què no canteu així?"
"Jo no canto ni m'alegro el meu cor sempre està trist,
Enceneu-me un candelero que jo me'n vull anar al llit."
Aixís com puja l'escala, ella en llança un gran sospir,
aixis com entra en el quarto, Déu la deslliura d'un fill.
Ella se'l posa en els braços que se'l veia tan bonic:
"Si jo de mos pits lo crio jo no trobaré marit,
si jo lo dónuc a dida no l'en poré mantenir,
si jo lo tíruc a l'aigua no hi haurà ce per a mi."
El rei moro s'està al quarto que tot això va sentir,
"Crieu-lo, crieu-lo, Clara, vós ne trobareu marit;
dos-cents homes tinc amb armes triareu lo més bonic,
si cap d'aquells no us agrada vós us casareu amb mi,
que tinc la dona molt mala i sepultada en el llit,
que si ella surt d'aqueixa jo prou la faré morir."
"Calla, calla, gran mal moro, de Déu sias maleït,
que com ho faries d'ella també ho faries de mi."


Els versos haurien d'aparéixer separats en dos hemistiquis, però no sé per quina raó no em deixa posar tabuladors :-(

Aniversari del Gerard Quintana

Com que avui és l'aniversari del Gerard Quintana, posem una foto seua per tal que Anna la jale ;-)

divendres, 26 de novembre del 2004

Nota a la tauleta de nit

Un mar de mentides era el que tu em deies,
Un oceà era els que ens separava,
Un llac era la meva mirada.

La porta del balcó era oberta.

Volia escriure una nota per despedir-me,
Però no vaig tindre paraules.
Volia escriure una paraula,
Però no hi havia cap per tu.

En aquell moment aplegares,
I vaig tonar a sentir el fred,
La por, vaig començar a tremolar.
Borratxo em digueres: “vine i un bes ja”
Jo ja em començava a arraconar.
“Vine, nena, o ja saps” imperativament tornares a cridar.
Del meu interior va eixir un “no vaig”.

Em vas pegar a la galta,
Em vas donar una patada,
Em vas tirar a terra,
Em vas xafar.
Quasi em vas matar.

Avui estic al llit,
Amb el telèfon a la mà,
Acabe de cridar,
A un hospital.

Tramitaré una denuncia,
Açò s’ha acabat,
Segons tu, és estimar
Jo dic, que és maltractar.

dijous, 25 de novembre del 2004

Terra

Terra

L'espai, l'espai en el temps
la distància d'ones que es troben d'aquí a tu,
Aquest món de misèria,
la vida que m'envolta d'amargor.
El consell més inevitable:
no penges del teu coll la bandera de l'amor.
El consell més evident: Calla!
La teva ànima perduda en aquest mar,
la teva idea clavada als teus pensaments.
Allò que vols perdut en un espai semblant, obert, tancat, trencat sencer, oblidat però recordat,
Recordat,,, mentre tot gira al teu voltant ostentant el poder.
Mentre la roda de la vida,
plena de guerrilles la teva ànima.
Mentre aquell que vivia en pau,
Un colom negre l'ha espantat, ho sents,,, però què pots dir?
Un "no" no funciona, la lluita et desilusiona,
quan la vida t'ensenya.
Tot et traeix, quan la vida t'oblida,
Tot sembla ser un estel,
quan ja no saps què dir,
et traeixes a tu mateix.
NO! no pot ser...
Quant de temps hauré d'esperar més,
quan el "quant" es refereix a desesperació,
Depressiò.
Quan la lluna amagada dona calor,
quan l'estel que estimes es troba sol,
tan sol com un peix que va buscant el desert.
La terra s'espanta, davant les empremptes del món.
El teu somni es perd al "paradís"d'allò que anomenem "la terra".
En aquest moment el silenci ho dirà,
potser siga una d'aquelles coses que hages escoltat,
potser és el somni d'una terra, amagat,
Mai es sabrà,
Tu seguiràs escrivint poemes,
el sol eixirà cada matí,
i aquella terra amagada seguirà fugint,
fugint del poder que no la deixa respirar,
fugint de tot allò que et semble estrany,
els seus costums,
la seua olor.
Tot perdut, oblidat.

dimarts, 23 de novembre del 2004

Dijous és el dia internacional contra la violència de gènere. I cada dia.

Desglaç (1984-1988)
Maria-Mercè Marçal

Vençudes, no: ferides
a l’arrel i a l’escorça,
marcades per l’empremta
roent, sense remença
del silenci. Del glaç.
............................
Vençudes, no. Desposseïdes
de l’arrel, o bé closes
sense camí, clavades cos endins.
De la mirada viva que recorda
arrencades, en un segrest de sal,
rígida camisa de força,
dolor fòssil
o sotmeses a llei d’estrangeria
arreu.
............................
Vençudes? No, que ens encenen
l’albada els esgarips
del gall que crèiem escapçat: dolor
de l’hora que es desprèn i desaprèn
el camí clos en cercle de coàgul.

dilluns, 22 de novembre del 2004

Trenca el silenci

TRENCAR EL SILENCI
Nascut en la terra on tot són flors,
llum i amor,
regne de rics,
país de vençuts,
la millor terreta del món.
Terra de joves sense futur marginació,
repressió; terra de ràbia i impotència,
d'esperança, independència.
Nostra terreta valenciana ja ofrena glòries a Espanya.
"Tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón"
I mentrestant la terra es mori ací Espanya no ens apanya.
Cultura morta, poble mort... ja ho deia el Tío Canya.
Trenca el silenci, fes que s'escolte la teua veu,ben clara i forta la teua veu.
Fes-te respectar, fes que s'escolte la nostra resposta, ben clara i forta la nostra resposa.
Trenca amb el silenci!! Fes-te respectar!!

diumenge, 21 de novembre del 2004

Salvador Jàfer

Ara que ha fet pública la seua conversió a l'islam, revisem uns versos del poeta de Ràfol de Salem:

I què farem nosaltres sinó seguir el periple? Som fills d'aquesta llum que ens besa i es retira cap als racons estranys on viuen altres éssers. Tot és estrany, tot és un cor que batega.

Salvador Jàfer, Els caçadors salvatges, Ed. 3i4

dissabte, 20 de novembre del 2004

Un fragment de la MMM

Més sobre el tema de la setmana

LA DONA DE LOT
Sobre un vell tema reprès per Anna Akhmàtova

I
L’home just va seguir l’emissari de Déu
gegantí i resplendent per la muntanya negra.

L’ull terrible del Sense Nom
sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall
voraç xuclant l’oblit intens de la pupil·la.
L’àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L’ull sinistre del gegant
escup l’incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l’urc del cos sense llengua.

divendres, 19 de novembre del 2004

Els alumnes de premsa entren al blog!

Deu alumnes de l'optativa de premsa hem estat visitant aquest quadern. Ens agraden els textos que hi apareixen. Estan molt currats. El de la guerra mola...
Ara nosaltres volem afegir un fragment d'una cançó:

Uoooo, dos cossos enmig de la sorra
uoooo, rebolcant-se abraçats
uoooo, de la ment no se m'esborra
uoooo, no puc creure que s'ha acabat
ja s'ha acabat

Els pets

Què us sembla?

dijous, 18 de novembre del 2004

Raons del cos

Perquè la setmana que ve celebrem el dia internacional contra la violència de gènere...

T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.

Maria-Mercè Marçal

L'ebrietat com a do


Vaig conéixer Claudio Rodríguez quan el nostre amic Paco Salinas va portar-lo a Sagunt. Paco organitzava unes sessions poètiques setmanals, que anomenaren Divendres de poesia, a les quals convidaven poetes perquè llegiren i contactaren amb el reduït, però selecte, ambient poètic saguntí.

Sembla ser que Claudio Rodríguez va arribar sobri a la ciutat, però la història té hiats i no ho sé pas cert. El que va quedar aclarit sense cap mena de dubte és que se n'anà amb un navarro del set. I en aquest estat de borratxera perfecta, que sol ser un lamentable estar per a la majoria de nosaltres, el Sr. Rodríguez va llegir de manera commovedora els seus poemes. Entre ells, aquest que ara ve, i que em fa eriçar encara en recordar-lo, tot farfallós, mentre el recitava.

Ajeno

Largo se le hace el día a quien no ama
y él lo sabe. Y él oye ese tañido
corto y duro del cuerpo, su cascada
canción, siempre sonando a lejanía.
Cierra su puerta y queda bien cerrada;
sale y, por un momento, sus rodillas
se le van hacia el suelo. Pero el alba
con peligrosa generosidad,
le refresca y le yergue. Está muy clara
su calle, y la pasea con pie oscuro
y cojea en seguida porque anda
sólo con su fatiga. Y dice aire:
palabras muertas en su boca viva.
Prisionero por no querer, abraza
su propia soledad. Y está seguro,
más seguro que nadie porque nada
poseerá; y él bien sabe que nunca
vivirá aquí en la tierra. A quien no ama,
¿cómo podemos conocer o cómo
perdonar? Día largo y aun más larga
la noche. Mentirá al sacar la llave.
Entrará. Y nunca habitará su casa.



dimecres, 17 de novembre del 2004

Matí fresquet, ja avançat novembre

Una cançó, un acudit, un poema

Guerra
Bob Marley/Trad.: Gerard Quintana (Sopa de Cabra)

Fins que la filosofia
deixi de ser una raça superior a les altres
hi haurà guerra!

Fins que no hi hagi per més temps
ciutadans de primera i de segona classe
hi haurà guerra!

Fins que el color de la pell d'un home
sigui tan important com el color dels seus ulls
hi haurà guerra!

Fins que els drets humans bàsics
siguin garantits per tothom sense discriminacions
hi haurà guerra!

I fins aquest dia
el somni de la pau final
i el món i la humanitat
estarem atrapats per la moralitat
continuarem vivint d'il·lusions que perseguirem
però no aconseguirem
i arreu hi haurà guerra!

Fins que l'innoble i infeliç règim
que destrossa als germans d'Angola
de Sudàfrica, dels països oprimits
sigui destruit, totalment aniquilat
arreu hi haura guerra!

Guerra a l'est!
Guerra a l'oest!
Guerra al nord!
Guerra al sud!
Arreu hi haura guerra!

Alguns guanyen!
Alguns perden!
Molts moren!
No val la pena!

Però arreu hi haurà guerra!
Arreu hi haurà guerra!...


La identitat
L’estranger
Josep Palau i Fabre

–¿De quin país és aquest estranger?
–No ho sé.
–¿Com se diu?
–No ho sé.
–¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
–No ho sé.
–¿Com us dieu, bon home?
–...
–¿De quin país veniu? ¿On aneu?
–Sóc d’aquí. Sóc estranger.

16 d’octubre del 1947


Comiat
Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or dinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.


París, 6 de maig de 1946


dimarts, 16 de novembre del 2004

Posada al dia

Com era d'esperar, estem tenint alguns problemes per a donar les altes als nous membres del blog, donat l'alambinat del procediment que utilitza l'empresa que ens acull per a poder fer-ho.

Però no desmaiem en el nostre afany, i ben aviat tot entrebanc serà superat, una vegada més, com sempre, a tort i dret.

Ja sabeu que qui manxa, avança ;–)

dissabte, 13 de novembre del 2004

Açò ja rutlla

El passat dimecres 10 de novembre va començar la lectura col·lectiva de poemes de La paraula és nostra.
No faltes el proper 17 de novembre, a l'aula de música.